Escola de Bordils - 6è (Bordils)

FILMIN "LE QUATTRO VOLTE"

“Le Quatro Volte” és un film italià de Michelangelo Frammartino, es va estrenar l’any 2010 i va ser la millor pel·lícula europea de l’any 2011.

Després d’haver vist la pel·lícula i haver llegit la sinopsis, sabem que el significat del títol són quatre vides entrellaçades entre sí però que són completament diferents les unes de les altres; la del pastor, la de la cabreta, la del pi i la del carbó vegetal. Quan un mor, neix l’altre. (Amb aquest ordre).

Aquesta pel·lícula podria estar a la categoria “Pas del temps amb el món” ja que és un pas del temps en aquest poble i hi ha plans amb el mateix enquadrament però gravats a diferents hores del dia. Hi ha forces panoràmiques i algunes al mateix lloc que d’altres. Hi ha plans del món, tràvelings i retrats. En aquest film, el director aconsegueix expressar les emocions i fer que entenguem el que vol dir-nos sense diàleg.

“Le Quattro Volte” és un cicle de la vida ambientat en un poble petit, de pagès i força antic. En aquesta història, els personatges són figurants, els protagonistes són l’espai i el dia a dia d’aquest poble.

L’escena que m’ha agradat més ha estat quan al final, uns senyors estan construint una carbonera i al costat n’hi ha una altra que treu fum, és molt bonic ja que el fum va fent aparèixer i desaparèixer la carbonera que estan construint, com un element interposat. (AINA)

El meu pla preferit és quan el pastor s’asseu a terra, a l’ombra d’un arbre a reposar i li toca una mica de llum a la cara, també m’agrada pel joc que fan les ombres de l’arbre a terra i a sobre del senyor. (ENRIC)

 

Trobo interessant l’escena en que neix la cabreta ja que aquesta és una de les quatre vides entrellaçades. Tots tres són plans tancats, tant de la cabreta petita com de la gran. (PAU.B)

Recomanaríem “Le Quattro Volte” per a nens a partir de Cicle Superior perquè és difícil d’entendre per a nens més petits i se’ls hi faria pesada. És una pel·lícula molt interessant que tracta del cicle de la vida.

Aina, Enric i Pau B

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

FILMIN - "EL CIRC"

 

“El circ” és una pel·lícula en que en Charles Chaplin fa de director i de protagonista, és en blanc i negre, muda i còmica. Es va gravar i estrenar als Estats Units l’any 1928, va tenir diferents premis  i molt d’èxit.

Quan vam veure el cartell a Filmin, ens va animar a veure la pel·lícula ja que hi surt en Charlot, en Charles Chaplin, parlant amb un pallasso, un personatge divertit.

El títol  té molta relació amb la història, perquè quasi totes les escenes estan gravades en un circ. Tracta d’un senyor pobre que no té ni feina ni diners i caminant per una fira,  és confós per un lladre i  perseguit per la policia. Fugint de l’oficial entra en un circ i sense adonar-se’n es converteix en la estrella de la funció, fa riure a la gent i el contracten.

Tot i no haver-hi diàleg, la història s’entén perfectament, perquè els personatges es saben expressar  molt bé. A la pel·lícula no hi ha moviments de càmera, en aquella època encara ningú els utilitzava, tot són plans fixes. En tot moment, hi ha una música d’en Günter Kockan que acompanya la pel·lícula.

L’escena que m’ha emocionat més ha sigut la que el protagonista passa per la corda fluixa del circ, és un pla molt bonic. (Óscar)

 En canvi a mi, l’escena que m’ha agradat més és la que el protagonista entra en una sala de miralls, com que en aquella època encara no hi havia  moviments de càmera, s’havia de buscar el moviment d’una altra manera, i en aquesta escena hi ha molt de moviment. És molt divertida! (Estel)

Ens ha agradat un dels últims plans en el qual els cavalls aixequen pols i  això crea un efecte molt bonic.  (Anna i Pau A.)

La recomanaríem perquè és d’humor, moltes escenes fan riure i per molt que sigui muda entenem perfectament totes les escenes i moments, a més a més, la música ajuda molt perquè en les escenes tristes hi posen una música de violí, en canvi en altres com  la que es queda atrapat en una gàbia amb un lleó posa una música que sembla realment que tingui por. En els nens les pel·lícules d’en Chaplin els hi agraden molt,  passa el temps molt ràpid, t’ho passes molt bé, és d’un cineasta molt conegut i podem aprendre moltes coses sobre com gravaven abans.

