Films watched on Filmin

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

FILMIN "LE QUATTRO VOLTE"

“Le Quatro Volte” és un film italià de Michelangelo Frammartino, es va estrenar l’any 2010 i va ser la millor pel·lícula europea de l’any 2011.

Després d’haver vist la pel·lícula i haver llegit la sinopsis, sabem que el significat del títol són quatre vides entrellaçades entre sí però que són completament diferents les unes de les altres; la del pastor, la de la cabreta, la del pi i la del carbó vegetal. Quan un mor, neix l’altre. (Amb aquest ordre).

Aquesta pel·lícula podria estar a la categoria “Pas del temps amb el món” ja que és un pas del temps en aquest poble i hi ha plans amb el mateix enquadrament però gravats a diferents hores del dia. Hi ha forces panoràmiques i algunes al mateix lloc que d’altres. Hi ha plans del món, tràvelings i retrats. En aquest film, el director aconsegueix expressar les emocions i fer que entenguem el que vol dir-nos sense diàleg.

“Le Quattro Volte” és un cicle de la vida ambientat en un poble petit, de pagès i força antic. En aquesta història, els personatges són figurants, els protagonistes són l’espai i el dia a dia d’aquest poble.

L’escena que m’ha agradat més ha estat quan al final, uns senyors estan construint una carbonera i al costat n’hi ha una altra que treu fum, és molt bonic ja que el fum va fent aparèixer i desaparèixer la carbonera que estan construint, com un element interposat. (AINA)

El meu pla preferit és quan el pastor s’asseu a terra, a l’ombra d’un arbre a reposar i li toca una mica de llum a la cara, també m’agrada pel joc que fan les ombres de l’arbre a terra i a sobre del senyor. (ENRIC)

 

Trobo interessant l’escena en que neix la cabreta ja que aquesta és una de les quatre vides entrellaçades. Tots tres són plans tancats, tant de la cabreta petita com de la gran. (PAU.B)

Recomanaríem “Le Quattro Volte” per a nens a partir de Cicle Superior perquè és difícil d’entendre per a nens més petits i se’ls hi faria pesada. És una pel·lícula molt interessant que tracta del cicle de la vida.

Aina, Enric i Pau B

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

FILMIN - "EL CIRC"

 

“El circ” és una pel·lícula en que en Charles Chaplin fa de director i de protagonista, és en blanc i negre, muda i còmica. Es va gravar i estrenar als Estats Units l’any 1928, va tenir diferents premis  i molt d’èxit.

Quan vam veure el cartell a Filmin, ens va animar a veure la pel·lícula ja que hi surt en Charlot, en Charles Chaplin, parlant amb un pallasso, un personatge divertit.

El títol  té molta relació amb la història, perquè quasi totes les escenes estan gravades en un circ. Tracta d’un senyor pobre que no té ni feina ni diners i caminant per una fira,  és confós per un lladre i  perseguit per la policia. Fugint de l’oficial entra en un circ i sense adonar-se’n es converteix en la estrella de la funció, fa riure a la gent i el contracten.

Tot i no haver-hi diàleg, la història s’entén perfectament, perquè els personatges es saben expressar  molt bé. A la pel·lícula no hi ha moviments de càmera, en aquella època encara ningú els utilitzava, tot són plans fixes. En tot moment, hi ha una música d’en Günter Kockan que acompanya la pel·lícula.

L’escena que m’ha emocionat més ha sigut la que el protagonista passa per la corda fluixa del circ, és un pla molt bonic. (Óscar)

 En canvi a mi, l’escena que m’ha agradat més és la que el protagonista entra en una sala de miralls, com que en aquella època encara no hi havia  moviments de càmera, s’havia de buscar el moviment d’una altra manera, i en aquesta escena hi ha molt de moviment. És molt divertida! (Estel)

Ens ha agradat un dels últims plans en el qual els cavalls aixequen pols i  això crea un efecte molt bonic.  (Anna i Pau A.)

La recomanaríem perquè és d’humor, moltes escenes fan riure i per molt que sigui muda entenem perfectament totes les escenes i moments, a més a més, la música ajuda molt perquè en les escenes tristes hi posen una música de violí, en canvi en altres com  la que es queda atrapat en una gàbia amb un lleó posa una música que sembla realment que tingui por. En els nens les pel·lícules d’en Chaplin els hi agraden molt,  passa el temps molt ràpid, t’ho passes molt bé, és d’un cineasta molt conegut i podem aprendre moltes coses sobre com gravaven abans.

Creiem que no canviaríem res ja que la pel·lícula tal com està filmada és original i única.

Anna, Estel, Óscar, Pau A. i Pol

Institut Moisès Broggi - Batxillerat (Barcelona)

Cartells de cinema d'autor

Workshops Modulars

Després de visionar i comentar a classe diversos films de FILMIN, proposem a l'alumnat fer cartells a la manera de diversos il·lustradors contemporanis. Aquest treball l'hem fet des de la matèria de Dibuix i Tècniques de 1r de Batxillerat d'Arts. Actualment els cartells estan exposats a la biblioteca Caterina Albert situada al Camp de l'Arpa i el Clot.

El resultat us el mostrem a continuació, increïbles il·lustracions:

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Paula D. a la manera de Charles Burns i cartell de l'alumna Sara F. a la manera de Hiro Taniguchi.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Laura R. a la manera de Daniel Clowes i cartell de l'alumna Natalia G. a la manera de Charles Burns.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Alejandra D. a la manera de Brittney Lee i cartell de l'alumna Cèlia R. a la manera de Sara Herranz.

  

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Beth P. a la manera de Blex Bolex i cartell de l'alumna Alba P. a la manera de Paula Bonet.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Laia G. a la manera de Blex Bolex i cartell de l'alumna Ingrid Arbiol a la manera de Charles Burnes

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Raquel G. a la manera de André de Freitas i cartell de l'alumne Marcel V. a la manera de Ugo Gattoni.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Emma E. a la manera de Brecht Vanderbrouche i cartell de l'alumne Xavi C. a la manera de Charles Burns.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Cristina L. a la manera de Britney Lee i cartell de l'alumna Elena P. a la manera de Antonio Soares.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Berta N. a la manera de Jaime Hernández i cartell de l'alumne Christian B. a la manera de Max.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Laia S. a la manera de Fiona Staples i cartell de l'alumna Laia M. a la manera de Pilar Bonet.

 

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Aina H. a la manera de Fiona Staples i cartell de l'alumna Noèlia R. a la manera de Jaime H.

  

D'esquerra a dreta: cartell de l'alumna Miriam R. a la manera de Javier Mariscal i cartell de l'alumna Paula D. a la manera de Charles Burns

I per últim el cartell de l'alumna Mar P. a la manera de Daniel Clowes.

A continuació us mostrem imatges del treball de documentació que van fer els alumnes prèviament, un magnífic anàlisi dels il·lustradors.

Institut Castell d'Estela (Amer)

Article sobre Moving Cinema a la nostra revista

Workshops Documentary

Hola a tothom, us volíem explicar que al número 92 de la revista del nostre institut, anomenada TAL COM SONA, hi hem publicat un article per explicar què és Moving Cinema i què hem estat fent amb els visionats de pel.lícules de Filmin. També hi hem posat el comentari de 3 revistes. Us adjuntem la portada de la revista del passat trimestre i les dues planes de l'article, en format imatge, per si ho voleu llegir.

               

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

FILMIN "SER Y TENER"

SER I TENIR de NICOLAS PHILIBERT

L’última setmana de desembre ens va arribar un regal, quina sorpresa! Podríem començar a veure pel·lícules gratuïtes a Filmin. De la selecció que teníem, nosaltres  vam triar  “Ser y tener”,  pel·lícula dirigida per Nicolas Philibert i estrenada el 2002.

Aquesta pel·lícula és un film documental que ens mostra una escola rural i unitària francesa, amb alumnes de diferents edats i un sol mestre. Aquest s’estima molt als  nens i és l’últim curs que treballa ja que quan s’acabi es jubilarà.

