Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Visionat "El pa i el carrer"

El pa i el carrer és un curtmetratge d’Abbas Kiarostami de l’any 1970 que ha estat recurrent a la nostra escola al llarg dels tres cursos que duem a terme el projecte “Petit cinema en curs” a la nostra escola.

L’hem vist un cop a l’any amb els mateixos infants i sempre hi veuen coses noves, es parla de coses diferents i es destaquen elements que havien passat desapercebuts als primers visionats. Veure’l amb ells, cada curs, és com una espècie d’avaluació de com anem creixent i com es va transformant la nostra mirada: la dels infants i també la dels adults. I és que, a mida que posem el focus en els processos visuals dels nens i les nenes, els infants ens van descobrint un món més ric i ple de meravelles.

Recordo que el que els hi neguitejava la primera vegada era el tema del color. Deien:

És blanc perquè ha nevat!!

I encara que li destaquessis que el protagonista no anava vestit per la neu ells ja havien trobat la seva explicació i els hi era més que suficient.

Aquesta vegada algú també ha elaborat la mateixa hipòtesi, però el conflicte de la roba del personatge principal ha fet que algú hagi elaborat altres teories:

La meva àvia m’ha explicat que, quan era petita, les pel·lícules eren en blanc i negre. Aquesta pel·lícula segurament és de quan la meva avia era petita.

Els infants de P4 i P5 s’han fixat molt, en aquesta ocasió, en l’objecte que duu a sota el braç el protagonista i ha generat molta polèmica:

És un coixí!

És un cartró!

És una carpeta com la que duu la meva cosina a l’escola!

No, no és una llibreta!

I l’atenció ha anat variant d’aquest objecte a l’element que xuta el nen protagonista mentre camina pel carrer:

És una pedra!!

No, no és una pedra perquè les pedres no giren d’aquesta manera!

Sí, sí que és una pedra perquè, cada vegada que la xuta, aixeca pols.

Jo he sentit el so d’una llauna.

Sí, jo també ho he sentit, és una llauna.

Alguns infants reclamen que tornem enrere per escoltar el so. Ja és un procediment habitual quan visionem algun curtmetratge o fragment: anem endavant, anem endarrere, aturem el visionat, parlem, discutim i continuem. Pels infants més experimentats els hi resulta més important entendre allò que veuen i la discussió que es genera al voltant d’aquesta comprensió que no pas el fet de veure quelcom a una pantalla.

Així doncs, tornem a passar aquest fragment i alguns donen la raó a la companya que ha sentit la llauna:

Sí, ara he sentit el so de la llauna!!

I d’altres afegeixen matisos:

Doncs a mi m’ha semblat, pel so, que era una llauna que tenia dins una pedra.

I d’altres encara van més lluny:

Doncs jo crec que és una llauna que dins tenia un pare Noel que xutava una pedra.

Davant d’aquest comentari tothom calla i continuem endavant.

El nostre protagonista es troba amb un gos que li barra el pas, borda i el nen tira enrere mentre el gos l’observa.

Però el gos que l’ha bordat i el que ara el mira no és el mateix. Aquest és de color marró.

De color marró??? Si el curt és en blanc i negre!!! Però l’adult calla i deixa parlar als companys i companyes:

Jo també penso com ella. Aquest és marró. Sí, sí!!

I jo també ho penso!!!

Tirem enrere i ara molts canvien d’opinió, però la nena que ha dit que el gos es marró continua fixa a la seva postura. Ja ningú li discuteix i algú suggereix:

Potser ella el veu amb colors. Cadascú mira a la seva manera.

Sembla que aquesta explicació serveix a tothom. Continuem amb el visionat, l’infant sembla que no troba cap solució per passar per davant del gos. Passa molta estona, està trist o avorrit??

Està avorrit i té son perquè badalla. Mira, jo de mirar-lo, també he badallat.

De cop, la música ens suggereix que passarà alguna cosa i al fons d’un carrer apareix una figura.

És un nen!

És un pare!

És un nen-pare!

Sí, sí és un nen-pare!!!

L’adult pregunta en què consisteix un nen-pare i l’infant que ha tingut aquesta idea respon:

Doncs és un nen que també és un pare al mateix temps.

L’adult pregunta si algú ha vist mai un nen-pare i sembla que ningú l’ha vist mai, però l’infant respon:

No l’hem vist mai, però podria existir.

El “nen-pare” s’apropa i algú diu:

És un avi!!!

No, és una àvia!!

