Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Estrena dels films documentals

Tallers Documentals

Un poble en dansa

Esperem que us hagi agradat el film. A nosaltres ens ha entusiasmat rodar-lo des del primer dia. Com a alumnes de la matèria de Cultura Audiovisual hem pogut posar en pràctica tots aquells coneixements de fotografia i cinema amb un resultat del qual ens sentim molt satisfets. Seguidament us presentem el nostre film.

El nostre treball s'ha centrat en la recerca i rodatge d'un film documental sobre El Ball de gitanes de Sant Vicenç de Castellet. Aquesta dansa es balla a la Plaça de l’Ajuntament durant la segona Pasqua. Sant Vicenç l’any 1907 estava ple de pedreres en explotació. Calia mà d’obra i arribaven a l’estació homes valents a treballar a les pedreres. Alguns d’aquests picapedrers de Caldes de Montbuí van alleugerir la nostàlgia que sentien ballant per primera vegada El Ball de Gitanes a Sant Vicenç de Castellet.

El nostre film tracta, doncs, de com va arrelar aquesta tradició a la Plaça de Sant Vicenç, de la interrupció i la represa fins a l'espectacular popularitat d'avui dia entre la gent del poble i de la comarca. 

Com que volíem mostrar la força del Ball com un punt de trobada entre tots els santvicentins, vam decidir que calia conèixer alguns dels protagonistes, balladors i exballadors, generacions senceres que n'han format part. Amb aquest criteri vam començar a filmar retrats individuals i de família. Volíem gravar les converses amb els balladors i alguns dels assajos de la ballada infantil que ens donaven una vitalitat intensa als plans del documental. Amb tots aquests plans ens acostàvem a la diversitat generacional que caracteritza aquesta ballada i a la idea de col·lectivitat del sac de cinema.

Teníem també la voluntat de despertar la curiositat dels espectadors que volíem mantenir fins al final del film.

 

Guió

La idea del guió va sorgir a partir de la proposta  que l'Ajuntament de Sant Vicenç va fer a l'Institut. Es tractava de treballar algun aspecte que fos identificatiu del poble. Es va pensar en una tradició que fos molt popular i que tingués unes possibilitats cinematogràfiques com les de la música i la dansa.

El primer dia la cineasta Meritxell Colell ens va presentar el concepte de documental i les diferències entre reportatge televisiu i cinema documental. Des d'un principi vam decidir que no només volíem explicar amb dades els inicis d'una tradició sinó que volíem mostrar el ball com a motor d'identitat, la unió d'un poble ballant. Tenint clar el que eren les gitanes per al poble, ho vam voler transmetre mitjançant retrats col·lectius de famílies exballadores, retrats d'avis exdansaires, espais emocionals i un treball sonor acurat.

L'alegria del ball havia d'arribar a totes les persones que el veiessin, d'emocionar a tothom i de fer venir ganes de ballar-lo. Per tant vam decidir fer un film poètic acostant-nos a la realitat dels balladors i de la plaça. Un cop decidits aquests punts vam llistar quins sentiments volíem mostrar i a través de quines persones i quins espais: volíem mostrar la diversitat dels balladors, la continuïtat entre generacions i també el sentiment de nostàlgia.

Després d'una tarda molt intensa vam agrupar les d’idees  en un sac documental. En aquest sac vam  decidir quins elements eren propis del ball i amb quins paràmetres cinematogràfics podríem expressar-los.

 

Documentació

La part de la recerca d’informació va ser una de les primeres activitats per la creació d’aquest film documental. Va ser una feina intensa que partí del visionat de vídeos d’arxiu que teníem del ball. També vam llegir articles sobre les ballades al Breny, que és la revista informativa de Sant Vicenç de Castellet, i revistes més antigues  que ens aportaren dades històriques en relació als inicis i represa com El Pla de Bages. En una recerca d’aquesta naturalesa els articles del folklorista Francesc Maspons ens enriquí el coneixement de la tradició popular i la seva força en el temps. En la part d’arxius fotogràfics molts els vam descobrir gràcies a pàgines  web, com el facebook del poble amb fotos antigues que observàvem i comentàvem.

Els nostres testimonis també ens en van proporcionar fotos personals i algunes formen part del material fotogràfica d’arxiu del documental.

Amb les converses que anàvem gravant dels balladors que el van iniciar teníem molta informació i moltes imatges que  guardaven com a record, i que també hem pogut utilitzar per parlar amb molta més gent que ballava aquest ball ja tradicional del nostre poble.