Durant la pel·lícula, hem vist què fan a classe, com s’ajuden i algun conflicte entre els alumnes. També ens ensenya com fan els deures a casa i com ajuden a les seves famílies. Ens han agradat molt els plans del món que hi ha ja que ens ajuda a conèixer l’entorn d’on viuen, també quina meteorologia tenen i ajuda  a conèixer el seu context. Encara que pensem que alguns plans són massa llargs.

Hi ha una seqüència molt maca en què els nens són a l’escola i no fan les coses bé, el mestre té molta paciència, no és gens autoritari i els hi explica les coses molt bé.

Alguns plans del principi, ens han recordat  la correspondència de José Luis Guerin a Jonas Mekas.

Ens ha sorprès que no hi ha molta música, però ens ha agradat  quan l’utilitza.

Quan el mestre ensenya als nens com és el número 7, hi ha dues panoràmiques, és un moment molt maco, igual que  el pla d’un arbre, és un pla molt obert i molt bonic. El director ha volgut que es  veiés molt aquest  arbre. Es  sent el so de la natura, els ocells, el vent. Ens transmet tranquil·litat,  hi ha molta llum, els colors són tons de verd i de la natura.

Ens hem sentit identificats  amb els nens més grans d’aquesta escola que el pròxim any aniran a l’ institut perquè això és el que ens passarà a nosaltres el proper curs. Ens ha fet pensar i recordar quan nosaltres érem petits; trapelles, juganers, entremaliats, moguts...

Alguns no han vist cap relació entre el títol i la història que explica, però uns altres pensem que no cal tenir moltes coses per aprendre i ser feliç.

El final és obert, et venen moltes ganes de saber què passa llavors, sembla que la pel·lícula no acabi i et permet pensar com seguiria.

Ens pensàvem que el nen del cartell era molt entremaliat però després de veure  la pel·lícula és tot el contrari, és tranquil. Si en el cartell el nen no hi fos i només hi hagués el títol no ens haguessin vingut tantes ganes de veure-la, la imatge és important pel cartell d’una pel·lícula, a nosaltres va ser el que ens va fer decidir a triar-la.

En general ha estat bé. Nosaltres la recomanaríem perquè així tenim l’oportunitat  de veure com es treballa a escoles diferents de la nostra i com es pot gravar per ensenyar-ho.

 

Nora, Paula, Anna, Enric, Emili, Bruno i Pau B

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Filmem 'A la manera de...'

Workshops Documentary

Quan ens van demanar a classe per fer un pla inspirat en qualsevol pel·lícula del catàleg de Filmin, dubtava entre ‘Un estiu amb Mònica’ i ‘La solitud del corredor de fons’. Pensant en l'entorn de què disposava per anar a gravar em va semblar més adient inspirar-me en ‘La solitud del corredor de fons’ ja que està ple d'espais envaïts per la naturalesa.

L'espai que vaig escollir no em va costar gaire triar-lo, em semblava perfecte perquè és com un racó natural, i a més, el trajecte gravat ja està marcat per un caminet.

Així que vaig començar a gravar càmera amb mà, però em vaig trobar amb certs problemes. Per exemple, el so ambient no lligava amb el pla ja que aquest espai està al costat d'una escola i just a aquella hora plegaven els nens. Per aquest motiu en editar-ho vaig decidir fer-ho sense so.

També a l'hora d'editar-ho vaig posar-hi blanc i negre perquè no m'agradava gaire com començava ja que al principi és com si tota la pantalla fos plena d'elements (arbre gran) i quan començo a caminar se'n van tots de la pantalla de cop. A més també vaig afegir aquest blanc i negre per dissimular al principi que faig com un salt, que és quan pujo l'esglaó de la vorera.

Natacha González

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Rodatge 'A la manera de...'

Workshops Documentary

En el moment en què ens van suggerir saber fer un pla 'A la manera de…', és a dir, inspirat amb algun dels films que estàvem visionant a Filmin, vam pensar en basar-nos en 'Ningú no sap', ja que a totes dues ens va marcar la fortalesa i la dolçor que ens transmet aquest film tan impressionant.Quan ens vam posar a pensar, ràpidament va sorgir la idea de reproduir els plans finals, pels sentiments que ens va fer sentir i perquè vam pensar que podríem fer plans de gran intensitat emocional. D’una manera natural vam imaginar-nos aquests plans als espais del poble on vivim. El pont de Sant Vicenç ens va il·lusionar com a primera localització i el tren dels Catalans que passa pel nostre poble pels trajectes. Ràpidament vam escollir un dia de rodatge i vam demanar ajuda a la mare de la Marta perquè ens gravés el tràveling frontal al pont. Quan el vam finalitzar, vam anar a gravar el pla del tren passant per les vies, assegurant-nos prèviament de l’hora en què passaria. Just uns 3 minuts abans que el tren passés es va posar a ploure, cosa que li va donar una tristesa afegida al pla. Podríem dir que la sort i l’espontaneïtat, el dispositiu i l’atzar, segons José Luis Guerin, van ser els nostres aliats. Finalment vam anar cap al tren i vam pensar els plans que faríem intentant dialogar al màxim amb la pel·lícula original. Però quan vam disposar-nos a gravar els plans, ja s’havia fet fosc. L’endemà vam haver de tornar a agafar el tren, així que vam necessitar dos dies de gravació. En els plans del tren vam utilitzar un trípode, i una de les dues buscava el pla mentre l’altra feia d’actriu per tal de trobar l’enquadrament que buscàvem. Va ser engrescador explorar i intentar de descobrir alguns dels recursos de la manera de gravar d’aquest cineasta japonès, en concret, Hirokazu Kore-eda. Per totes aquestes experiències i emocions, animem a tothom a crear un pla personalitzat basat en algun film que l’hagi captivat.

Marta Serran Grauvilardell i Júlia Torres Ubach

Institut Castellet - 4t d'ESO (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Ningú no sap és una pel·lícula del director japonès Hirokazu Kore-eda. Aquesta pel·lícula és molt profunda,  ens desperta molts sentiments i transmet molts valors.  

Personalment el que m’ha despertat a mi, ha sigut aquesta responsabilitat que tenim tots en aquesta vida, responsabilitat sobre coses nostres de les quals ningú més podrà encarregar-se, com una mare dels seus fills. En aquest cas tan extrem, l’Akira comença a agafar aquesta responsabilitat, esperant que la mare torni, però aquest cop no ho farà. Així de mica en mica l’Akira haurà d’agafar força i saber controlar la seva situació familiar.

Però com tot en aquesta vida, aquesta pel·lícula ens mostra la part positiva dels problemes, la unió que mantenen els germans. Encara que van patir una mort molt dura, la unió fa la força i envers la seva situació van estar units encara que fos difícil. 

Gràcies a aquestes pel·lícules som conscients del que som i el que tenim, molts cops ens queixem de les nostres vides, de les nostres famílies però hi ha gent vivint situacions com aquesta ja que aquest film està basat en fets reals. En relació al treball de llum m'ha agradat la manera com et fa notar el pas de temps dins de la casa. Amb els canvis de llum, la nena dibuixant i el sol damunt del rostre de l'Akira. El pla de l'Akira a la cabina telefònica  el trobo molt especial perquè no li veiem la cara però ens fa sentir les seves emocions. El treball del flou en alguns plans també m'ha emocionat. Quan l'Akira sap que la mare té una nova família, veiem els seus germans desenfocats.

Isabel Pérez

    

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Filmin: A la manera de... "Ningú no sap"

Workshops Documentary

Dintre de les pràctiques que estem duent a terme al 1r. curs de cultura audiovisual de l'INS Castellet, hem decidit compartir aquesta seqüència de plàns inspirats en la pel·lícula "Ningú no sap". Estan interpretats i realitzats per la Marta Serran i la Júlia Torres.

Institut Castell d'Estela (Amer)

Escenes de The Loneliness of the Long Distance Runner

Workshops Documentary

Com que tots els del nostre grup hem anat mirant la pel·lícula The Loneliness of the Long Distance Runner (1962) del director anglès Tony Richardson, basada en la novella d'Allan Sillitoe del mateix títol, hem pensat que estaria bé comentar les escenes que ens hagin agradat més. Aquí en teniu els comentaris:

Stefano Rosso:

The Loneliness of the Long Distance Runner és una pel·lícula dirigida per Tony Richardson ambientada a l’Anglaterra dels anys 60. En aquesta pel·lícula es contempla la història d'un jove en el context d’una societat separada en classes socials molt diferenciades. La rebel·lió del personatge el porta a actuar d’una certa manera davant les autoritats i la gent rica. La pel·lícula reflecteix la societat del moment i especialment el conjunt de joves que intenten destacar i fer-se notar davant l’autoritat, per mantenir els seus principis ideològics.