Nooooooooo, és un avi-àvia.

Apa!!! Això no existeix!!!

Doncs si existeix un nen-pare, pot existir un avi-àvia.

El cas és que l’avi-àvia s’apropa i els espectadors acaben concloent:

És un avi!!!

És un avi-lladre perquè porta alguna cosa a l’oïda que serveix per robar (el personatge duu a l’orella una espècie d’audiòfon).

És l’avi del nen i l’ajudarà.

Però sinó es parlen i tampoc l’ha dit “Hola” ni l’ha donat un petó. Com ha de ser el seu avi???

El nen protagonista segueix a l’avi-lladre, però quan sembla que passaran per davant del gos, l’avi-lladre gira cap a l’esquerra i el nen es queda tot sol davant del gos. Llavors, decideix passar i li tira al gos un objecte (un tros del pa que duu sota el braç) i el gos, en comptes d’atacar al nen,  el comença a seguir tot content.

Li ha tirat un tros de coixí!!

No, era menjar i l’ha tret de la butxaca.

Tots i totes estan d’acord amb aquesta última afirmació i continuem el visionat. I el protagonista arriba a una casa que sembla que és la seva.

Uix, la mare no li deixarà que es quedi el gos!!!

Es quedarà a fora perquè sinó potser taca el pis.

I, efectivament, el gos es queda a la porta tot trist, però, de cop i volta, apareix una figura al fons que sembla un nen.

És el nen que torna a buscar el gos!! Ha sortit per la porta de darrere.

No, és un altre nen, que no ho veus?? Té el cabell molt diferent.

Noooo, és el mateix nen!!!

El nen que no sabem si és el mateix o és un altre passa per davant del gos i el gos el borda i sembla que el vol atacar. El nen s’espanta i un bol que porta a la mà sembla que li caurà...I així acaba el curt.

L’adult pregunta:

El curtmetratge es diu “El pa i el carrer”. Hem vist el carrer?

Sí!!!

I hem vist pa???

Noooooooooooooo!!!!

I llavors algun infant diu:

La pel·lícula hauria de dir-se “El carrer i el gos”.

O “El nen i el carrer”.

O “El nen i la pedra”, però el “El pa i el carrer” no s’hauria de dir perquè no surt pa.

Sí que surt, quan li tira el menjar al gos.

Ah! Sí! Era pa!!!El gos menja pa i per això es fa amic del nen!!!

Un cop dit això, ens comencem a preparar per anar als ambients i acomiadar-nos. De cop la nena que pensava que el nen que surt al final era el mateix nen del principi demana la paraula:

He canviat d’opinió. El nen que surt al final és un altre nen. M’he fixat en el pentinat i en la roba i és un altre.

També demanen la paraula els nens que deien que l’infant del final és un altre nen que el de la resta del curtmetratge:

Jo també he canviat d’opinió. El nen del final és el mateix que hem vist tota l’estona que torna a buscar al gos.

Sí, jo també penso això. Ha convençut a la mare per quedar-se’l i ha sortit per entrar-lo a la casa.

I amb aquest canvi d’opinió respectiu vam marxar cap a casa.

 

Totes les imatges han estat extretes de la pàgina Mubi , si voleu veure el curtmetratge complet ho podeu fer clicant aquí

Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Sortida a l'exposició "Els edificis i espais arquitectònics del barri des de la mirada dels infants"

Des del principi, la curiositat i el coneixement rebutgen les coses simples i aïllades; agraden de trobar mesures i relacions de situacions complexes, i investiguen fins el plaer de transgredir i de canviar-les de significat.

Loris Malaguzzi, pedagog.

És  per aquesta raó que la curiositat dels infants envers el seu entorn reclama més complexitat: conèixer i donar-se a conèixer. Només observant-los com des de la barana de l’escola parlen amb els vianants i els vianants treuen el cap per respondre, es fa evident la necessitat de diàleg i d’interacció entre el món escolar i el context que  l’envolta. Les sortides senzilles que fan que els nens i les nenes posin el peu al carrer els omplen d’emoció perquè responen a aquesta necessitat autèntica d’establir un vincle significatiu. Sortir amb la família té un gran interès pels infants, però sortir amb l’escola els activa d’una altra manera, els fa percebre que hi ha quelcom diferent: és el grup, amb el qual ja se senten identificats, el que es trasllada per l’entorn tot establint un diàleg. 

