Escola Comtes de Torregrossa (Alcarràs)

Petites històries de grans fotografies

Una platja al cel

      Hi havia una vegada un cel que semblava una platja .

L'escuma de les ones eren els núvols i l' aigua molt blava era el mar.

Quan miraves aquest cel semblava que estaves al mar.

Però aquest cel de platja amaga un secret que no tothom pot veure.

Fixeu-vos molt bé i el descobrireu. 

Luisa.

Un arbre molt valuós.

    Hi havia una vegada un arbre al pati d'una escola. A molta gent no li agradava perquè ocupava molt espai per jugar. Els nens i nenes contínuament li deien al director que tallés el pobre arbre.

Van passar molts dies i el director estava decidit a tallar-lo.

L'arbre ja s'havia assabentat de la terrible notícia i estava molt preocupat , per això va demanar als seus amics arbres que l'ajudessin.

- Siusplau... no deixeu que em tallin!!!-Deia l' arbre.

-No et podem ajudar, ho sentim...- Van contestar els altres arbres.

   Un dia, el director estava mirant unes fotos de l'escola de feia 100 anys (eren unes fotos que li havien arribat per correu al matí), i entre elles va trobar una foto on hi sortia el mateix arbre que volia tallar al seu pati. Mentre mirava la foto, va sentir el so d'una motoserra, i quan va sortir del seu despatx per impedir la desgràcia, va veure per la finestra que l'arbre ja estava tallat.

Va sentir unes ganes de plorar però va anar al lloc on hi havia l' arbre i va cridar:

-Noooooooooo!!!

Era un arbre molt important per l'escola, però ningú ho sabia. El director va agafar una pinya de l'arbre i va plantar un nou arbre.

  Quatre mesos més tard, va enganxar una foto de l' arbre que havia plantat aquell dia, i llavors tots els mestres i nens de l'escola van comprendre el valor i la

importància que tenia aquell arbre. Elián

 

Neu de primavera

 

 

La neu de primavera ja ha arribat

i la calor ens ha portat.

 

És una neu calenta

que olora a menta.

 

Neu de cotó, neu voladora,

s'escapa de les mans

perquè es exploradora.

 

Vola pel cel, vola pels parcs,

per damunt de les cases

i es fica al meu nas.

 

Em fa pessigolles i ve un estornut

els meus amics em senten

i em diuen: Salut!

 

Cornel Laco

 

 

 

El mapa de pedra

 

En Joan era el millor amic que tenia en Carles. Anaven a classes diferents. En Joan tenia 11 anys i en Carles el mateix, però un dia més gran.

Ja havien acabat les classes i els dos amics es van trobar, perquè sempre anaven a casa junts.

-Quedem avui, a les 6 i mitja, a casa meva -Va dir en Carles-

-D'acord!. - Va dir en Joan

En Joan a les 6:30h va trucar a la porta.

-Ja vaig! -Deia la mare d'en Carles.

Es va obrir la porta.

-Hola Roseta, - així es deia la mare d'en Carles – que està en Joan?

-Si,- Va dir la Roseta.- Carles!!! -va cridar -.

Desprès d'una bona estona va sortir en Carles.

Els dos amics van anar, corrent, a un bosc. Sempre jugaven allí, perquè tenien una casa, que ells havien construït fa molts temps, a un arbre. Portaven moltes coses cada vegada que anaven. Ja tenien una tele i un ordinador. Aquesta vegada portaven patates, per menjar.

-Has portat la càmera?- Va dir en Carles.

-Si- Va dir Joan.

Volien captar un geni que sempre anava al voltant de la seva caseta, i mentre preparaven la càmera, de sobte va aparèixer un núvol de fum d'on va sortir el geni..

-Sóc el geni d'aquest bosc, voleu demanar un desig?

-Si- va dir en Carles sorprès i emocionat .

-Quin desig?-Va dir el geni del bosc.

-Volem anar a un món nou, en el que pots volar, fer el que tu vulguis, -i sense acabar la frase es van traslladar a un túnel de molts colors, semblava que estiguessin dins d'un art de Sant Martí.

En Joan va obrir la càmera i va intentar gravar aquell moment però de cop i volta es van adormir.

Els dos amics, desorientats i una mica cansats, es van despertar. Tot estava ple de dolços, muntanyes de xocolata, de maduixa, de poma...

-On estem?-va dir en Carles- La càmera, Joan!!!

En Joan va obrir la càmera, no es veia res de res, la pantalla estava tota negra.

-Te'n recordes del geni?,- Va dir en Carles que era el més intel·ligent- El desig s'ha fet realitat!!!, Necessitem un mapa, segur que en aquest món hem de fer alguna cosa.- I de sobte, va aparèixer el mapa dibuixat en una pedra- Mare meva!!!- van dir els dos

 

-Estic segur que aquesta aventura serà fascinant. - Va dir el Carles.

 

-Vinga anem a explorar aquesta zona, segur que trobarem una pista.

Els dos amics van començar a caminar, i van trobar un paperet a un arbre, un arbre de xocolata. En Carles va llegir:

-Si... voleu sortir d'aquest món, haureu de salvar a la princesa Xuxe que esta al país de la pedra, on hi ha una taca marró al vostre mapa...

-Caram, noi jo no vull salvar a ningú!- Va dir en Joan amb una veu com si tingués una mica de por- jo vull anar a casa meva -

-Jo també, però no podem sortir d'aquí fins que no salvem a la princesa Xuxi o com es digui...-Diu en Carles.

 

I així va ser com els dos amics van caminar molt, i molt , menjaven xocolata, pomes de caramel... Fins que van arribar al país de la Pedra.