L'escena que he decidit comentar és  la què Colin Smith el personatge principal surt a córrer al matí per entrenar. Aquesta escena m’ha agradat tan estèticament com tècnicament. En l'escena es veu com surt al matí a córrer pels camps que hi ha als afores del centre. En aquesta escena es destaca la posició de la càmera que és distant i allunyada del personatge reflectint potser el que està pensant. En l'escena no hi ha cap diàleg però no n’hi trobem a faltar, ja que el moviment i posició de la càmera ens fa entendre que el personatge s’està distanciat se sent lluny del món i una mica desconnectat de la seva situació actual com a pres.

Link on es pot observar la escena: http://goo.gl/zlnlr5

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Judit Rodríguez:

El fragment triat, i el que m'ha agradat més de la pel·lícula La soledat del corredor de fons, és el final. Crec que és el fragment més important i el que dóna un gran significat a la pel·lícula. A l’escena final ens trobem en Colin corrent la cursa que el pot impulsar cap a la seva llibertat i cap al món professional. Durant aquesta, veiem fragment que ja hem vist de la pel·lícula que ens fan veure com ell va recordant la seva vida alhora que pensa en el seu futur i això el fa entrar en un conflicte intern sobre el que ha de fer. Això ho fan barrejant els moment de córrer amb música d'orquestra de fons amb veus en off i imatges curtes. A poc a poc veiem com ell va avançant posicions fins col·locar-se al capdavant. En el moment que els corredors ja arriben al tros final tots els espectadors comencen a animar. Ell va amb molta avantatja però a poc a poc va frenant fins a aturar-se. Aquesta combinació de fragments del final és el que t'ajuda a entendre el significat de la pel·lícula i el perquè ell decideix no acabar la carrera. Les frases de diferents persones properes a ell o persones important i la frase "No seré un conillet d'índies" deixa veure com ha conclòs aquesta lluita interna que té com a final el fet que ell ha decidit seguir els seus ideals i pensaments, per contraposició a la satisfacció personal que li podria haver donat guanyar la carrera. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Erna Toepfer:

El tros que he escollit de la pel·lícula "La soledat del corredor de fons" és el tros final en què el protagonista, Colin Smith fa la cursa contra una escola privada. He escollit aquest fragment perquè va ser el que més em va impressionar i més desconcert i tensió va causar. Trobo molt interessant la manera en què, mentre en Colin està corrent, comença a haver-hi un joc entre present i passat, com va recordant moments de la seva vida que han sigut forts per a ell o que l'han marcat i d'aquesta manera se situa l'espectador més proper del protagonista. Aleshores vas veient com aconsegueix avançar al corredor capdavanter de l'escola privada, i està a punt d'arribar a la meta, veus les cares dels espectadors i les seves expressions animant-lo combinades amb l'expressió de Colin i els seus records. Quan està a punt d'arribar, tots aquests records el fan reflexionar i aleshores comença a dubtar de si realment ha d'arribar fins a la meta o no i comença a aturar-se. Finalment s'atura del tot, mentre l'altre corredor l'avança i mira al director del reformatori somrient, demostrant que ho podria haver fet però ha decidit no fer-ho, perquè en realitat no sap ben bé el que vol i alhora critica la societat en la què viu per això s'adona que realment guanyar la cursa no és l'important sinó seguir fidel als seus ideals. Aquest tros em va causar força tensió perquè veus que comença a aturar-se i a dubtar i al principi no entenia ben bé perquè ho feia però després amb alguns dels seus records ja vas veient la raó perquè ho fa i veus que potser en realitat té raó.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arnau Pascasi

El jove Colin smith és detingut per la policia per un robatori en una fleca i és condemnat al reformatori de Ruxton Towers. Les circumstàncies en les que ha de viure allà són molt dures, però a en Colin, li encanten les curses de llarga distància i se li donen bastant bé i es per això que els policies del reformatori es fixen en el jove, aquests li diuen si vol participar en una cursa que es fa contra un col·legi privat i li donen l’oportunitat de sortir abans del reformatori si guanya la carrera i, a part, la seva victòria en la cursa representaria un gran ascens en el prestigi del reformatori. Però, quan arriba el dia de la competició Colin rebutja la victòria, tot i anar primer para a pocs metres de la línia de meta. Els policies no els fa gràcia el que fa Colin i es queda sense la possibilitat de sortir abans del reformatori.

En aquesta pel·lícula hi ha moltes coses interessants a nivell cinematogràfic, com els trossos que barregen en càmera ràpida, com es pot veure en l‘escena del robatori del cotxe i en l’escena de quan entren al reformatori i s’han de canviar de roba. Però el que més m’ha cridat l’atenció es l’escena de l’entrevista amb el policia, al principi de la pel·lícula, com la càmera la posaven al darrera de l’actor quan parlava de manera que semblés que nosaltres estàvem veient el que l’actor veia quan interpretava l’escena i, així ens poséssim més en la pell del personatge, ja que semblava que tu ho visquessis, i quan de cop apareix un primer pla d’en Colin, al fer això, fa que l’espectador no es quedi indiferent i que inconscientment li creï un sensació d’atenció, cap al que està vivint Colin.

Cecília Royo Bonaterra:

Jo voldria comentar que hi ha diversos flash-backs a la películ·la que et fan retrocedir i avançar en el temps. He trobat interessant que en algunes escenes hi afegien càmera ràpida, com a l’escena en què ‘’roben’’ el cotxe que troben obert. Quan es miren entre ells, deixant clar que el robaran, i quan el roben, hi ha càmera ràpida.

També m’ha agradat l’escena en què hi ha una revolta al menjador del reformatori, ja que es queixen del menjar que serveixen. La situació se’ns mostra amb plans dels coberts i les mans que piquen a les taules en le moment que es començaven a revoltar. I quan hi ha l’esclat de la baralla el pla s’obre i veiem tot el menjador per ser conscients del caos de l’escena.

Personalment m’ha agradat molt la pel·lícula. M’ha agradat com el protagonista pensa; com pensa que ell és ell i que ningú el podrà canviar ni a ell, ni a la seva manera de pensar. I quan s’afronta al reformatori no guanyant la cursa, demostra una gran força.

Neret Gelabert:

Com la Cecília, el moment que més m'ha agradat d'aquesta pel·lícula ha set l'escena del menjador, quan tots comencen a picar amb els coberts sobre la taula per queixar-se de la qualitat del menjar. M'agrada aquesta escena perquè podría ser molt simple el fet de picar amb els coberts sobre la taula, però ells ho graven fent un recorregut pels extrems de les taules, fent que es vegi només la superficie d'aquesta i les mans amb els coberts picant. També fan que a mesura que els cops augmenten la grabació va més ràpida. Aquest fet a mi em va donar una sensació de més rebelia, ja que tot semblava una barreja de soroll i imatges passades ràpidament.

