Institut Castell d'Estela (Amer)

Estrena de 'Avellaners'

Tallers Documentals

Avellaners

Som els alumnes de 4t d’ESO d’Educació visual i plàstica de l’Institut Castell d’Estela d’Amer que durant el primer trimestre vam realitzar aquest documental sobre el procés de recollida de les avellanes.

El tema ens va ser proposat des de l’institut ja que a la població d’Amer hi ha força camps d’avellaners. Aquests camps són cultivats per petits propietaris, la majoria dels quals tenen altres feines i no viuen només de les avellanes però segueixen tenint els camps per tradició i perquè l’avellana és un fruit una mica ben pagat.

Vam realitzar el documental al primer trimestre perquè les avellanes es cullen entre finals de setembre i inicis d’octubre.

Vam decidir que volíem rodar les parts més destacades del procés: la collita, la tria, la torrada i l’empaquetat. Per a rodar cada una de les parts ens vam organitzar en grups de tres o quatre i vam fer el rodatge fora de les hores de classe.

Tant en el procés agrícola com en l’industrial, les màquines tenien molta importància però també la força física dels treballadors. Filmar les màquines donava moltes possibilitats, pels moviments i pels sons que feien i pel fet que l’aire a pressió sempre hi era present.

La fàbrica de la Frit Ravich també ens va impressionar, i sobretot ens va agradar la gran esfera per torrar les avellanes i l’agilitat amb què transportaven les mercaderies per dins la fàbrica. Vam pensar que seria interessant veure com les avellanes anaven del camp a la fàbrica.

A l’hora de fer el guió vam pensar que no només volíem explicar el procés de recollida sinó que volíem fer èmfasi en la gent que hi treballava i també ens interessava molt pensar què passaria de cara al futur, si aquest tipus de cultiu es perdria o seguiria formant part de la tradició de moltes famílies d’Amer.

En el muntatge vam decidir combinar el procés de recollida amb l’entrevista que havíem fet a en Joan i en Manel, i afegir unes veus en off nostres per introduir cada part.

Cal dir que per gravar l’entrevista ens vam mirar diferents extrets per veure quines possibilitats teníem. Vam veure entre d’altres:

- Les entrevistes de Raymond Depardon a Perfils camperols.

- També l’entrevista que fa Claude Lanzmann a Shoah.

- O la de La matalassera d’Alain Cavalier.

Al final no ens hem inspirat directament amb cap fragment però entre tot el que havíem vist vam decidir que faríem preguntes a en Joan i en Manel junts per mirar de provocar una conversa informal entre ells.

Volem agrair la col·laboració de la gent que ens va ajudar a poder gravar el procés de recollida de les avellanes i que s’han convertit en personatges del nostre documental:

- En Manel Castanyer i en Joan Casas amb qui vam gravar el procés de recollida i l’entrevista.

- En Pere Rich que ens va convidar a casa seva a veure la tria de les avellanes. 

Institut Castell d'Estela (Amer)

Projecció d'Avellaners

Tallers Documentals

Us informem que la projecció del nostre documental ha anat molt bé. Han vingut d'altres alumnes, pares, professors i alguna gent del poble i  protagonistes del documental. A nosaltres ens ha anat bé perquè ens hem entrenat una mica de cara a fer la presentació a la Filmoteca de Catalunya.

Veure el que hem fet en pantalla gran sempre és un plaer! I a més hem acabat amb un pica-pica!

  

Institut Castell d'Estela (Amer)

Primera projecció d'AVELLANERS

Tallers Documentals

Hola! El dimarts vinent dia 28 d'abril estem d'estrena!

Nosaltres ja hem acabat el documental sobre la recollida de les avellanes i en farem una preestrena a Amer.

Hem fet invitacions i cartells que hem plantat pel poble. Esperem que vingui una mica de gent a veure'l.

Ja us ho explicarem.

 

                   

 

Institut Castell d'Estela (Amer)

Ulls de cinema

Tallers Documentals

SABEU DE QUI SÓN AQUESTS ULLS?

QUIN PERSONATGE HI HA AL DARRERE? QUIN ACTOR O ACTRIU? DE QUINA PEL.LÍCULA? DE QUIN DIRECTOR?

Us presentem l'exposició que els alumnes de Dibuix artístic de 2n de Batxillerat d'Arts hem muntat a l'entrada de l'institut amb dibuixos de gran format d'Ulls de cinema, fets amb carbonet i barres de conté.