Tot estava ple de pedra: els arbres, els llacs, era un paisatge tenebrós. Van caminar i es van trobar un obstacle, una gran paret de pedra, i es que a l'altre costat estava la princesa, ho sabien perquè escoltaven a la princesa Xuxe dir : AJUDA, SI US PLAU!!!, cada vegada més i més fort.

-Com podrem travessar aquesta paret si no hi ha res per trencar-la o qualsevol cosa per poder passar?

I mentre Carles deia això es va repenjar a la paret, que immediatament es va trencar, el Carles, i en Joan van escoltar un so tan fort que casi queden sords.

Va volar tota la paret, els dos amics es van despertar, en Joan tenia sang a la cara, i el Carles tenia molta sang a la cama esquerra. Després de uns vint minuts, els dos amics, desorientats i adolorits, es van despertar.

-És curiós, aquesta paret només esta preparada pels xuxelans, no per humans.-Va dir en Carles-.

Van dirigir-se a dins d'aquest castell, i van veure la princesa Xuxe, estava tancada dins d'una capsa de diamant. Van anar corrents cap a ella, però, de cop i volta va aparèixer un monstre de pedra, tenia un aspecte tenebrós, era gran mesurava uns dos metres d'alçada, i semblava que no tingués cap. Els dos amics es van espantar, però els van aparèixer dues espades, una per cadascú. Van començar a lluitar però no era fàcil, imagineu-vos trencar una gran pedra de dos metres, es bastant difícil.

Les espades eren de diamant cremat, i com ja sabeu, el diamant és la pedra més dura del món. Després d'una bona estona lluitant, van aconseguir trencar aquest monstre de pedra. I de cop i volta la capsa on estava la princesa, es va obrir. Ara la princesa era lliure. I també, tot el paisatge que estava cobert de pedra, es va tornar de color natural.

-Moltíssimes gràcies, nois, no sé com agrair-vos- Va dir la princesa.

-De res. Com podem tornar al nostre món?-Va dir en Carles.

I sense una paraula més, els dos amics van tornar al món on sempre havien estat.

Els dos amics van aprendre una gran lliçó, “ajudar”.

Elián Largo

 

 

Marlow.Japó. A prop de Yokota .2000

 

EL TÚNEL MÀGIC

 

Hi havia una vegada dos germans que anaven en cotxe el Hawamaixi i la Caixu.

Quan passaven pel túnel del Cambalu, el Hawamaixi li va dir a la Caixu:

-Mira Caixu el túnel s'ha encès de foc. La Caixu va exclamar:

-Es veritat quina por!!!

De cop i volta van sentir una veu que deia:

-No tingueu por el foc, no us cremarà. La Caixu li va preguntar:

-Qui ets tu i perquè ens espantes?

La veu seguia parlant:

-Tranquils i escolteu-me ven atentament , aquest túnel no es un túnel normal, es un túnel màgic i només s’obre cada 100 anys i molt poques persones tenen la oportunitat a passar a un món màgic. El Hawamaxi va preguntar a la veu: -Però no podem anar al món màgic perquè hem' d'anar a dinar a casa de la nostra avia i si arribem tard s’enfadarà molt amb nosaltres.

La veu li va dir:

-Això no es cap problema, perquè quan el túnel s’encén de foc el món es paralitza. Les últimes dues coses que us diré són aquestes: la primera es que només teniu dos dies per estar al món màgic. La Caixu va preguntar esverada: -Però nosaltres, com sabrem que s’acaben els dos dies?

La veu li contesta: -Us ho diran la gent de aquell món. La segona cosa que us vull dir es que no heu de dir a ningú que existeix aquest món. I ara, adéu que us vagi bé! Els germans quan van entrar al món màgic es van espantar de la gent tan rara que hi havia: la Giraporc o el Ratpànec però aquella gent era amable perquè els hi van donar dues habitacions per passar-hi la nit. Es van divertir molt en aquell món màgic. Va arribar el dia de tornar al món real , la Vacgall els va explicar que havien de marxar perquè ja s’ havia acabat el temps i també que els hi ensenyarien el camí el Capgros i el Mongos. Pel camí van veure coses estranyes com un riu que canvia de color verd a groc o arbres blaus vermells i morats. Al final, al arribar a un desert on hi havia un gran mirall groc, van entrar-hi dins van tornar al cotxe on eren i tot el món va tornar a ser com era abans. Els dos germans al final van anar a dinar a casa de la seva àvia amb un gran record que no oblidaran mai ni explicaran a ningú.

Mimouna

 

 

 

 

 

EL MÓN TRANSPARENT

 

Fa molt i molt de temps em va passar una cosa sorprenent. Un dia ,al despertar-me em vaig "al·lucinar" perquè quan vaig sortir de casa no hi havia ningú i el carrer i el cel els vaig trobar transparents, no vaig entendre res, jo pensava que estava somiant i per saber-ho vaig tornar a casa i

em vaig tirar aigua a la cara. No era un somni, vaig cridar:

-Nooooooooo!

Però algú em va sentir i va venir a veure què em passava. Quan el vaig veure,li vaig dir:

-Gràcies a Deu que hi ha algú més que jo en aquest món solitari!

I de tant nerviosa que estava em vaig desmaiar.

Però aquell nen que era molt amable em va despertar i de cop i volta el carrer i el cel eren reals com abans. Vaig plorar

d'emoció perquè no m´jo podia creure.

Peró continuava sent un món estrany,no coneixia a ningú només aquell nen que m'havia despertat.

Vaig buscar i cridar a la meva família però no el vaig trobar.

Al dia següent, al despertar-me vaig veure unes persones molt estranyes al meu costat... eren els meus pares

i els meus tres germans! Per fí era molt feliç amb la meva família!

Des de aquell dia vam ser feliços i cada nit sopàvem anissos.

Loubna El Gartit