 

Montserrat Planella

A mi sempre m'ha agradat l'inici de la pel·lícula, és com si de cop et trobessis cara a cara amb el personatge, tot i tenir-lo d'esquenes i, en pocs segons, et comences a fer una idea del protagonista. De fet comencem a sentir els seus passos quan encara no veiem res, encara som a negre. Després apareix en Colin Smith corrent. No li podem veure la cara però pel moviment, la vestimenta i el tallat dels cabells ja ens imaginem com deu ser. A això cal afegir la veu en off a través de la qual es presenta a ell mateix dirigint-se al públic. Però no parla d'ell directament, parla de la seva relació amb el fet de córrer. Ens dius que només sap que s'ha de córrer, encara que no sàpiga el perquè i que ser el guanyador no és el final encara que la gent cridi, aquesta és, afegeix, la soledat del corredor de fons. Paradoxalment el que ens diu ja ens parla del final, ens anucia què passarà al final. La càmera primer està a una certa distància d'en Colin mentre corre, però després si va acostant fins que sembla que s'hi vulgui atançar per poder veure-li la cara. En aquest moment, just abans de que li intuïm el perfil del rostre s'acaba el pla i apareix una altra imatge, en aquest cas frontal de la cara de Colin, però en una situació molt diferent. Amb el moviment de càmera d'aquest pla descobrim que Colin és un près, enmig d'altres presos. El contrast entre veure en Colin corrent sol lliurement enmig del paisatge hivernal contrasta amb l'interior del furgó policial. Amb dos plans ja som dins la vida de Colin Smith.

https://www.youtube.com/watch?v=XXMS5ZXKvYA

 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Ser y tener

Workshops Documentary

Ser i tenir es un documental francès de l'any 2002.Aquest documental tracta d'ensenyar la importància de l'educació en una classe de nens de diferentes edats i com es relaciona el professor amb els seus alumnes sempre amb paciència i perseverància.Aquest documental comença amb neu i un gran soroll de vent bufant que ens transmet fredor.Un dels millors plans és el viatge amb cotxe entre tanta neu que ens fa sentir com si nosaltres mateixos estiguéssim en aquell vehicle. Aquest tipus de sensació la podem presenciar en moltíssimes escenes del documental gràcies al recurs de càmera en mà.Un altre gran pla de la pel•lícula és l'impressionant paisatge lateral tot nevat i els nens caminant.També utilitza el recurs del seguiment de càmera en mà quan el noi està amb les vaques o el domini de la veu en off com en les classes. El seu director  dóna molta importància a la naturalesa i utilitza diferents metereologies com el vent, la neu, la pluja, etc. per fer-la present en aquests plans del món que suggereixen el pas de les estacions.Ser i tenir té un final molt emocionant i acaba amb paisatges llunyants i ocells. Daniela Vaydics

 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Tiempos Modernos

Workshops Documentary

He tornat a veure una pel·lícula de Charles Chaplin, perquè m'encanten les seves pel·lícules i perquè m'encanta com actua. De pel·lícules seves ja n'havia vist una o dues, però mai m'havia interessat el cinema mut, el trobava inexpressiu, però després de veure Temps moderns, m'he adonat  que el cinema més expressiu que existeix és el mut. M'encanta que sense dir cap paraula, pugui entendre què està passant i com se senten. Potser per aquest motiu la música hi té un paper molt important i es converteix en un recurs cinematogràfic que acompanya els moviments i expressions dels actors.

 Temps moderns, parla de les màquines que formen part de nosaltres, però en aquells temps encara no existien aquestes coses, així com les tecnologies d' avui dia. Aquest film ens vol donar a entendre amb ironia i humor la tirania de l'imperi de les màquines que aviat ens acabaran envaint. Chaplin treballa en un fàbrica d'on l'acomiaden perquè es torna boig. Sense voler-ho es va posant en problemes, quan de sobte es troba amb una òrfena que roba menjar per poder alimentar  les seves germanes.  Chaplin s'escapa de tots aquests problemes amb la noia. L'escena final és genial, quan Chaplin i la noia, estan mirant a l'horitzó, i davant hi ha la càmera i podem observar com la carretera s'estén per darrere d'ells dos. Hi ha un tros de fil elàstic, i la càmera es situa darerre d'ells i podem observar com s'allunyen de la càmera i observar per fi  l'horitzó que hi ha davant d'ells.  Laura Martos

Institut Moisès Broggi - Batxillerat (Barcelona)

Comentant Filmin !

Workshops Modulars

Avui hem comentat visionats de Filmin amb 2n de Batxillerat, sessió distesa, en rotllana. Compartim primers films, primeres impressions.

Elaborem el primer llistat de pel·lícules vistes, sensacions, categories cinematogràfiques, paraules de cinema que ens endinsen al món de la creació. Un punt de partida per trobar la pauta que confeccionarem plegats i que ens ha de servir per saber més.

Parlem de com seguir, com escrivim i compartim els nostres anàlisis, ens centrem en treballar sobre els plans que més ens impacten de cada film? distribuïm categories expressives? volem filmar "a la manera de"...?

 

 

 

Seguirem compartint al bloc els nostres avenços !!!

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Tout est pardonné

Workshops Documentary

Tout est pardonné est un film réalisé par la jeune et brillante directrice  Mia Hansen-Love et s’est projeté pour la première fois en France en 2007.

C’est un film merveilleux mais dû au brin de réalité qu’il a, cela peut le rendre ennuyant.  Il s’agit d’une histoire universelle, et pourquoi faire compliqué la vie  et devenir malheureux si en fait, c’est nous qui choisissons notre avenir. 

Un couple qui a une fille de 10 ans rompt puisque le mari cherche tout le temps de créer ses paradis imaginaires et de se désintéresser de ses situations quotidiennes.  Ces mondes imaginaires vont l’entraîner à la ruine.  La petite fille s’en tire mal parce qu’elle perd un père affectueux, compréhensif et agréable.  La fille est influencée par les histoires irréelles que la mère explique du père.

Des expériences des personnes courantes, de leurs faiblesses, leurs peurs, leurs forces apparaissent dans ce film.  Le film, pendant la première partie, se penche sur l’autodestruction comme par exemple, les drogues,  l’alcool, la frustration et la dépression. Cependant, dans la deuxième partie, la directrice réussit à  reconduire le cours du drame et on peut jouir d’une fin ouverte. 

Marta Serran 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Filmin: A la manera de...

Workshops Documentary

Arran d'alguns visionats que des de l'assignatura de Cultura Audiovisual de l'Institut Castellet hem realitzat, hem filmat uns plànols inspirats en pel·lícules del catàleg de filmin. Una forma de descoberta cinematogràfica a partir de l'aprenentatge que ens ofereixen els mestres. Aquí us els deixem:

Institut Castell d'Estela (Amer)

Jo també he vist Paranoid Park

Workshops Documentary

Hola sóc la Maria, i com altres persones de la meva classe jo també he mirat Parnoid Park. Us n'escric una curta introducció i algunes impressions. Àlex és un adolescent skater, els seus pares s'estàn divorciant i té un germà petit que no ho porta bé. Una novia a la que no estima i un amic que l'anima a anar a l'skate park al que tot skater vol anar, on hi ha tot tipus de personatges diferents. L'Àlex decideix anar un vespre a Paranoid park sol i coneix a un noi que el convida a fer unes cerveses i anar amb el tren de càrrega, allà un guarda de seguretat els enxampa. És una trama que juga molt amb el temps, comença amb l'interrogatori amb el policia, i acaba també amb l'interrogatori. Durant la pel·lícula hi ha parts que et queden penjant, i d'altres que es repeteixen, fins al final no acabes de resoldre-la. I després hi ha la música que té un valor important, t'ajuda a entrar al cap de l'Àlex i sembla que siguis ell, també està molt bé que en veu en off l'Àlex parli com si fóssim dins del seu cap i sentíssim els pensaments. I per últim cal dir que predomina el color blavós durant tota la pel·ícula excepte en algunes escenes de tranquilitat per l'Àlex.

M'ha agradat perquè és una pel·lícula amb un tema "normal", amb normal em refereixo a que no té cap altre secret que la vida d'un adolescent, però com deia m'ha agradat per la manera com està feta. És interessant i s'ha aconseguit molt bé fer-nos entrar al món interior de l'Àlex.

Maria Moretones

Institut Castell d'Estela (Amer)

MÉS PARANOID PARK

Workshops Documentary

Jo també he mirat Paranoid Park i us afegiré algunes idees respecte al que diu el Stefano.