    

Com a escola tenim una responsabilitat a l’hora de generar ponts significatius ja que no només els infants tenen aquesta necessitat imperiosa de parlar, fent servir tots els llenguatges possibles, amb el barri; sinó que el propi entorn demana una connexió tangible amb el món de la infància. Així doncs, sortir a fer fotos és un joc, però és un joc molt seriós i fer una exposició on es contempli aquest procés i alguns dels seus resultats és una gran oportunitat per mantenir obert el diàleg amb l’entorn i dignificar la mirada dels infants. És d’aquesta manera com un procés senzill i, gairebé, individual es fa molt més complex i ajuda a que els nens i nenes connectin la seva vivència amb quelcom més gran que li genera grans interrogants: el seu entorn immediat.

I és així com els infants senten i viuen que formen part d’una societat i és com aquesta societat els hi dóna un lloc digne. 

 

Ja us vam explicar aquí i aquí quina va ser l’experiència nostra pel que fa a l’exploració fotogràfica, visionat i selecció del material dels edificis i espais arquitectònics del barri. Avui us volem exposar la nostra vivència anant a veure l’exposició que vam fer al Casal-Barri del Congrés durant el mes de febrer. 

Per grups vam anar a visitar l'exposició. L'emoció era tangible i l'emoció ens unia creant l'oportunitat d'enfortir els vincles que ja existien en el sí del grup. 

    

Vam entrar al Casal-Barri amb poques expectatives, anàvem a veure que passava, a gaudir d'aquesta oportunitat d'obrir-nos al barri tot mantenint-nos receptius al que poguéssim viure. Una nena estava molt emocionada perquè l'escola bressol de la seva germana es troba al costat i ens ho va explicar. 

   

Alguns infants que ja havien fet la visita amb la família ens van fer de guies i, amb molta empenta i decisió, ens van marcar el camí: 

Ara hem de pujar les escales.

I l'exposició está aquí. 

   

Un cop situats, els infants van recórrer el passadís amb tota llibertat i, sense interrompre amb masses paraules, els adults ens vam tornar espectadors. L’espectacle era molt excitant: caminaven amb pas decidit, s’aturaven, reien, un apuntava una cosa amb el dit i tots li feien cas, l’altre es girava de cop perquè havia vist quelcom sorprenent. I, tot d'una, algú va detectar que una imatge del carrer Cambrils s'havia colat en les sèries del Canòdrom: 

Ei!!! Aquesta imatge no va aquí!!!

I algú ens va explicar que les fotografies havien caigut i alguns avis les havien recollit i les havien col·locat com havien pogut. Vam decidir, entre tots, que deixaríem aquesta imatge on estava i així la resta de grups podrien jugar a trobar la fotografia que no anava en aquella sèrie.

    

    

    

Un cop la intensitat va disminuir els infants van començar a explorar l’entorn d’una altra manera i van voler investigar que s’amagava darrera de les portes.

    

I ens van obrir algunes portes i així és com vam conèixer a unes dones que feien puntes de coixí i uns homes que es dedicaven a la marqueteria. 

S'assemblen a les pulseres que fem nosaltres!!

    

A la tornada passejàvem molt a prop d’alguns edificis i espais que havíem vist a l’exposició i alguns infants van destacar-ho molt emocionats:

Ei!!! Aquesta és la torre que sortia a la fotografia!!

I és així com unes imatges ens van fer sortir de l’escola per connectar amb el nostre entorn i obrir-nos a un espai, el Casal-Barri, que el dinamitza i l’omple de vida. De la mateixa manera, aquest petit diàleg va permetre als infants crear un vincle entre les accions passades i el seu present més immediat. Una connexió tant significativa que no només deixa petjada a la seva ànima infantil sinó també a l’esperit d’un barri.

Des d'aquí moltes gràcies a tots els que hi heu col·laborat!!!

Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Visionat i selecció del material de la sortida pel barri

Ja fa setmanes us vam explicar com va anar la sortida dels infants de P4 i P5 de l’escola Congrés-Indians pels voltants del barri (Els edificis i espais arquitectònics del barri des de la mirada dels infants) i, tot i que fa molt de temps de tot plegat, volem fer exercitar una mica la nostra memòria per tal de no deixar aquesta experiència en un raconet agafant pols.

Uns dies després de la sortida, vam visionar les fotografies que havíem realitzat. Vèiem les fotos realitzades per l’adult on es veien els infants en plena acció i, després, vèiem les que havien fet ells mateixos. Cada imatge o, gairebé cada imatge, anava associada a molt records:

Aquesta foto la vaig fer jo. Me’n recordo!! Com els altres cridaven no vaig poder fotografiar els ocells.