No ens hem basat en les pel.lícules de Filmin però sí en alguns clàssics i en algunes pel.lícules més comercials (bé de fet hem estat molt americans al fer les tries).

Si sabeu contestar a les preguntes, si us plau, envieu-nos un comentari!

Autors: Albert Arbat, Aleix Escura, Diana Fuentes, Neret Gelabert, Maria Moretones, Oriol Noguer, Arnau Pascasi, Stefano Rosso, Andrey Rozbytskyy i Erna Toepfer. Professora: Dana Carrillo.

  

 

 1  

2

3 

4

5

6

Institut Castell d'Estela (Amer)

Article sobre Moving Cinema a la nostra revista

Tallers Documentals

Hola a tothom, us volíem explicar que al número 92 de la revista del nostre institut, anomenada TAL COM SONA, hi hem publicat un article per explicar què és Moving Cinema i què hem estat fent amb els visionats de pel.lícules de Filmin. També hi hem posat el comentari de 3 revistes. Us adjuntem la portada de la revista del passat trimestre i les dues planes de l'article, en format imatge, per si ho voleu llegir.

               

Institut Castell d'Estela (Amer)

Escenes de The Loneliness of the Long Distance Runner

Tallers Documentals

Com que tots els del nostre grup hem anat mirant la pel·lícula The Loneliness of the Long Distance Runner (1962) del director anglès Tony Richardson, basada en la novella d'Allan Sillitoe del mateix títol, hem pensat que estaria bé comentar les escenes que ens hagin agradat més. Aquí en teniu els comentaris:

Stefano Rosso:

The Loneliness of the Long Distance Runner és una pel·lícula dirigida per Tony Richardson ambientada a l’Anglaterra dels anys 60. En aquesta pel·lícula es contempla la història d'un jove en el context d’una societat separada en classes socials molt diferenciades. La rebel·lió del personatge el porta a actuar d’una certa manera davant les autoritats i la gent rica. La pel·lícula reflecteix la societat del moment i especialment el conjunt de joves que intenten destacar i fer-se notar davant l’autoritat, per mantenir els seus principis ideològics.

L'escena que he decidit comentar és  la què Colin Smith el personatge principal surt a córrer al matí per entrenar. Aquesta escena m’ha agradat tan estèticament com tècnicament. En l'escena es veu com surt al matí a córrer pels camps que hi ha als afores del centre. En aquesta escena es destaca la posició de la càmera que és distant i allunyada del personatge reflectint potser el que està pensant. En l'escena no hi ha cap diàleg però no n’hi trobem a faltar, ja que el moviment i posició de la càmera ens fa entendre que el personatge s’està distanciat se sent lluny del món i una mica desconnectat de la seva situació actual com a pres.

Link on es pot observar la escena: http://goo.gl/zlnlr5

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Judit Rodríguez:

El fragment triat, i el que m'ha agradat més de la pel·lícula La soledat del corredor de fons, és el final. Crec que és el fragment més important i el que dóna un gran significat a la pel·lícula. A l’escena final ens trobem en Colin corrent la cursa que el pot impulsar cap a la seva llibertat i cap al món professional. Durant aquesta, veiem fragment que ja hem vist de la pel·lícula que ens fan veure com ell va recordant la seva vida alhora que pensa en el seu futur i això el fa entrar en un conflicte intern sobre el que ha de fer. Això ho fan barrejant els moment de córrer amb música d'orquestra de fons amb veus en off i imatges curtes. A poc a poc veiem com ell va avançant posicions fins col·locar-se al capdavant. En el moment que els corredors ja arriben al tros final tots els espectadors comencen a animar. Ell va amb molta avantatja però a poc a poc va frenant fins a aturar-se. Aquesta combinació de fragments del final és el que t'ajuda a entendre el significat de la pel·lícula i el perquè ell decideix no acabar la carrera. Les frases de diferents persones properes a ell o persones important i la frase "No seré un conillet d'índies" deixa veure com ha conclòs aquesta lluita interna que té com a final el fet que ell ha decidit seguir els seus ideals i pensaments, per contraposició a la satisfacció personal que li podria haver donat guanyar la carrera. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Erna Toepfer:

El tros que he escollit de la pel·lícula "La soledat del corredor de fons" és el tros final en què el protagonista, Colin Smith fa la cursa contra una escola privada. He escollit aquest fragment perquè va ser el que més em va impressionar i més desconcert i tensió va causar. Trobo molt interessant la manera en què, mentre en Colin està corrent, comença a haver-hi un joc entre present i passat, com va recordant moments de la seva vida que han sigut forts per a ell o que l'han marcat i d'aquesta manera se situa l'espectador més proper del protagonista. Aleshores vas veient com aconsegueix avançar al corredor capdavanter de l'escola privada, i està a punt d'arribar a la meta, veus les cares dels espectadors i les seves expressions animant-lo combinades amb l'expressió de Colin i els seus records. Quan està a punt d'arribar, tots aquests records el fan reflexionar i aleshores comença a dubtar de si realment ha d'arribar fins a la meta o no i comença a aturar-se. Finalment s'atura del tot, mentre l'altre corredor l'avança i mira al director del reformatori somrient, demostrant que ho podria haver fet però ha decidit no fer-ho, perquè en realitat no sap ben bé el que vol i alhora critica la societat en la què viu per això s'adona que realment guanyar la cursa no és l'important sinó seguir fidel als seus ideals. Aquest tros em va causar força tensió perquè veus que comença a aturar-se i a dubtar i al principi no entenia ben bé perquè ho feia però després amb alguns dels seus records ja vas veient la raó perquè ho fa i veus que potser en realitat té raó.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arnau Pascasi

El jove Colin smith és detingut per la policia per un robatori en una fleca i és condemnat al reformatori de Ruxton Towers. Les circumstàncies en les que ha de viure allà són molt dures, però a en Colin, li encanten les curses de llarga distància i se li donen bastant bé i es per això que els policies del reformatori es fixen en el jove, aquests li diuen si vol participar en una cursa que es fa contra un col·legi privat i li donen l’oportunitat de sortir abans del reformatori si guanya la carrera i, a part, la seva victòria en la cursa representaria un gran ascens en el prestigi del reformatori. Però, quan arriba el dia de la competició Colin rebutja la victòria, tot i anar primer para a pocs metres de la línia de meta. Els policies no els fa gràcia el que fa Colin i es queda sense la possibilitat de sortir abans del reformatori.

En aquesta pel·lícula hi ha moltes coses interessants a nivell cinematogràfic, com els trossos que barregen en càmera ràpida, com es pot veure en l‘escena del robatori del cotxe i en l’escena de quan entren al reformatori i s’han de canviar de roba. Però el que més m’ha cridat l’atenció es l’escena de l’entrevista amb el policia, al principi de la pel·lícula, com la càmera la posaven al darrera de l’actor quan parlava de manera que semblés que nosaltres estàvem veient el que l’actor veia quan interpretava l’escena i, així ens poséssim més en la pell del personatge, ja que semblava que tu ho visquessis, i quan de cop apareix un primer pla d’en Colin, al fer això, fa que l’espectador no es quedi indiferent i que inconscientment li creï un sensació d’atenció, cap al que està vivint Colin.

Cecília Royo Bonaterra:

Jo voldria comentar que hi ha diversos flash-backs a la películ·la que et fan retrocedir i avançar en el temps. He trobat interessant que en algunes escenes hi afegien càmera ràpida, com a l’escena en què ‘’roben’’ el cotxe que troben obert. Quan es miren entre ells, deixant clar que el robaran, i quan el roben, hi ha càmera ràpida.

També m’ha agradat l’escena en què hi ha una revolta al menjador del reformatori, ja que es queixen del menjar que serveixen. La situació se’ns mostra amb plans dels coberts i les mans que piquen a les taules en le moment que es començaven a revoltar. I quan hi ha l’esclat de la baralla el pla s’obre i veiem tot el menjador per ser conscients del caos de l’escena.

Personalment m’ha agradat molt la pel·lícula. M’ha agradat com el protagonista pensa; com pensa que ell és ell i que ningú el podrà canviar ni a ell, ni a la seva manera de pensar. I quan s’afronta al reformatori no guanyant la cursa, demostra una gran força.

Neret Gelabert:

Com la Cecília, el moment que més m'ha agradat d'aquesta pel·lícula ha set l'escena del menjador, quan tots comencen a picar amb els coberts sobre la taula per queixar-se de la qualitat del menjar. M'agrada aquesta escena perquè podría ser molt simple el fet de picar amb els coberts sobre la taula, però ells ho graven fent un recorregut pels extrems de les taules, fent que es vegi només la superficie d'aquesta i les mans amb els coberts picant. També fan que a mesura que els cops augmenten la grabació va més ràpida. Aquest fet a mi em va donar una sensació de més rebelia, ja que tot semblava una barreja de soroll i imatges passades ràpidament.