El protagonista del film és un adolescent, l'Alex, els seus pares s'estan divorciant i té un germà petit. Va a l'institut i té novia. Un amic seu amb el que fa skate li proposa anar a Paranoid Park, un skate park on es reuneixen tot tipus de personatges per fer skate.La pel·lícula fa salts en el temps, comença amb el moment clau on interroguen a l'Alex. A patir d'aquí tornem al passat on ell ens explica el que va passar. Però amagant-­nos el que va passar de veritat. Llavors el personatge evoluciona i reflexiona, fins que ens retorna al passat i ens explica l'escena del tren i el que succeeix. La pel·lícula acaba en el punt on comença, en l'interrogatori.És una pel·lícula de plans lents, i no hi ha molt diàleg. Escoltem els pensaments del protagonista, però no ens ho rebel·la mai tot des d'un principi, és com si nosaltres estiguéssim dins el seu cap. Juga molt amb l'àudio, a ralentir la imatge en alguns moments i també amb l'enfocament. La música també juga molt de paper en la pel·lícula, per marcar-nos com se sent l'Alex.M'ha agradat força, hi ha moments en els que et té pendent esperant i esperant i, poc a poc, et va descobrint la trama.

Diana Fuentes

Institut Castell d'Estela (Amer)

Le Havre

Workshops Documentary

Fins al moment he mirat força pel·lícules a Filmin i per començar us voldria explicar algunes coses del film Le Havre.

Le Havre del director Aki Kaurismäki, és una pel·lícula sobre un home que viu, amb la seva dona i el seu gos, al poble de Le Havre a Normandia, i que treballa com a netejador de botes. Un dia, dins d’un contenidor de càrrega del port, descobreixen un grup d'immigrants africans i, un dels nens que hi ha a dintre s'escapa. Aquest nen, buscat per la policia, es troba a en Marcel (el netejador de botes) i aquest, ajudat pels seus veïns fan tot el possible per amagar-lo i ajudar-lo a anar a Londres on l'espera la seva mare. A part de tenir un argument molt interessant i commovedor, la pel·lícula m'ha agradat molt per com ha estat feta a nivell tècnic i estètic. Té uns colors molt vius i estudiats, amb el blau com a protagonista. Gairebé en totes les escenes apareix algun element blau, ja sigui a les parets, les portes o els objectes. També té una llum molt especial que dóna juntament amb el tractament del color, una unitat i un caràcter que es manté en tota la pel·lícula. Encara que té un caire optimista, realment és una crítica a la nostra societat. Aquesta crítica la veiem en molts moment de la pel·lícula, per exemple en l’escena on un policia està a punt de disparar, sense reflexionar ni un segon, cap al nen que s'escapava, o quan al diari apareix la noticia de que estan buscant un nen com si fos un terrorista. També defensa la moral humana davant les lleis, ja que una sèrie de persones ajuden al nen sense dubtar-ho ni un moment sabent que estava prohibit, i fins i tot el policia al mirar als ulls el nen acaba fent cas als seus sentiments i no al seu deure. 

En definitiva, per tots aquests motiu m'ha agradat molt aquesta pel·lícula. 

Erna Toepfer

Institut Castell d'Estela (Amer)

Paranoid Park

Workshops Documentary

La pel·lícula de Gus Van Sant Parnoid Park explica la història d'un assassinant, que Van Sant ens explica realitzant petits salts temporals revelant-nos poc a poc la informació. La historia està narrada a través d’un personatge principal un noi jove que practica el skate, aquest detall serà una peça clau i decisiva en la continuïtat del film. L’altre personatge principal és un espai que va apareixent durant la pel·lícula, el “Paranoid Park” lloc on tots els skaters de la zona es concentren per patinar, molt proper al lloc de l’assassinat. 

La pel·lícula tracta de la lluita interior del personatge principal de la història que es veu afectat per l’assassinat. Aquesta lluita l’acaba frustrant i busca ajuda en la gent mes pròxima que té. El personatge també té conflictes amorosos que al mateix temps intenta solucionar amb l’ajuda d'amics pròxims. 

A escala tècnica la pel·lícula de Gus Van Sant està repleta de moviments de càmera lents i escenes sense diàleg on la càmera descriu el que està succeint. Al meu entendre la capacitat excel·lent de dirigir de Van Sant es veu en una de les escenes del principi on en un dels plans es realiza un tràveling d’aproximació que avança molt lentament cap al personatge principal en el moment que és entrevistat per un policia. Aquesta escena és molt forta, ja que la llargada del pla és excepcional. Això augmenta la dificultat tècnica per rodar l'escena però també la seva capacitat expressiva. El diàleg hi està molt ben aconseguit, ja que sembla molt natural i totalment improvisat, pocs directors són capaços de realitzar escenes d’aquest tipus i mostra una gran capacitat directiva per part de Van Sand.

Personalment aquesta pel·lícula m’ha agradat molt i estèticament és molt interessant. El que no m’agrada tant és el final, ja que crec que no manté el nivell de la resta de la pel·lícula. En general està molt ben feta tot i crec que trenca algunes regles com l'ús de la càmera lenta en més d’una escena i en seqüències on aparentment no és necessari, però que així augmenta el seu sentit.

Stefano Rosso

Institut Castell d'Estela (Amer)

The Loneliness of the Long Distance Runner

Workshops Documentary

Una de les pel·lícules que he vist a Filmin és La soledat del corredor de fons. vull comentar alguns aspectes per compartir idees amb d'altres que l'hagin vist.

Colin Smith és un noi d'una família obrera d'un barri de Nottingham. És rebel, inconformista, deprecia les persones d'alts rangs i no vol viure de la mateixa manera que ho han fet els seus pares. A l'entrar al reformatori per un robatori és seleccionat per compatir com a corredor en un torneig i això el farà reflexionar sobre qui vol ser i què vol fer. En aquesta pel·lícula el més important és el missatge que vol transmetre però sense oblidar tots les elements visuals que amb els plants, la seva velocitat o la música t’acompanyen per anar essent conscient de la situació i pensament del personatge. El director t'obliga a posar-te en el lloc del protagonista i, al mateix temps que ell, pensar què faries en aquesta situació. En el reformatori es troba un conflicte intern, es qüestiona sobre si ha de fer una cosa que li agrada si aquesta, xoca contra els seus principis. A ell li agrada corre, se sent lliure, però si ho fa beneficiarà els interessos d’altres amb els quals no creu. Ell sempre ha rebutjat les persones que es beneficien dels altres, i guanyant la carrera estaria, per un costat, anant contra del que sempre ha pensat, però per l’altre obtindria un benefici individual ja que podria, fins i tot, dedicar-se a córrer professionalment. En el mateix moment que anem veient la progressió i els conflictes del personatge, aquest va recordant la seva vida passada abans d'arribar el reformatori i com es va anar fent un lloc en aquest. Tot això acabarà en un final inesperat que no deixa gens indiferent.

Judit Rodríguez   

Institut Castell d'Estela (Amer)

JA SOM A FILMIN

Workshops Documentary

Ja fa uns dies que els alumnes de Cultura Audiovisual de l'Institut Castell d'Estela som a filmin mirant pel·lícules.

Hem establert que miraríem algunes de les pel·lícules de forma consensuada i d'altres lliurement. També hem marcat de la llista les pel·lícules que poden tenir alguna rellevància de cara a les Proves d'Accés a la Universitat.

Les pel·lícules que hem plantejat veure tots són:

-The Man How Knew Too Much, d'Alfred Hitchcock. 

-Paranoid Park, de Gus van Sant

-Nungú no sap, de Hirokazu Kore-eda.

-La quattro volte, de Michelangelo Flammartino

-Les quatre-cent coups, de François Truffaut.

-Roma città aperta, de Roberto Rossellini.

-The Loneliness of the Long Distance Runner, de Tom Richardson.

A part de publicar articles al bloc intentarem fer resenyes a la revista de l'institut.

I mirarem de llegir els vostres comentaris.

A reveure!

Institut Moisès Broggi - Batxillerat (Barcelona)

Filmin, primers visionats

Workshops Modulars

Som els alumnes de 1r de batxillerat artístic del Broggi, ens estrenem al bloc per explicar-vos la nostra experiència amb el primer visionat de films amb FILMIN.

El passat divendres vam fer a classe una sessió de comentari de films vistos durant les vacances de Nadal.

Aquest primer visionat ha estat totalment lliure, vam triar la pel·lícula en funció del nostre gust i/o interès. A classe vam explicar una mica alguns títols i els professors vam fer algunes recomanacions però la idea era que a partir dels primer visionats poguessim pactar conjuntament:

  • com fer el recull dels films vistos, com compartir-los entre nosaltres
  • com hauríem de fer un comentari escrit d'un film vist i,
  • quines altres propostes ens venen de gust fer després dels visionats

La sessió la vam fer oral, voluntariament anavem explicant quin film havíem vist i què ens havia semblat... Cadascú a la seva manera, sense guió fixe.