Creiem que no canviaríem res ja que la pel·lícula tal com està filmada és original i única.

Anna, Estel, Óscar, Pau A. i Pol

Institut Moisès Broggi - Batxillerat (Barcelona)

Cartells de cinema d'autor

Tallers Modulars

Després de visionar i comentar a classe diversos films de FILMIN, proposem a l'alumnat fer cartells a la manera de diversos il·lustradors contemporanis. Aquest treball l'hem fet des de la matèria de Dibuix i Tècniques de 1r de Batxillerat d'Arts. Actualment els cartells estan exposats a la biblioteca Caterina Albert situada al Camp de l'Arpa i el Clot.

El resultat us el mostrem a continuació, increïbles il·lustracions:

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Paula D. a la manera de Charles Burns i cartell de l'alumna Sara F. a la manera de Hiro Taniguchi.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Laura R. a la manera de Daniel Clowes i cartell de l'alumna Natalia G. a la manera de Charles Burns.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Alejandra D. a la manera de Brittney Lee i cartell de l'alumna Cèlia R. a la manera de Sara Herranz.

  

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Beth P. a la manera de Blex Bolex i cartell de l'alumna Alba P. a la manera de Paula Bonet.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Laia G. a la manera de Blex Bolex i cartell de l'alumna Ingrid Arbiol a la manera de Charles Burnes

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Raquel G. a la manera de André de Freitas i cartell de l'alumne Marcel V. a la manera de Ugo Gattoni.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Emma E. a la manera de Brecht Vanderbrouche i cartell de l'alumne Xavi C. a la manera de Charles Burns.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Cristina L. a la manera de Britney Lee i cartell de l'alumna Elena P. a la manera de Antonio Soares.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Berta N. a la manera de Jaime Hernández i cartell de l'alumne Christian B. a la manera de Max.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Laia S. a la manera de Fiona Staples i cartell de l'alumna Laia M. a la manera de Pilar Bonet.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Aina H. a la manera de Fiona Staples i cartell de l'alumna Noèlia R. a la manera de Jaime H.

  

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Miriam R. a la manera de Javier Mariscal i cartell de l'alumna Paula D. a la manera de Charles Burns

I per últim el cartell de l'alumna Mar P. a la manera de Daniel Clowes.

A continuació us mostrem imatges del treball de documentació que van fer els alumnes prèviament, un magnífic anàlisi dels il·lustradors.

Institut Castell d'Estela (Amer)

Article sobre Moving Cinema a la nostra revista

Tallers Documentals

Hola a tothom, us volíem explicar que al número 92 de la revista del nostre institut, anomenada TAL COM SONA, hi hem publicat un article per explicar què és Moving Cinema i què hem estat fent amb els visionats de pel.lícules de Filmin. També hi hem posat el comentari de 3 revistes. Us adjuntem la portada de la revista del passat trimestre i les dues planes de l'article, en format imatge, per si ho voleu llegir.

               

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

FILMIN "SER Y TENER"

SER I TENIR de NICOLAS PHILIBERT

L’última setmana de desembre ens va arribar un regal, quina sorpresa! Podríem començar a veure pel·lícules gratuïtes a Filmin. De la selecció que teníem, nosaltres  vam triar  “Ser y tener”,  pel·lícula dirigida per Nicolas Philibert i estrenada el 2002.

Aquesta pel·lícula és un film documental que ens mostra una escola rural i unitària francesa, amb alumnes de diferents edats i un sol mestre. Aquest s’estima molt als  nens i és l’últim curs que treballa ja que quan s’acabi es jubilarà.

Durant la pel·lícula, hem vist què fan a classe, com s’ajuden i algun conflicte entre els alumnes. També ens ensenya com fan els deures a casa i com ajuden a les seves famílies. Ens han agradat molt els plans del món que hi ha ja que ens ajuda a conèixer l’entorn d’on viuen, també quina meteorologia tenen i ajuda  a conèixer el seu context. Encara que pensem que alguns plans són massa llargs.