I aquesta la vaig haver de repetir dues vegades perquè no m’agradava com havia quedat la primera.

Mentre anàvem veient  algun infant es preguntà:

I això que és?? Jo no ho vaig veure. Em puc apropar?

Un altre infant li respon:

Això estava just al costat de la torre alta!!

    

    

Un cop havíem fet el visionat ens traslladàvem a l’ “Atelier” per seleccionar cadascú les imatges en paper que volia endur-se a casa. L’única condició era que les havien d’enganxar de forma endreçada en papers blancs. Alguns escollien les fotografies que havien fet ells, però d’altres les que més li agradaven o, alguns altres, les que trobaven que guardaven alguna relació per la forma o pel color. L’ “Atelier” estava en plena efervescència i se sentia com els infants anaven treballant molt concentrats:

Passa’m la pega!!

Isabel, necessito un altre paper. 

    

    

De cop i volta algú preguntà:         

Se li pot afegir algun dibuix?

I l’adult li va respondre:

I tant!! I també li pots afegir paraules!!!

Alguns infants, que es trobaven en un moment de molta emoció pel que fa a la lectura i escriptura, van mirar a la mestra amb els ulls ben oberts i van començar a dir:

Jo escriuré “Canòdrom”.

I jo “flor” i “porta”!

Doncs jo “dos balcons”.

I algun infant, que encara no havia acabat de fer la distinció entre l’escriptura i el dibuix però sentia que volia deixar una petjada personal en el seu recull de fotos, va dir:

Doncs jo dibuixaré un cargol!!

 

Després de la febre de la pega, els infants van traslladar els llapis senzills, els llapis de colors, les gomes i les maquinetes disposats a personalitzar la seva selecció. No se sentia molt de xivarri, perquè la concentració era màxima: escriure una paraula és quelcom complex que requereix gran atenció. Alguns demanaven ajuda a la mestra, però gairebé sempre apareixia un company o una companya que acabaven resultant més ràpids i eficaços que el propi adult. Alguns copiaven, altres ho intentaven per ells mateixos i d’altres miraven el que feia la resta d’infants. 

    

    

I van fer reculls molt diferents. Alguns amb un parell d’imatges ja en tenien prou, d’altres van decidir fer un llibre i, alguns altres, un collage!! La qüestió és que, quan ja va ser l’hora d’anar cadascú al seu ambient, ningú volia deixar-se la seva obra: la imatge abstracta que veien a la pantalla era quelcom seu, particular i propi que no volien  abandonar en un racó oblidat. 

    

    

Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Els edificis i espais arquitectònics del barri des de la mirada dels infants.

 

L’escola Congrés-Indians és una escola novella. Des de fa només tres cursos que vam ser creats i des de fa tres cursos ens acull un barri que encara no hem descobert a fons. Tanmateix, des dels inicis de la nostra creació, vam començar a formar part del projecte “Petit Cinema en curs” que, promogut per l’associació “A bao A Qu”, aproxima als infants els audiovisuals com un mitjà per a descobrir les meravelles amagades al seu entorn immediatPer aquesta raó, aquest curs ens vam animar (perquè encara no ho havíem fet) a sortir amb grups petits de P4 i P5 acompanyats per alguna família de l’escola a descobrir les meravelles amagades als edificis i espais arquitectònics del barri fent servir la càmera de fotos com instrument per plasmar la nostra ruta. La passió dels infants per les construccions i per la creació d’espais és ben coneguda al nostre centre i vam creure molt convenient començar a relacionar, sense gaires paraules, allò que feien amb allò que els envolta i que és propi del seu context més proper.

L’emoció per una cosa tan i tan senzilla com aquesta era quelcom inesperat per a tots nosaltres i, en cap moment, ens ho hauríem imaginat. No obstant, els infants gairebé no es podien contenir i, a cada pas, descobrien petits detalls, agafaven la càmera i captaven un element que havia passat per a nosaltres, com adults, completament desapercebut. Alguns nens i nenes, quan passaven a prop de casa seva, cridaven amb emoció: És la meva casa!!! És la meva casa!!!. Com si fos la primera vegada que la veien. I així era ja que era la primera vegada que, acompanyats d’un grup tan gran, podien mostrar un dels espais més significatius per ells i elles: casa seva.