  

Acords i coses que van sortir després d'aquest primer comentari oral:

  • Calia obrir un document al drive on tothom anotés quin film havia vist i fes un resum del que havia explicat oralment.
  • Hauríem de pensar una disposició de l'aula diferent pels dies que expliquem els nostres visionats, potser millor en rotllana.
  • Que quan expliquessim el film vist ho hauríem de fer des de tres vessants: 1. síntesis breu de la història, 2. fixar-nos en les tries cinematogràfiques en quan a: so, llum, plans, colors, com estava filmat el personatge, i 3. opinió personal.
  • Estaria bé fer un rànking dels films més vistos i compartir-lo amb 2n Batx Artístic.
  • Fixar una propera data per comentar els propers visionats. 
  • Fer la segona sessió de comentari de films amb els alumnes de 2n Batx Artístic.
  • Fer il·lustracions a la classe de Tècniques i Dibuix Artístic.

Aquest primer visionat ha estat el nostre primer contacte amb Cinema en curs. Valorem molt positivament tenir la possibilitat de veure pel·lícules i d'aquesta manera poder apropar-nos al món del cinema. Ha estat interessant saber quins films han vist els companys i aquesta primera sessió també ens ha anat bé per ordenar les idees del grup i sobretot ha estat un punt de partida per saber quin és el següent film que volem veure en relació al que han dit els companys !!

De moment encapçala el rànquing de film més vist:

Paranoid park 4

Million dolar baby 2

La mujer sin piano 1

El Chico 1

La Plaga 1

Litlle fugitive 1

Déjame entrar 1

El hombre que sabia demasiado 1

Tiempos modernos 1

El ladrón de bicicletas 1

Roma ciudad abierta 1

Alemania año cero 1

Bringing up baby 1

Anirem seguint els posts dels instituts que participeu a Filmin, i aviat publicarem els nostres primers escrits !

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Nader i Simin, una separació

Workshops Documentary

Nader i Simin, una separació

Jodaeiye Nader az Simin, traduït al català, Nader i Simin, una separació, és una pel·lícula d’Iran creada l’any 2011, on es narra la història d’un matrimoni que s’està separant i pel mig d’aquest procés es troben amb molts conflictes ocasionats per aquesta separació.

El que més m’ha sorprès d’aquesta original història és la llibertat que té Simin sent una dona musulmana. En aquest segle, encara, tenim la visió de l’obediència a l’home, que reflecteix la relació de Razié i Hoyyat, parella culpable de la majoria de conflictes entre Nader i Simin. Tots aquests problemes també són viscuts i patits per l’única filla que té la parella, Termé, nena d’onze anys que ha d’escollir si quedar-se amb el seu pare i seguir visquent la seva vida, però sense la seva mare, o anar-se'n amb la seva mare i començar de nou una nova vida en un altre país.

Tota la pel·lícula esta ambientada amb colors neutres i foscos, en diferents plans, però dels mateixos llocs, com la casa de Nader i Simin, el jutjat i dins del cotxe, també es pot apreciar què hi ha fora de camp, on se sent soroll o un dels personatges parlant i no es veu ningú a la pantalla, com per crear tensió i expectació, donant-li molt dramatisme a la pel·lícula, ja que en cap moment hi ha una part d’alegria i felicitat. El so és un dels recursos cinematogràfics potent en aquest film ja  que dóna molta força i sentimentalisme a la història i reforça el final inesperat.

Sense dubte recomanaria veure aquesta pel·lícula, ja que et mostra una idea diferent del que ens creiem avui dia, del que és la vida dels musulmans i les separacions entre ells.

Gina Quesada.

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Nader i Simin, una separació

Workshops Documentary

 “Nader y Simin, una separación”, és una pel·lícula dirigida per Asghar Farhadi publicada l'any 2011.

Un matrimoni se separa i l'home decideix contractar una dona per fer-se càrrec del seu pare. A partir d'aquí, comencen els problemes i enfrontaments a causa que ell no sabia que la dona estava embarassada. Simin vol marxar a l'estranger amb la seva filla, però Nader té els seus motius per no anar-se'n: ha de cuidar del seu pare, el seu treball. Razié estava interessada i disposada a cuidar del pare de Nader tot el dia, però, a més a més, havia de fer les feines de casa. Mentrestant, Simin s'acomiada del pare de Nader i se'n va a viure amb la seva mare. El primer dia de treball la Razié, demana si el seu marit podria substituir-la però sense dir-li la veritat: estava treballant sense el consentiment del seu marit. Pocs dies després del seu contracte anuncia a Nader que no pot continuar treballant perquè és un treball molt dur per a ella. Quan Nader i la seva filla Termé arriben a casa, veuen a l'avi que està a terra agafat amb una corda al llit perquè no caigui ja que Razié havia de marxar al metge, i això causa que Nader la despedeixi i a més a més, l'acusa de lladre perquè faltaven diners d'una habitació on no es podia entrar i casualment era la quantitat que ella cobrava. A partir d'aquí comencen les discussions i els problemes. Simin anuncia a Nader que a causa que ell l'havia empaitat fora de casa, ara Razié està a l'hospital. Ell intenta explicar al marit de Razié la causa de l'estada a l'hospital i s'empipa tant que no vol parlar, sinó discutir. El jutge valorarà la situació i decidirà una sèrie de decisions i Nader confirma que no sabia que Razié estava embarassada. A rel d'aquest fet, el jutge necessita testimonis per confirmar els fets i a partir d'aquí decidir si Nader anirà a la presó. Razié acaba confirmant la veritable raó de l'avortament causat pel seu marit, Royyat. L'avortament ha sigut provocat perquè dies abans un cotxe li havia donat un cop i la mateixa nit es va trobar molt malament. Finalment, Termé ha de decidir amb qui vol viure; amb el seu pare o amb la seva mare.

 

Un aspecte molt important que he analitzat durant la pel·lícula és que el director ha decidit fer-la càmera en mà. En totes les seqüències estem a sobre de cada personatge que ha de parlar i sempre de manera detallada i concisa. Hi han hagut molts moments de tensió i és una pel·lícula en la qual costa enretirar la mirada de la pantalla per saber què passarà més endavant a causa dels conflictes entre les dues famílies, però el conflicte més gran és al final.

Personalment m'ha agradat aquest film, però respecte el final he trobat que el director l'ha deixat a mitges, ja que, no sabem finalment a quin acord han arribat les dues famílies ni la decisió que ha pres la Termé. Ha deixat un final obert en el qual l'espectador s'ha d'imaginar el seu final i per a mi em sembla difícil pensar en el final que li escau més.

Anna Álvarez

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

La solitud del corredor de fons

Workshops Documentary

La solitud del corredor de fons és una pel·licula que es va estrenar l'any 1962 dirigida per Tony Richardson. L'argument es basa en un jove que va ser condemnat a un reformatori per delinqüència juvenil i l'intent d'integrar-lo a la societat a través de l'esport.

Al llarg de la pel·lícula ens mostra que, Colin Smith, el protagonista, és un jove aficionat a la carrera de fons que per a ell, és una manera de desconnectar i on se sent més lliure. Mentre entrenava recorda com era la seva vida abans d'estar al reformatori i pensa que això és “millor” i és privilegiada. El director ens ha volgut mostrar la manera de viure abans de ser empresonat, situacions en què Smith es passava els dies fora de casa mentre anava a robar amb el seu amic, mentre la seva mare estava al càrrec dels seus dos germans petits i el pare que estava a les portes de la mort. Apareixen força tràvelings com quan els porten en furgoneta per entrar al reformatori per primer cop i ens mostra alguns plans de l'entorn en què està situat. Durant tota la pel·lícula Richardson ha volgut tenir molt present el so, afegint-hi música per fer més amens els plans que vol mostrar a l'espectador. També apareixen diversos plans amb panoràmica i n'és un exemple quan al principi de la pel·licula presenten els sis nous nois del reformatori, i alhora els retrata des de diferents angles. Quan els fan la primera visita juga molt amb el nítid i flou, per donar a entendre que és el que ens vol mostrar i com ho vol mostrar. D'aquesta manera, també apareix la profunditat de camp que és en flou. Quan el comandant entra a l'habitació dels nois, que està tota fosca, fa un joc d'ombres que provoca intriga pel que farà i els il·lumina amb un lot a cadascú d'ells. Poc després torna a aparèixer flou en el pla quan l'Smith està al despatx parlant amb el comandant i de fons, per la finestra podem veure la força que té en el pla el fet que està nevant molt fort amb un color grisenc que acompanya molt bé en el pla.