Hi ha una seqüència molt maca en què els nens són a l’escola i no fan les coses bé, el mestre té molta paciència, no és gens autoritari i els hi explica les coses molt bé.

Alguns plans del principi, ens han recordat  la correspondència de José Luis Guerin a Jonas Mekas.

Ens ha sorprès que no hi ha molta música, però ens ha agradat  quan l’utilitza.

Quan el mestre ensenya als nens com és el número 7, hi ha dues panoràmiques, és un moment molt maco, igual que  el pla d’un arbre, és un pla molt obert i molt bonic. El director ha volgut que es  veiés molt aquest  arbre. Es  sent el so de la natura, els ocells, el vent. Ens transmet tranquil·litat,  hi ha molta llum, els colors són tons de verd i de la natura.

Ens hem sentit identificats  amb els nens més grans d’aquesta escola que el pròxim any aniran a l’ institut perquè això és el que ens passarà a nosaltres el proper curs. Ens ha fet pensar i recordar quan nosaltres érem petits; trapelles, juganers, entremaliats, moguts...

Alguns no han vist cap relació entre el títol i la història que explica, però uns altres pensem que no cal tenir moltes coses per aprendre i ser feliç.

El final és obert, et venen moltes ganes de saber què passa llavors, sembla que la pel·lícula no acabi i et permet pensar com seguiria.

Ens pensàvem que el nen del cartell era molt entremaliat però després de veure  la pel·lícula és tot el contrari, és tranquil. Si en el cartell el nen no hi fos i només hi hagués el títol no ens haguessin vingut tantes ganes de veure-la, la imatge és important pel cartell d’una pel·lícula, a nosaltres va ser el que ens va fer decidir a triar-la.

En general ha estat bé. Nosaltres la recomanaríem perquè així tenim l’oportunitat  de veure com es treballa a escoles diferents de la nostra i com es pot gravar per ensenyar-ho.

 

Nora, Paula, Anna, Enric, Emili, Bruno i Pau B

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Filmem 'A la manera de...'

Tallers Documentals

Quan ens van demanar a classe per fer un pla inspirat en qualsevol pel·lícula del catàleg de Filmin, dubtava entre ‘Un estiu amb Mònica’ i ‘La solitud del corredor de fons’. Pensant en l'entorn de què disposava per anar a gravar em va semblar més adient inspirar-me en ‘La solitud del corredor de fons’ ja que està ple d'espais envaïts per la naturalesa.

L'espai que vaig escollir no em va costar gaire triar-lo, em semblava perfecte perquè és com un racó natural, i a més, el trajecte gravat ja està marcat per un caminet.

Així que vaig començar a gravar càmera amb mà, però em vaig trobar amb certs problemes. Per exemple, el so ambient no lligava amb el pla ja que aquest espai està al costat d'una escola i just a aquella hora plegaven els nens. Per aquest motiu en editar-ho vaig decidir fer-ho sense so.

També a l'hora d'editar-ho vaig posar-hi blanc i negre perquè no m'agradava gaire com començava ja que al principi és com si tota la pantalla fos plena d'elements (arbre gran) i quan començo a caminar se'n van tots de la pantalla de cop. A més també vaig afegir aquest blanc i negre per dissimular al principi que faig com un salt, que és quan pujo l'esglaó de la vorera.

Natacha González

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Rodatge 'A la manera de...'