 

Montserrat Planella

A mi sempre m'ha agradat l'inici de la pel·lícula, és com si de cop et trobessis cara a cara amb el personatge, tot i tenir-lo d'esquenes i, en pocs segons, et comences a fer una idea del protagonista. De fet comencem a sentir els seus passos quan encara no veiem res, encara som a negre. Després apareix en Colin Smith corrent. No li podem veure la cara però pel moviment, la vestimenta i el tallat dels cabells ja ens imaginem com deu ser. A això cal afegir la veu en off a través de la qual es presenta a ell mateix dirigint-se al públic. Però no parla d'ell directament, parla de la seva relació amb el fet de córrer. Ens dius que només sap que s'ha de córrer, encara que no sàpiga el perquè i que ser el guanyador no és el final encara que la gent cridi, aquesta és, afegeix, la soledat del corredor de fons. Paradoxalment el que ens diu ja ens parla del final, ens anucia què passarà al final. La càmera primer està a una certa distància d'en Colin mentre corre, però després si va acostant fins que sembla que s'hi vulgui atançar per poder veure-li la cara. En aquest moment, just abans de que li intuïm el perfil del rostre s'acaba el pla i apareix una altra imatge, en aquest cas frontal de la cara de Colin, però en una situació molt diferent. Amb el moviment de càmera d'aquest pla descobrim que Colin és un près, enmig d'altres presos. El contrast entre veure en Colin corrent sol lliurement enmig del paisatge hivernal contrasta amb l'interior del furgó policial. Amb dos plans ja som dins la vida de Colin Smith.

https://www.youtube.com/watch?v=XXMS5ZXKvYA

 

Institut Castell d'Estela (Amer)

Jo també he vist Paranoid Park

Tallers Documentals

Hola sóc la Maria, i com altres persones de la meva classe jo també he mirat Parnoid Park. Us n'escric una curta introducció i algunes impressions. Àlex és un adolescent skater, els seus pares s'estàn divorciant i té un germà petit que no ho porta bé. Una novia a la que no estima i un amic que l'anima a anar a l'skate park al que tot skater vol anar, on hi ha tot tipus de personatges diferents. L'Àlex decideix anar un vespre a Paranoid park sol i coneix a un noi que el convida a fer unes cerveses i anar amb el tren de càrrega, allà un guarda de seguretat els enxampa. És una trama que juga molt amb el temps, comença amb l'interrogatori amb el policia, i acaba també amb l'interrogatori. Durant la pel·lícula hi ha parts que et queden penjant, i d'altres que es repeteixen, fins al final no acabes de resoldre-la. I després hi ha la música que té un valor important, t'ajuda a entrar al cap de l'Àlex i sembla que siguis ell, també està molt bé que en veu en off l'Àlex parli com si fóssim dins del seu cap i sentíssim els pensaments. I per últim cal dir que predomina el color blavós durant tota la pel·ícula excepte en algunes escenes de tranquilitat per l'Àlex.

M'ha agradat perquè és una pel·lícula amb un tema "normal", amb normal em refereixo a que no té cap altre secret que la vida d'un adolescent, però com deia m'ha agradat per la manera com està feta. És interessant i s'ha aconseguit molt bé fer-nos entrar al món interior de l'Àlex.

Maria Moretones

Institut Castell d'Estela (Amer)

MÉS PARANOID PARK

Tallers Documentals

Jo també he mirat Paranoid Park i us afegiré algunes idees respecte al que diu el Stefano.

El protagonista del film és un adolescent, l'Alex, els seus pares s'estan divorciant i té un germà petit. Va a l'institut i té novia. Un amic seu amb el que fa skate li proposa anar a Paranoid Park, un skate park on es reuneixen tot tipus de personatges per fer skate.La pel·lícula fa salts en el temps, comença amb el moment clau on interroguen a l'Alex. A patir d'aquí tornem al passat on ell ens explica el que va passar. Però amagant-­nos el que va passar de veritat. Llavors el personatge evoluciona i reflexiona, fins que ens retorna al passat i ens explica l'escena del tren i el que succeeix. La pel·lícula acaba en el punt on comença, en l'interrogatori.És una pel·lícula de plans lents, i no hi ha molt diàleg. Escoltem els pensaments del protagonista, però no ens ho rebel·la mai tot des d'un principi, és com si nosaltres estiguéssim dins el seu cap. Juga molt amb l'àudio, a ralentir la imatge en alguns moments i també amb l'enfocament. La música també juga molt de paper en la pel·lícula, per marcar-nos com se sent l'Alex.M'ha agradat força, hi ha moments en els que et té pendent esperant i esperant i, poc a poc, et va descobrint la trama.