La seqüència que més m'ha agradat ha sigut quan l'Smith i el seu amic roben el cotxe i coneixen les dues noies que veuen pel carrer. A partir d'aquí cadascuna s'enamora de cada noi i fugen com bojos enamorats sense importar-los el mínim què pot passar. Quan lloguen una habitació, una per a cadascun d'ells i l'endemà marxen tots quatre a la platja.Des del meu punt de vista, la seqüència que més m'ha impactat ha sigut quan tots s'han posat d'acord per donar cops amb els coberts sobre la taula, era com una manera de manifestar-se que el menjar estava dolent i tot això havia sigut a causa que el seu company Steisy havia fugit, tot i que ells ja sabien que això comportaria conseqüències. 

Personalment, encara no sé si és que el director ha volgut deixar un final obert del perquè Smith va parar de cop i volta quan ja estava a pocs metres de ser el guanyador de la cursa contra un col·legi privat mentre tots els seus companys i altres persones li deien que havia de continuar. Ha deixat com un final obert en què cadascú es pugui imaginar el perquè d'aquesta decisió. Aquesta seqüència ha provocat tensió i ha sigut molt impactant per haver deixat que guanyés l'altre i no haver seguit.

Anna Álvarez

 

 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Workshops Documentary

Vaig triar de visionar aquest film perquè el títol em va cridar molt l’atenció, però sincerament, no sabia pas quin tipus de pel·lícula em podria trobar, ni de què es podria tractar, ni cap cosa semblant, ja que era un títol peculiar que no tenia cap significat clar per poder-te imaginar quin seria l’argument.  

Aquest film tracta d’una situació quotidiana, en molts dels aspectes com qualsevol altra família, però amb una duresa que colpeix. Són una família estrangera i la figura del pare no existeix ja que la família està formada per una mare i uns fills de diferents pares. Tenen una situació difícil ja de ben petits i una sèrie de problemes econòmics. 

Procedeixen d’un entorn pobre en el qual han de fer el possible per seguir endavant, i tot i els múltiples problemes, intenten seguir. La seva mare podem dir, que és la culpable de tota aquesta situació, ja que un dia com qualsevol altra decideix abandonar-los per marxar a treballar fora. La situació els superava i necessitaven diners. Els va dir que tornaria aviat i així va ser tot i que van ser-ne més dies dels esperats. En tornar, va fer maletes i va marxar de nou dient que tornaria per Nadal, però aquest cop no va ser així. Els fills en aquell moment van perdre l’esperança de poder-la tornar a veure. Aquesta situació va ser la que em va costar més d’assumir de tota la pel·lícula, i la qual, per part meva en cap moment del film puc entendre-la. 

Una de les seqüències que trobo més interessant  és la inicial, quan veiem al tren la mare i el germà gran, acompanyats d’una maleta, en la qual dins hi ha la resta dels germans a qui no  pot veure ningú perquè la mare en presentar-se als amos de la casa en la qual viuran, només  es presenta ella i el fill gran, de manera que els altres no poden ser vistos per la resta de gent. 

En aquest pla hi ha un contrast clar entre la llum fosca de l’exterior i la llum artificial de dins el tren. El so és important perquè no hi ha veu dels actors, sinó que només s’escolta el soroll del tren i ens capta l’atenció i dóna una sensació d’ intriga i inquietud pel que passarà. Excel·lent i potser premonitori del desenllaç final.

La moralitat de la pel·lícula podria ser el fet  que el que més necessiten  no són els diners per estar bé, sinó la figura de la mare, a la qual li donen més importància que a qualsevol alta cosa.

 És un film molt interessant, el recomano. 

  

Queralt Fernández

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Un estiu amb Monica

Workshops Documentary

UN ESTIU AMB MÒNICA (1953)

Director: Ingmar Bergman

PERSONATGES

La Mònica és un personatge curiós que trenca amb els estereotips de la dona actual. La seva manera de tractar amb el seu noi, els seus gestos,  l'estrany costum de ficar-se bé la faldilla d’una forma poc fina i una mica basta, la seguretat que transmet a l’hora de moure’s i dir les coses. Té un caràcter aparentment fort i dur. 

El Harry, tal com diu la Mònica, és un home dolç. Mostra tendresa, empatia, molta estimació i afecte a la Mònica, protector, etc.

 

RESUM

La Mònica comença a sortir amb un noi, Harry. El coneix a un cafè parlant de la vida i els conflictes laborals. Es veuen sovint i decideixen anar un dia a dinar a casa d’ell. Sobtadament, arriba massa d’hora el seu pare a causa d’un mal d’estómac i la Mònica marxa cap a casa seva. Quan el Harry l’acompanya fins a casa, es troben a un antic amic de la Mònica, el qual se’n riu d’ell. Un cop s’acomiaden, al tornar el Harry cap a casa, es troba amb l’antic amic de la Mònica i seguidament el pega. 

La Mònica treballa en una botiga acompanyada d’uns quants nois, on tots volen sortir amb ella. A casa seva, el seu pare la pega quan s’emborratxa. Ella decideix marxar de casa i anar amb el Harry. Ell té el pare a l’hospital i la tieta a casa, la Mònica no es pot quedar amb ell. Decideixen anar al vaixell del pare del Harry i passen la nit allà. El dia següent, el noi marxa tard a treballar i deixa la Mònica dormint al vaixell. Cap dels dos està satisfet amb la seva feina i decideixen fugir junts amb el vaixell del pare del Harry. 

Arriben fins a una zona de platja i roques abandonades on s’hi estan uns dies. Viuen banyant-se al mar, bevent cafè, gaudint de la vida. Viatgen a diferents zones amb la barca. Un dia, asseguts en unes roques d’una illa el Harry li diu a la Mònica que vol estudiar per aconseguir una bona feina, i que no poden estar tota la vida vivint així, sense preocupacions ni obligacions. Seguidament la Mònica li confessa que està embarassada però que no vol tornar a casa. Vol acabar l’estiu amb el Harry i seguir amb aquest ritme de vida. 

S’instal·len en una illa. Viuen la mar de bé fins que un dia es troben amb un home que els tira provisions de l’equipatge de la barca al mar i els crema una part de la roba. Cada dia mengen xampinyons i tenen pocs aliments. La Mònica convenç al Harry per anar a robar pomes i llet a una casa on ja n’han robat una vegada. Quan la Mònica entra al soterrani per agafar els aliments, els amos de la casa l’enganxen i la porten a casa d’ells. Truquen a la policia i li ofereixen un plat de menjar, però ella el rebutja. Quan estan despistats, s’aixeca de la cadira on estava asseguda i marxa corrents amb un tros de menjar a la mà. Arriba fins a la barca on en Harry l’espera. Tota desesperada plora i li diu que complicat que és tenir un fill amb les condicions que viuen. Ell l’incita a tornar a casa i buscar una feina i casar-se però ella es nega a tornar a la vida d’abans. 

L’estiu s’acaba i els aliments també. No queda gaire perquè tornin a casa i finalment, tots dos tenen ganes de tornar a la ciutat.

Un cop a la ciutat, aconsegueixen la boda, la filla i la feina. Les coses els funcionen bé.

Un cop tenen la filla, la Mònica és mostra desagraïda amb l’esforç que fa el seu home. Ell estudia, treballa i cuida molt de la filla. La Mònica només te queixes i tabac entre les mans. Es mostra com una dona vulgar, sense preocupacions, egoista i desagraïda. El seu home marxa de viatge per assumptes de feina. Quan torna del viatge, enganxa ala Mònica amb un altre home (el vell amic que es van trobar quan començaven a sortir). Tot i així, ella culpa al Harry per preocupar-se només de la feina i els estudis.  