Tallers Documentals

En el moment en què ens van suggerir saber fer un pla 'A la manera de…', és a dir, inspirat amb algun dels films que estàvem visionant a Filmin, vam pensar en basar-nos en 'Ningú no sap', ja que a totes dues ens va marcar la fortalesa i la dolçor que ens transmet aquest film tan impressionant.Quan ens vam posar a pensar, ràpidament va sorgir la idea de reproduir els plans finals, pels sentiments que ens va fer sentir i perquè vam pensar que podríem fer plans de gran intensitat emocional. D’una manera natural vam imaginar-nos aquests plans als espais del poble on vivim. El pont de Sant Vicenç ens va il·lusionar com a primera localització i el tren dels Catalans que passa pel nostre poble pels trajectes. Ràpidament vam escollir un dia de rodatge i vam demanar ajuda a la mare de la Marta perquè ens gravés el tràveling frontal al pont. Quan el vam finalitzar, vam anar a gravar el pla del tren passant per les vies, assegurant-nos prèviament de l’hora en què passaria. Just uns 3 minuts abans que el tren passés es va posar a ploure, cosa que li va donar una tristesa afegida al pla. Podríem dir que la sort i l’espontaneïtat, el dispositiu i l’atzar, segons José Luis Guerin, van ser els nostres aliats. Finalment vam anar cap al tren i vam pensar els plans que faríem intentant dialogar al màxim amb la pel·lícula original. Però quan vam disposar-nos a gravar els plans, ja s’havia fet fosc. L’endemà vam haver de tornar a agafar el tren, així que vam necessitar dos dies de gravació. En els plans del tren vam utilitzar un trípode, i una de les dues buscava el pla mentre l’altra feia d’actriu per tal de trobar l’enquadrament que buscàvem. Va ser engrescador explorar i intentar de descobrir alguns dels recursos de la manera de gravar d’aquest cineasta japonès, en concret, Hirokazu Kore-eda. Per totes aquestes experiències i emocions, animem a tothom a crear un pla personalitzat basat en algun film que l’hagi captivat.

Marta Serran Grauvilardell i Júlia Torres Ubach

Institut Castellet - 4t d'ESO (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Ningú no sap és una pel·lícula del director japonès Hirokazu Kore-eda. Aquesta pel·lícula és molt profunda,  ens desperta molts sentiments i transmet molts valors.  

Personalment el que m’ha despertat a mi, ha sigut aquesta responsabilitat que tenim tots en aquesta vida, responsabilitat sobre coses nostres de les quals ningú més podrà encarregar-se, com una mare dels seus fills. En aquest cas tan extrem, l’Akira comença a agafar aquesta responsabilitat, esperant que la mare torni, però aquest cop no ho farà. Així de mica en mica l’Akira haurà d’agafar força i saber controlar la seva situació familiar.

Però com tot en aquesta vida, aquesta pel·lícula ens mostra la part positiva dels problemes, la unió que mantenen els germans. Encara que van patir una mort molt dura, la unió fa la força i envers la seva situació van estar units encara que fos difícil. 

Gràcies a aquestes pel·lícules som conscients del que som i el que tenim, molts cops ens queixem de les nostres vides, de les nostres famílies però hi ha gent vivint situacions com aquesta ja que aquest film està basat en fets reals. En relació al treball de llum m'ha agradat la manera com et fa notar el pas de temps dins de la casa. Amb els canvis de llum, la nena dibuixant i el sol damunt del rostre de l'Akira. El pla de l'Akira a la cabina telefònica  el trobo molt especial perquè no li veiem la cara però ens fa sentir les seves emocions. El treball del flou en alguns plans també m'ha emocionat. Quan l'Akira sap que la mare té una nova família, veiem els seus germans desenfocats.

Isabel Pérez

    

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Filmin: A la manera de... "Ningú no sap"

Tallers Documentals

Dintre de les pràctiques que estem duent a terme al 1r. curs de cultura audiovisual de l'INS Castellet, hem decidit compartir aquesta seqüència de plàns inspirats en la pel·lícula "Ningú no sap". Estan interpretats i realitzats per la Marta Serran i la Júlia Torres.

Institut Castell d'Estela (Amer)

Escenes de The Loneliness of the Long Distance Runner

Tallers Documentals

Com que tots els del nostre grup hem anat mirant la pel·lícula The Loneliness of the Long Distance Runner (1962) del director anglès Tony Richardson, basada en la novella d'Allan Sillitoe del mateix títol, hem pensat que estaria bé comentar les escenes que ens hagin agradat més. Aquí en teniu els comentaris:

Stefano Rosso:

The Loneliness of the Long Distance Runner és una pel·lícula dirigida per Tony Richardson ambientada a l’Anglaterra dels anys 60. En aquesta pel·lícula es contempla la història d'un jove en el context d’una societat separada en classes socials molt diferenciades. La rebel·lió del personatge el porta a actuar d’una certa manera davant les autoritats i la gent rica. La pel·lícula reflecteix la societat del moment i especialment el conjunt de joves que intenten destacar i fer-se notar davant l’autoritat, per mantenir els seus principis ideològics.

