Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Visionat "El pa i el carrer"

El pa i el carrer és un curtmetratge d’Abbas Kiarostami de l’any 1970 que ha estat recurrent a la nostra escola al llarg dels tres cursos que duem a terme el projecte “Petit cinema en curs” a la nostra escola.

L’hem vist un cop a l’any amb els mateixos infants i sempre hi veuen coses noves, es parla de coses diferents i es destaquen elements que havien passat desapercebuts als primers visionats. Veure’l amb ells, cada curs, és com una espècie d’avaluació de com anem creixent i com es va transformant la nostra mirada: la dels infants i també la dels adults. I és que, a mida que posem el focus en els processos visuals dels nens i les nenes, els infants ens van descobrint un món més ric i ple de meravelles.

Recordo que el que els hi neguitejava la primera vegada era el tema del color. Deien:

És blanc perquè ha nevat!!

I encara que li destaquessis que el protagonista no anava vestit per la neu ells ja havien trobat la seva explicació i els hi era més que suficient.

Aquesta vegada algú també ha elaborat la mateixa hipòtesi, però el conflicte de la roba del personatge principal ha fet que algú hagi elaborat altres teories:

La meva àvia m’ha explicat que, quan era petita, les pel·lícules eren en blanc i negre. Aquesta pel·lícula segurament és de quan la meva avia era petita.

Els infants de P4 i P5 s’han fixat molt, en aquesta ocasió, en l’objecte que duu a sota el braç el protagonista i ha generat molta polèmica:

És un coixí!

És un cartró!

És una carpeta com la que duu la meva cosina a l’escola!

No, no és una llibreta!

I l’atenció ha anat variant d’aquest objecte a l’element que xuta el nen protagonista mentre camina pel carrer:

És una pedra!!

No, no és una pedra perquè les pedres no giren d’aquesta manera!

Sí, sí que és una pedra perquè, cada vegada que la xuta, aixeca pols.

Jo he sentit el so d’una llauna.

Sí, jo també ho he sentit, és una llauna.

Alguns infants reclamen que tornem enrere per escoltar el so. Ja és un procediment habitual quan visionem algun curtmetratge o fragment: anem endavant, anem endarrere, aturem el visionat, parlem, discutim i continuem. Pels infants més experimentats els hi resulta més important entendre allò que veuen i la discussió que es genera al voltant d’aquesta comprensió que no pas el fet de veure quelcom a una pantalla.

Així doncs, tornem a passar aquest fragment i alguns donen la raó a la companya que ha sentit la llauna:

Sí, ara he sentit el so de la llauna!!

I d’altres afegeixen matisos:

Doncs a mi m’ha semblat, pel so, que era una llauna que tenia dins una pedra.

I d’altres encara van més lluny:

Doncs jo crec que és una llauna que dins tenia un pare Noel que xutava una pedra.

Davant d’aquest comentari tothom calla i continuem endavant.

El nostre protagonista es troba amb un gos que li barra el pas, borda i el nen tira enrere mentre el gos l’observa.

Però el gos que l’ha bordat i el que ara el mira no és el mateix. Aquest és de color marró.

De color marró??? Si el curt és en blanc i negre!!! Però l’adult calla i deixa parlar als companys i companyes:

Jo també penso com ella. Aquest és marró. Sí, sí!!

I jo també ho penso!!!

Tirem enrere i ara molts canvien d’opinió, però la nena que ha dit que el gos es marró continua fixa a la seva postura. Ja ningú li discuteix i algú suggereix:

Potser ella el veu amb colors. Cadascú mira a la seva manera.

Sembla que aquesta explicació serveix a tothom. Continuem amb el visionat, l’infant sembla que no troba cap solució per passar per davant del gos. Passa molta estona, està trist o avorrit??

Està avorrit i té son perquè badalla. Mira, jo de mirar-lo, també he badallat.

De cop, la música ens suggereix que passarà alguna cosa i al fons d’un carrer apareix una figura.

És un nen!

És un pare!

És un nen-pare!

Sí, sí és un nen-pare!!!

L’adult pregunta en què consisteix un nen-pare i l’infant que ha tingut aquesta idea respon:

Doncs és un nen que també és un pare al mateix temps.

L’adult pregunta si algú ha vist mai un nen-pare i sembla que ningú l’ha vist mai, però l’infant respon:

No l’hem vist mai, però podria existir.

El “nen-pare” s’apropa i algú diu:

És un avi!!!

No, és una àvia!!

Nooooooooo, és un avi-àvia.

Apa!!! Això no existeix!!!

Doncs si existeix un nen-pare, pot existir un avi-àvia.

El cas és que l’avi-àvia s’apropa i els espectadors acaben concloent:

És un avi!!!

És un avi-lladre perquè porta alguna cosa a l’oïda que serveix per robar (el personatge duu a l’orella una espècie d’audiòfon).

És l’avi del nen i l’ajudarà.

Però sinó es parlen i tampoc l’ha dit “Hola” ni l’ha donat un petó. Com ha de ser el seu avi???

El nen protagonista segueix a l’avi-lladre, però quan sembla que passaran per davant del gos, l’avi-lladre gira cap a l’esquerra i el nen es queda tot sol davant del gos. Llavors, decideix passar i li tira al gos un objecte (un tros del pa que duu sota el braç) i el gos, en comptes d’atacar al nen,  el comença a seguir tot content.

Li ha tirat un tros de coixí!!

No, era menjar i l’ha tret de la butxaca.

Tots i totes estan d’acord amb aquesta última afirmació i continuem el visionat. I el protagonista arriba a una casa que sembla que és la seva.

Uix, la mare no li deixarà que es quedi el gos!!!

Es quedarà a fora perquè sinó potser taca el pis.

I, efectivament, el gos es queda a la porta tot trist, però, de cop i volta, apareix una figura al fons que sembla un nen.

És el nen que torna a buscar el gos!! Ha sortit per la porta de darrere.

No, és un altre nen, que no ho veus?? Té el cabell molt diferent.

Noooo, és el mateix nen!!!

El nen que no sabem si és el mateix o és un altre passa per davant del gos i el gos el borda i sembla que el vol atacar. El nen s’espanta i un bol que porta a la mà sembla que li caurà...I així acaba el curt.

L’adult pregunta:

El curtmetratge es diu “El pa i el carrer”. Hem vist el carrer?

Sí!!!

I hem vist pa???

Noooooooooooooo!!!!

I llavors algun infant diu:

La pel·lícula hauria de dir-se “El carrer i el gos”.

O “El nen i el carrer”.

O “El nen i la pedra”, però el “El pa i el carrer” no s’hauria de dir perquè no surt pa.

Sí que surt, quan li tira el menjar al gos.

Ah! Sí! Era pa!!!El gos menja pa i per això es fa amic del nen!!!

Un cop dit això, ens comencem a preparar per anar als ambients i acomiadar-nos. De cop la nena que pensava que el nen que surt al final era el mateix nen del principi demana la paraula:

He canviat d’opinió. El nen que surt al final és un altre nen. M’he fixat en el pentinat i en la roba i és un altre.

També demanen la paraula els nens que deien que l’infant del final és un altre nen que el de la resta del curtmetratge:

Jo també he canviat d’opinió. El nen del final és el mateix que hem vist tota l’estona que torna a buscar al gos.

Sí, jo també penso això. Ha convençut a la mare per quedar-se’l i ha sortit per entrar-lo a la casa.

I amb aquest canvi d’opinió respectiu vam marxar cap a casa.

 

Totes les imatges han estat extretes de la pàgina Mubi , si voleu veure el curtmetratge complet ho podeu fer clicant aquí