Finalment es separen i el Harry es queda amb la filla i amb l’ajuda de la seva tieta i el seu pare pot tirar endavant. 

 

CURIOSITATS DE LA PEL·LÍCULA

En alguns aspectes, es nota que la pel·lícula és antiga. M’ha sobtat, quan la Mònica està treballant a la botiga i els seus companys de feina li fan pessigolles i li toquen els pits (en general abusen d’ella) i només es defensa amb un crit. Avui dia, una dona denunciaria aquests actes com una petita agressió. A la pel·lícula, la Mònica es mostra molt natural quan es queixa perquè li posen les mans a sobre. Es nota els anys de la pel·lícula i com han evolucionat els drets de la dona.

També trobo curiós els caràcters elegits per a cada personatge. Actualment, les pel·lícules romàntiques, habitualment, estan interpretades per la noia dolça i el noi més mascle i dur. En aquest cas, la noia adquireix un caràcter fort i dur, i el noi un caràcter dolç i tendre. 

La naturalitat dels gestos dels personatges és molt interessant. Interpreto que el director no buscava la bellesa d’una parella perfecta. No són el noi i la noia més guapos, més elegants i més buscats per transmetre una ficció de parella perfecta.  

 

OPINIÓ

Crec que tot i que personalment, no trobo que sigui un argument gaire complex, és un pel·lícula diferent, amb un drama i una història d’amor difícil de trobar. És una pel·lícula que transmet problemes de convivència i pobresa amb naturalitat i realisme. Té també una part més irreal i de ficció amb l’amor i la fuga cap a una illa. És una pel·lícula composta per plans i espais molt ben trobats i  amb sons d’animals i plantes de fons que ajuden a trobar-te més dins els personatges i el seu entorn.

 

Núria Masip

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

El niño de la bicicleta

Workshops Documentary

EL NIÑO DE LA BICICLETA

La pel·lícula “El nen de la bicicleta” m’ha semblat un bon film amb grans interpretacions i amb una direcció a darrera realment impressionant.

La història es refugia en un drama francès, creat per Jean-Pierre i Luc Dardenne, on es vol plasmar l’esperit d’humanitat i, al cap i a la fi, de vida. El film explica la història d’en Cyril, un nen d’uns dotze anys, que després que el seu pare el deixés en una mena d’orfelinat provoca a Cyril la necessitat de buscar-lo desesperadament i es troba accidentalment amb Samantha que li permet quedar-se amb ella els caps de setmana. Entre ells dos es crea un vincle molt especial, però Cyril no reconeix l’afecte que Samantha té per ell, tot i necessitar-lo desesperadament per calmar la seva ràbia. En Cyril ens dóna grans lliçons al llarg de la pel·lícula, lliçons d’humanitat, de força, d’autosuperació. Però Samantha, tot i no tenir el paper tan marcat com en Cyril, ens dóna la gran lliçó del perdó, de l’amor incondicional i de la fortalesa.

I és que és això el que la pel·lícula ens acaba mostrant. L’amor, el dolor, el perdó, la ràbia, sentiments que podem extreure a cada minut o, fins i tot, a cada segon d’aquest film. La interpretació del jove protagonista és simplement admirable, les expressions, les gesticulacions, el caminar... Impressionant. El fet que quasi tota la pel·lícula estigui corrent, o amb la seva bicicleta que tant l’identifica, crea un ritme molt marcat que no fa res més que crear-nos intriga. El so també és un clar protagonista d’aquesta història, que utilitza la música per entendrir-nos en els moments més impactants. Però el que més vull destacar és la fuga de llums i colors tan enigmàtica que se’ns mostra durant aquesta hora i mitja, cosa que crea una mena de suspens amb una dolçor força insòlita, però que ens transmet una immensitat de sentiments que són realment impossibles d’explicar.

En definitiva, estem davant d’una gran pel·lícula amb grans valors, amb un ritme perfecte on tens la sensació que res hi sobra, ni els moments més quotidians, ja que la utilització del so, a vegades monòton però tan real, la de la llum, inexplicable en la meitat dels plans, o simplement la del diàleg tan consistent, fa que arribem a enamorar-nos del protagonista i la seva història.

Júlia Torres 

Cultura Audiovisual

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Un estiu amb Monica

Workshops Documentary

UN ESTIU AMB MONICA

Un Estiu amb Monica és una pel·lícula de l’any 1952 dirigida per Ingmar Bergman, amb títol original Sommaren med Monika.

La protagonista s’enamora fugaçment d’en Harry, un repartidor en una petita empresa de ceràmiques. Es van conèixer en un petit cafè, l’inici de tota aquesta història amorosa. Amb els ulls tapats per una tela anomenada Monica, en Harry (un noi molt tímid), es deixa convèncer de pressa a fugir de la seva vida, gràcies als encants de la noia. Van cap a les platges en una petita barca, on vivien refugiats del món l’un sobre l’altre, però a poc a poc es veuran enfonsats en problemes, ja que la diversió i el seu paradís s’acabarà molt d’hora. 

L’evolució del seu amor durant la pel·lícula és un fet sorprenent, també reflecteix la situació d’aquells temps. Temps de pobresa on la vida quotidiana era molt sorollosa, escandalosa i caòtica, mentre la fugida simbolitza un viatge a la serenitat, la calma i la intimitat.

Buscant per Internet he trobat una anècdota que em va cridar molt l’atenció, el film va ser prohibit als menors de 16 anys en la seva estrena, ja que havia estat presentat com un film eròtic.

Isabel Pérez

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Workshops Documentary

NINGÚ NO SAP

La pel·lícula “Ningú no sap” em va semblar un gran film per destacar, ja que té un transfons argumental que fa que no puguis moure la vista de la pantalla. 

La història es refugia en un drama japonès, creat per Hirokazu Kore-eda, on la força de quatre nens surt a la llum per culpa de l’abandonament de la seva mare en un piset de Tokio. Per la qual cosa aquests nens són obligats a lluitar per sobreviure sense cap mena de supervisió adulta. El missatge de la pel·lícula, tot i ser trist, per mi és positiu. Ja que la figura, per exemple, del protagonista Akira, ens transmet fortalesa i vitalitat, adjectius que a un nen de la seva edat encara no se’ls podria atribuir. Ja que és molt dur haver de fer-se càrrec dels teus tres germans sense tenir un suport on recolzar-te. Els dubtes i indecisions que es crea el mateix protagonista són expressats de manera especial mitjançant la llum, el so, o simplement l’expressió d’aquests petits grans actors. La pel·lícula dura unes dues hores i mitja, però el diàleg és molt limitat perquè el que el director ens vol mostrar és la importància de la llum, del so, o de, per exemple, l’expressió d’un dels nens quan l’Akira els  porta el regal de Nadal.

M’agradaria destacar que la majoria dels plans són interiors, pel fet que els nens no podien sortir de casa per no ser descoberts, ja que perdrien la casa. Però quan l’Akira sortia al carrer seguia havent-hi una mena de foscor especial que ens feia sentir encara més intrigats. El moment que vull recalçar és el aquell en què tots els germans surten al carrer per primera vegada. La fluïdesa enigmàtica del so i de la claror d’aquell munt de plans em van semblar simplement perfecta. Els somriures, les rialles, els salts, els canvis de pla, el moviment de la  càmera, la resplendor que acabava de néixer... Personalment crec que se’ns mostra la felicitat que sentien d’una manera màgica i pictòrica. Però el film també té moments durs, consistents. Cosa que fa que el ritme de la pel·lícula canviï d’una manera molt suau, sense variar realment de temàtica, sinó afegint-hi un punt més de dolçor i tendresa, que finalment aboca a la tristesa. 

En definitiva, la pel·lícula és realment impressionant, té plans molt interessants i el so sempre està present en el pla, mentre que el guió queda en un segon pla per no treure-li importància a la imatge que nosaltres veiem, que al cap i a la fi, és el que fa que ens enamorem d’aquest gran film. 

 

Júlia Torres 

Pages

Subscribe to RSS - Films watched on Filmin