L'escena que he decidit comentar és  la què Colin Smith el personatge principal surt a córrer al matí per entrenar. Aquesta escena m’ha agradat tan estèticament com tècnicament. En l'escena es veu com surt al matí a córrer pels camps que hi ha als afores del centre. En aquesta escena es destaca la posició de la càmera que és distant i allunyada del personatge reflectint potser el que està pensant. En l'escena no hi ha cap diàleg però no n’hi trobem a faltar, ja que el moviment i posició de la càmera ens fa entendre que el personatge s’està distanciat se sent lluny del món i una mica desconnectat de la seva situació actual com a pres.

Link on es pot observar la escena: http://goo.gl/zlnlr5

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Judit Rodríguez:

El fragment triat, i el que m'ha agradat més de la pel·lícula La soledat del corredor de fons, és el final. Crec que és el fragment més important i el que dóna un gran significat a la pel·lícula. A l’escena final ens trobem en Colin corrent la cursa que el pot impulsar cap a la seva llibertat i cap al món professional. Durant aquesta, veiem fragment que ja hem vist de la pel·lícula que ens fan veure com ell va recordant la seva vida alhora que pensa en el seu futur i això el fa entrar en un conflicte intern sobre el que ha de fer. Això ho fan barrejant els moment de córrer amb música d'orquestra de fons amb veus en off i imatges curtes. A poc a poc veiem com ell va avançant posicions fins col·locar-se al capdavant. En el moment que els corredors ja arriben al tros final tots els espectadors comencen a animar. Ell va amb molta avantatja però a poc a poc va frenant fins a aturar-se. Aquesta combinació de fragments del final és el que t'ajuda a entendre el significat de la pel·lícula i el perquè ell decideix no acabar la carrera. Les frases de diferents persones properes a ell o persones important i la frase "No seré un conillet d'índies" deixa veure com ha conclòs aquesta lluita interna que té com a final el fet que ell ha decidit seguir els seus ideals i pensaments, per contraposició a la satisfacció personal que li podria haver donat guanyar la carrera. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Erna Toepfer:

El tros que he escollit de la pel·lícula "La soledat del corredor de fons" és el tros final en què el protagonista, Colin Smith fa la cursa contra una escola privada. He escollit aquest fragment perquè va ser el que més em va impressionar i més desconcert i tensió va causar. Trobo molt interessant la manera en què, mentre en Colin està corrent, comença a haver-hi un joc entre present i passat, com va recordant moments de la seva vida que han sigut forts per a ell o que l'han marcat i d'aquesta manera se situa l'espectador més proper del protagonista. Aleshores vas veient com aconsegueix avançar al corredor capdavanter de l'escola privada, i està a punt d'arribar a la meta, veus les cares dels espectadors i les seves expressions animant-lo combinades amb l'expressió de Colin i els seus records. Quan està a punt d'arribar, tots aquests records el fan reflexionar i aleshores comença a dubtar de si realment ha d'arribar fins a la meta o no i comença a aturar-se. Finalment s'atura del tot, mentre l'altre corredor l'avança i mira al director del reformatori somrient, demostrant que ho podria haver fet però ha decidit no fer-ho, perquè en realitat no sap ben bé el que vol i alhora critica la societat en la què viu per això s'adona que realment guanyar la cursa no és l'important sinó seguir fidel als seus ideals. Aquest tros em va causar força tensió perquè veus que comença a aturar-se i a dubtar i al principi no entenia ben bé perquè ho feia però després amb alguns dels seus records ja vas veient la raó perquè ho fa i veus que potser en realitat té raó.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arnau Pascasi

El jove Colin smith és detingut per la policia per un robatori en una fleca i és condemnat al reformatori de Ruxton Towers. Les circumstàncies en les que ha de viure allà són molt dures, però a en Colin, li encanten les curses de llarga distància i se li donen bastant bé i es per això que els policies del reformatori es fixen en el jove, aquests li diuen si vol participar en una cursa que es fa contra un col·legi privat i li donen l’oportunitat de sortir abans del reformatori si guanya la carrera i, a part, la seva victòria en la cursa representaria un gran ascens en el prestigi del reformatori. Però, quan arriba el dia de la competició Colin rebutja la victòria, tot i anar primer para a pocs metres de la línia de meta. Els policies no els fa gràcia el que fa Colin i es queda sense la possibilitat de sortir abans del reformatori.

