Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Visionat i selecció del material de la sortida pel barri

Ja fa setmanes us vam explicar com va anar la sortida dels infants de P4 i P5 de l’escola Congrés-Indians pels voltants del barri (Els edificis i espais arquitectònics del barri des de la mirada dels infants) i, tot i que fa molt de temps de tot plegat, volem fer exercitar una mica la nostra memòria per tal de no deixar aquesta experiència en un raconet agafant pols.

Uns dies després de la sortida, vam visionar les fotografies que havíem realitzat. Vèiem les fotos realitzades per l’adult on es veien els infants en plena acció i, després, vèiem les que havien fet ells mateixos. Cada imatge o, gairebé cada imatge, anava associada a molt records:

Aquesta foto la vaig fer jo. Me’n recordo!! Com els altres cridaven no vaig poder fotografiar els ocells.

I aquesta la vaig haver de repetir dues vegades perquè no m’agradava com havia quedat la primera.

Mentre anàvem veient  algun infant es preguntà:

I això que és?? Jo no ho vaig veure. Em puc apropar?

Un altre infant li respon:

Això estava just al costat de la torre alta!!

    

    

Un cop havíem fet el visionat ens traslladàvem a l’ “Atelier” per seleccionar cadascú les imatges en paper que volia endur-se a casa. L’única condició era que les havien d’enganxar de forma endreçada en papers blancs. Alguns escollien les fotografies que havien fet ells, però d’altres les que més li agradaven o, alguns altres, les que trobaven que guardaven alguna relació per la forma o pel color. L’ “Atelier” estava en plena efervescència i se sentia com els infants anaven treballant molt concentrats:

Passa’m la pega!!

Isabel, necessito un altre paper. 

    

    

De cop i volta algú preguntà:         

Se li pot afegir algun dibuix?

I l’adult li va respondre:

I tant!! I també li pots afegir paraules!!!

Alguns infants, que es trobaven en un moment de molta emoció pel que fa a la lectura i escriptura, van mirar a la mestra amb els ulls ben oberts i van començar a dir:

Jo escriuré “Canòdrom”.

I jo “flor” i “porta”!

Doncs jo “dos balcons”.

I algun infant, que encara no havia acabat de fer la distinció entre l’escriptura i el dibuix però sentia que volia deixar una petjada personal en el seu recull de fotos, va dir:

Doncs jo dibuixaré un cargol!!

 

Després de la febre de la pega, els infants van traslladar els llapis senzills, els llapis de colors, les gomes i les maquinetes disposats a personalitzar la seva selecció. No se sentia molt de xivarri, perquè la concentració era màxima: escriure una paraula és quelcom complex que requereix gran atenció. Alguns demanaven ajuda a la mestra, però gairebé sempre apareixia un company o una companya que acabaven resultant més ràpids i eficaços que el propi adult. Alguns copiaven, altres ho intentaven per ells mateixos i d’altres miraven el que feia la resta d’infants. 

    

    

I van fer reculls molt diferents. Alguns amb un parell d’imatges ja en tenien prou, d’altres van decidir fer un llibre i, alguns altres, un collage!! La qüestió és que, quan ja va ser l’hora d’anar cadascú al seu ambient, ningú volia deixar-se la seva obra: la imatge abstracta que veien a la pantalla era quelcom seu, particular i propi que no volien  abandonar en un racó oblidat.