Diana Fuentes

Institut Castell d'Estela (Amer)

Le Havre

Tallers Documentals

Fins al moment he mirat força pel·lícules a Filmin i per començar us voldria explicar algunes coses del film Le Havre.

Le Havre del director Aki Kaurismäki, és una pel·lícula sobre un home que viu, amb la seva dona i el seu gos, al poble de Le Havre a Normandia, i que treballa com a netejador de botes. Un dia, dins d’un contenidor de càrrega del port, descobreixen un grup d'immigrants africans i, un dels nens que hi ha a dintre s'escapa. Aquest nen, buscat per la policia, es troba a en Marcel (el netejador de botes) i aquest, ajudat pels seus veïns fan tot el possible per amagar-lo i ajudar-lo a anar a Londres on l'espera la seva mare. A part de tenir un argument molt interessant i commovedor, la pel·lícula m'ha agradat molt per com ha estat feta a nivell tècnic i estètic. Té uns colors molt vius i estudiats, amb el blau com a protagonista. Gairebé en totes les escenes apareix algun element blau, ja sigui a les parets, les portes o els objectes. També té una llum molt especial que dóna juntament amb el tractament del color, una unitat i un caràcter que es manté en tota la pel·lícula. Encara que té un caire optimista, realment és una crítica a la nostra societat. Aquesta crítica la veiem en molts moment de la pel·lícula, per exemple en l’escena on un policia està a punt de disparar, sense reflexionar ni un segon, cap al nen que s'escapava, o quan al diari apareix la noticia de que estan buscant un nen com si fos un terrorista. També defensa la moral humana davant les lleis, ja que una sèrie de persones ajuden al nen sense dubtar-ho ni un moment sabent que estava prohibit, i fins i tot el policia al mirar als ulls el nen acaba fent cas als seus sentiments i no al seu deure. 

En definitiva, per tots aquests motiu m'ha agradat molt aquesta pel·lícula. 

Erna Toepfer

Institut Castell d'Estela (Amer)

Paranoid Park

Tallers Documentals

La pel·lícula de Gus Van Sant Parnoid Park explica la història d'un assassinant, que Van Sant ens explica realitzant petits salts temporals revelant-nos poc a poc la informació. La historia està narrada a través d’un personatge principal un noi jove que practica el skate, aquest detall serà una peça clau i decisiva en la continuïtat del film. L’altre personatge principal és un espai que va apareixent durant la pel·lícula, el “Paranoid Park” lloc on tots els skaters de la zona es concentren per patinar, molt proper al lloc de l’assassinat. 

La pel·lícula tracta de la lluita interior del personatge principal de la història que es veu afectat per l’assassinat. Aquesta lluita l’acaba frustrant i busca ajuda en la gent mes pròxima que té. El personatge també té conflictes amorosos que al mateix temps intenta solucionar amb l’ajuda d'amics pròxims. 

A escala tècnica la pel·lícula de Gus Van Sant està repleta de moviments de càmera lents i escenes sense diàleg on la càmera descriu el que està succeint. Al meu entendre la capacitat excel·lent de dirigir de Van Sant es veu en una de les escenes del principi on en un dels plans es realiza un tràveling d’aproximació que avança molt lentament cap al personatge principal en el moment que és entrevistat per un policia. Aquesta escena és molt forta, ja que la llargada del pla és excepcional. Això augmenta la dificultat tècnica per rodar l'escena però també la seva capacitat expressiva. El diàleg hi està molt ben aconseguit, ja que sembla molt natural i totalment improvisat, pocs directors són capaços de realitzar escenes d’aquest tipus i mostra una gran capacitat directiva per part de Van Sand.

Personalment aquesta pel·lícula m’ha agradat molt i estèticament és molt interessant. El que no m’agrada tant és el final, ja que crec que no manté el nivell de la resta de la pel·lícula. En general està molt ben feta tot i crec que trenca algunes regles com l'ús de la càmera lenta en més d’una escena i en seqüències on aparentment no és necessari, però que així augmenta el seu sentit.

Stefano Rosso

Pàgines