       

L’enrenou era tan gran que, més d’una vegada, ens havíem d’aturar i recordar quins eren els límits de la nostra sortida i quines coses havíem de respectar perquè podien ser perilloses. Però és que era tanta l’emoció...

En algun cas alguns infants van voler fer-nos de guia perquè, segons ells, Coneixem molt bé el camí i així no ens perdrem. Era impressionant veure com la resta d’infants respectaven als guies que havien sorgit de forma espontània i voluntària i amb quina presència anaven pel carrer tots i totes atents a tot el que passava i a qualsevol imprevist. Estàvem vivint tota una prova de confiança i els nens i nenes se sentien a l’alçada de les circumstàncies i així ho demostraven amb els seus gestos, la seva tensió corporal i la seva mirada.

      *

 

Vam visitar amb diversos grups el canòdrom ja que és el nostre veí més immediat i té tants racons per descobrir que els infants no podien parar de fer servir la càmera.

El canòdrom des de lluny:

      *

El canòdrom des de baix:

 

 *    

El canòdrom des de molt a prop:

      *

Les entranyes del canòdrom:

      *

I alguns elements que es troben pel camí... Que impulsen la creativitat d’alguns infants.

      *

També vam visitar els voltants d’una església que tenia un campanar que s’assemblava molt a les torres que els infants fan a l’espai de construccions d’alguns ambients de la nostra escola. I vam comptar quans pisos tenia!!! Era molt alta i difícil de fotografiar sencera 

Cadascú proposava la seva idea.

Si gires la càmera igual hi cap tota la torre sencera 

Potser si la fas des de lluny...

 *    

I si encara la fas des de més lluny? 

      *

Amb altres grups vam fer un passeig ben llarg i vam arribar fins a un carrer molt particular (carrer Malgrat) on hi ha encara uns edificis baixos amb jardins a l’entrada. Les imatges que venen a continuació són una petita mostra del que van arribar a plasmar.

*     *     

 *    *   

 *    *

 

I és d’aquesta manera com els infants de la nostra escola van construint amb la seva mirada fresca i autèntica un calidoscopi fet de fragments del barri que ens envolta: dels seus carrers antics i nous, de les seves portes que s’obren i es tanquen, de les seves finestres que omplen de llum les cases, dels cables i de les reixes que ens uneixen i ens separen, de les torres altes i gegants, dels interiors d’un edifici fantasmal i d’una munió de detalls que només els ulls d’un infant amb la col·laboració estreta d’una càmera de fotos ens poden ajudar als altres a recuperar la capacitat  -potser perduda, potser oblidada- de meravellar-nos a cada instant.

Si voleu veure més imatges realitzades pels infants de la nostra escola us convidem a veure l’exposició que hi haurà al Casal Barri (carrer Manigua, 25-35) des del dia 4 de febrer al dia 1 de març.

Les imatges marcades (*) han estat realitzades pels infants de la nostra escola.

Article publicat també al bloc de “El dia a dia de l’escola Congrés-Indians”.

Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Construir la memòria a través de la meravella del món.

Els de l'escola Congrés-Indians ens estrenem al bloc publicant un article sobre el diari que anem fent des de fa ja mesos:

Des de gairebé sempre, l’ésser humà, ha volgut plasmar aquells esdeveniments més importants o destacables i, en moltes ocasions, les emocions vinculades als mateixos. El dibuix, la pintura i l’art en general han estat eines que, des dels inicis, han estat emprades per deixar constància de les qüestions importants. De la mateixa manera, l’escriptura ha estat un element que ha permès la narració de fets detallada i extensa així com la introspecció en els sentiments i emocions propis.

Diuen que amb l’aparició de l’impremta i la proliferació  i diversificació dels gèneres literaris es van generar espais més íntims de relació entre les persones i les produccions culturals. Sembla que el silenci de la lectura d’una novel·la generava un espai i un temps privat que, amb les tradicions orals, no es produïa i que va afavorir que moltes persones comencessin a escriure els seus dietaris personals aprofundint encara més en les qüestions emotives i sentimentals.

De diaris ens trobem de molts tipus i, a mida que les tecnologies han evolucionat, ens trobem amb més possibilitats i diversitat. A l’escola, des de fa dos cursos, les mestres elaborem un diari on anem plasmant la quotidianitat als ambients. Aquest curs ens hem animat a seguir amb ell i a proposar als infants l’elaboració d’un diari particular i propi del seu ambient. La idea és plasmar, a través de la seva mirada, allò que passa que els fascini (un raig de llum, una ombra, un moment màgic entre dos infants) i que es pugui considerar una “meravella” per ells i elles. La càmera de fotos i l’escriptura, doncs, són les eines que han fet servir i que s’han transformat en còmplices del seu món i de la seva subjectivitat. En aquest cas, els estris estan al servei de l’emoció i no a l’inversa.