En aquesta pel·lícula hi ha moltes coses interessants a nivell cinematogràfic, com els trossos que barregen en càmera ràpida, com es pot veure en l‘escena del robatori del cotxe i en l’escena de quan entren al reformatori i s’han de canviar de roba. Però el que més m’ha cridat l’atenció es l’escena de l’entrevista amb el policia, al principi de la pel·lícula, com la càmera la posaven al darrera de l’actor quan parlava de manera que semblés que nosaltres estàvem veient el que l’actor veia quan interpretava l’escena i, així ens poséssim més en la pell del personatge, ja que semblava que tu ho visquessis, i quan de cop apareix un primer pla d’en Colin, al fer això, fa que l’espectador no es quedi indiferent i que inconscientment li creï un sensació d’atenció, cap al que està vivint Colin.

Cecília Royo Bonaterra:

Jo voldria comentar que hi ha diversos flash-backs a la películ·la que et fan retrocedir i avançar en el temps. He trobat interessant que en algunes escenes hi afegien càmera ràpida, com a l’escena en què ‘’roben’’ el cotxe que troben obert. Quan es miren entre ells, deixant clar que el robaran, i quan el roben, hi ha càmera ràpida.

També m’ha agradat l’escena en què hi ha una revolta al menjador del reformatori, ja que es queixen del menjar que serveixen. La situació se’ns mostra amb plans dels coberts i les mans que piquen a les taules en le moment que es començaven a revoltar. I quan hi ha l’esclat de la baralla el pla s’obre i veiem tot el menjador per ser conscients del caos de l’escena.

Personalment m’ha agradat molt la pel·lícula. M’ha agradat com el protagonista pensa; com pensa que ell és ell i que ningú el podrà canviar ni a ell, ni a la seva manera de pensar. I quan s’afronta al reformatori no guanyant la cursa, demostra una gran força.

Neret Gelabert:

Com la Cecília, el moment que més m'ha agradat d'aquesta pel·lícula ha set l'escena del menjador, quan tots comencen a picar amb els coberts sobre la taula per queixar-se de la qualitat del menjar. M'agrada aquesta escena perquè podría ser molt simple el fet de picar amb els coberts sobre la taula, però ells ho graven fent un recorregut pels extrems de les taules, fent que es vegi només la superficie d'aquesta i les mans amb els coberts picant. També fan que a mesura que els cops augmenten la grabació va més ràpida. Aquest fet a mi em va donar una sensació de més rebelia, ja que tot semblava una barreja de soroll i imatges passades ràpidament.

 

Montserrat Planella

A mi sempre m'ha agradat l'inici de la pel·lícula, és com si de cop et trobessis cara a cara amb el personatge, tot i tenir-lo d'esquenes i, en pocs segons, et comences a fer una idea del protagonista. De fet comencem a sentir els seus passos quan encara no veiem res, encara som a negre. Després apareix en Colin Smith corrent. No li podem veure la cara però pel moviment, la vestimenta i el tallat dels cabells ja ens imaginem com deu ser. A això cal afegir la veu en off a través de la qual es presenta a ell mateix dirigint-se al públic. Però no parla d'ell directament, parla de la seva relació amb el fet de córrer. Ens dius que només sap que s'ha de córrer, encara que no sàpiga el perquè i que ser el guanyador no és el final encara que la gent cridi, aquesta és, afegeix, la soledat del corredor de fons. Paradoxalment el que ens diu ja ens parla del final, ens anucia què passarà al final. La càmera primer està a una certa distància d'en Colin mentre corre, però després si va acostant fins que sembla que s'hi vulgui atançar per poder veure-li la cara. En aquest moment, just abans de que li intuïm el perfil del rostre s'acaba el pla i apareix una altra imatge, en aquest cas frontal de la cara de Colin, però en una situació molt diferent. Amb el moviment de càmera d'aquest pla descobrim que Colin és un près, enmig d'altres presos. El contrast entre veure en Colin corrent sol lliurement enmig del paisatge hivernal contrasta amb l'interior del furgó policial. Amb dos plans ja som dins la vida de Colin Smith.

https://www.youtube.com/watch?v=XXMS5ZXKvYA

 

Pàgines