Vam arrencar amb aquesta idea a l’ “Atelier della Luce” el trimestre passat i la nostra intenció és continuar al llarg de l’any  per, com adults, meravellar-nos del món a través dels ulls dels infants.  

Els arcs de Sant Martí són propis de l’ “Atelier”. Es produeixen habitualment i anem investigant el seu origen. Hi ha qui diu que els produeixen els rajos del sol, d’altres els miralls i hi ha qui diu que surten del retroprojector. La qüestió és que, sempre que en trobem un, ens quedem meravellats i passem una estona llarga observant d’on surt, fins a on arriba i si desapareix. No és d’estranyar, per tant, que fos una de les primeres coses que es van fotografiar pel diari.

*

La imatge acompanyada de la paraula ens aporta més informació. Per aquells que no formen part del nostre grup, a vegades, només veient una imatge, no saben que és el que volem destacar i, per tant, un petit escrit ens ho posarà molt més fàcil. I és que la nostra intenció és comunicar i, per tant, hem d’ajudar a, qui s’apropi al nostre diari, a entendre el que volem transmetre ja siguin coses importants pel grup o per una persona que el conforma.

També les decoracions que hi afegim poden ajudar a posar més èmfasi en el que volem fer arribar.

El diari també ens pot servir per ajudar a uns altres a identificar una fulla o  un fruit amb el seu arbre o arbust corresponent ja que, moltes vegades, ens trobem un munt de fulles al terra i no sabem ni d’on han sortit. El diari, per tant, pot ser una manera de deixar pistes als altres i deixar constància de les nostres descobertes.

O també de poder recordar els tresors sorprenents que vam portar un dia de casa o vam trobar al jardinet, com ara, petits animals o pedres que van formar part de quelcom més gran.

*

Només cal explorar la càmera amb avidesa, trobar l’enquadrament perfecte...

O afegir l’escenografia adequada...

*

Per, poc després, acompanyar la nostra fotografia amb les paraules que ens surtin del cor.

De fet el diari ens ha servit per solucionar una de les qüestions que més neguitejaven a alguns infants. Resulta que a la nostra escola moltes de les coses que es realitzen han de ser efímeres per necessitat.

Imagineu-vos!!

Després de dedicar-li a una construcció un temps llarg i extens, amb una alta concentració i amb molta cura i atenció, aquesta meravella personal ha de desaparèixer per tal que d’altres infants puguin fer servir les peces per jugar-hi.

Gràcies al diari podem fer servir la imatge per plasmar la construcció concreta...

*

i l’escriptura per afegir la informació que el seu autor cregui convenient. Per exemple: “Això és un robot”.

I també el diari ens serveix per deixar constància d’esdeveniments molt personals que suposaran un canvi en les vides dels protagonistes i que estan lligats amb emocions gairebé indescriptibles, com per exemple, quan algú està a punt de tenir un germanet. En alguns casos, la imatge, llavors, s’ha realitzat amb estris especialitzats i les paraules ens ajuden molt a entendre unes formes i perfils que s’endevinen molt subtilment.

“És el meu germanet.”

“Està a la panxa de la meva mare.”

“Aquesta és la seva mà.”

“Aquest és el seu peu.”

Són algunes de les descripcions que faciliten que la nostra mirada pugui interpretar amb més fonament allò que veu.

Susan Sontag va dir una vegada:

“Totes les fotografies aspiren a ser memorables; és a dir, inolvidables.”

No sabem si les imatges que recollim ho seran, però el que ens consta és que sí que ho serà la vivència personal e intransferible d’aquests infants que, a poc a poc, van construint una memòria individual i col·lectiva emotiva que va deixant petjada en els seus músculs, en el seu cervell i, per suposat, en el seu cor.

I és que la memòria es pot construir amb imatges, paraules i sons, però sobretot s’escriu amb el llenguatge invisible de les emocions i dels sentiments i dels quals només tenim una constància subjectiva ja que omplen la nostra ànima com omple l’aire la nostra mà. 

Article publicat també al bloc "El dia a dia de l'escola Congrés-Indians".

*Les imatges marcades (*) han estat realitzades pels propis infants.