 

Fragments que ens han inspirat

Per aprendre a realitzar films documentals s’han d’observar i apreciar altres films de cineastes amb carisma i experiència que facin bon cinema. Amb aquest criteri, abans de començar a crear el nostre projecte, i també mentre el realitzàvem, ens hem inspirat amb fragments que estaven organitzats en categories. Per exemple, hi havia cineastes que ens van ensenyar com poder mostrar una conversa amb un testimoni, o fer reviure un espai amb la paraula d’aquest testimoni.

Alguns d’aquests fragments són: de la categoria La paraula del retratat, Shoah, de Claude Lanzmann, de l’any 1985, el qual ens ha inspirat a l’hora de gravar espais buits en què la veu en off es converteix en la memòria dels espais. La planxadora, d’Alain Cavalier, de l’any 1988, que ens ha influït molt a l’hora de fer retrats, tant si la persona retratada es movia com si el retrat era fix. La mirada, l’expressió, de vegades un pla detall de les mans o una altra part del cos ens aportava una força extraordinària als plans.  De la categoria Retrats col·lectius Inisfree de Jose Luis Guerin, l’any 1990. La seva manera contemplativa de mostrar els personatges ens va agradar des del primer dia. De La Memòria dels espais Hollywood Talkies d’Óscar Pérez, de l’any 2011 per la veu en off que té una força especial en els retrats del nostre film.

Aquests només són alguns dels fragments que ens han influït, però per la seva força i atenció que ens van merèixer destaquem Le quattro volte, de Michelangelo Frammartino, del 2010, de la categoria de Retrats d’espais, La Ville Louvre, de Nicolas Philibert, del 1990, del grup Oficis Artesanals, Per recordar (la forja), de Jean-Daniel Pollet, del 1978, pertanyent a la classe de Presentacions: persones i espais, La matalassera, d’Alain Cavalier, del 1988 i Daguerrotips, d’Agnès Varda, del 1976, de la categoria Persones: de la vida i el treball, etc.

 

Treball sonor

La decisió de com incorporàvem la música des del començament sabíem que era indispensable posar-la, ja que un ball sense música és com un dia sense sol: trist. El documental ha adquirit l’alegria i la il·lusió que buscàvem des d' un principi. L'única decisió que vam haver-nos de plantejar va ser la de la veu en off, en un principi teníem clar que la volíem però encara no sabíem com la posaríem ni en quins plans... així que aquesta decisió la vam prendre quan el documental ja estava gairebé enllestit i ens vam adonar que calia acompanyar alguns dels plans, com és l’arribada dels picapedrers al poble i les seves sensacions. Tot i així ens han servit molt totes les experiències que ens han explicat els balladors i amb el to de veu que ho deien, ja que ens transmetien gràcies a les seves paraules i a la seva entonació el que significa per ells aquest ball.

 

Tries i decisions de la filmació

En cada pla hem tingut present la sensació que volíem transmetre, per exemple en els retrats, volíem que es pogués veure bé el rostre de la persona, en els plans detall les mans o alguna part del rostre.

Una part molt bonica del nostre treball ha estat filmar els retrats en què hi havia l’àvia, la mare, el fill i el nét, el matrimoni, els germans... Les mirades tendres entre ells, sense dir res, ho deien tot. La mirada somrient entrava a càmera i es colava als nostres cors.

Per mostrar la varietat de balladors, volíem fer molts i molts retrats i que cada un fos únic i diferent de l’altre, per això intentàvem sempre que les persones retratades no estiguessin en la mateixa posició i que cadascun tingués una màgia pròpia. Ho fèiem treballant la llum dels espais interiors.

També teníem molt clar la llum dels espais exteriors. El  primer pla, és un  tràveling que filmàrem a les 6 del matí perquè volíem mostrar l’arribada dels picapedrers de Caldes, i volíem aquesta llum de primera hora del matí.

Sobre espais, La pedrera de Balçamuller la vam triar per l’amplitud de l’espai i els jocs de llum que s’hi creaven: ombres i clarors. En vam visitar moltes i molt boniques. Totes interessants.

El pla panoràmic de la plaça de l’Ajuntament el vam voler filmar al migdia perquè volíem que hi hagués la mateixa llum que hi ha a l’hora de la ballada quan es reuneixen a les 12 davant de l’església totes les colles per entrar a la Plaça.

En sortir al carrer i fer exteriors volíem que la llum fos el màxim de semblant al dia en què es fa la ballada, per això intentàvem anar-hi  a les hores en què es feia per aconseguir un efecte similar, i ho aconseguírem.

 

Moments especials del rodatge

Hi ha un moment que va ser per nosaltres molt gratificant. El rodatge del tràveling final d’allunyament des de la Plaça de l’Ajuntament.El vam rodar baixant pel carrer, col·locant la càmera al maleter del cotxe. Era el vespre, més o menys les 9 o quarts de 10, i la llum era fosca i misteriosa. Va ser un pla difícil, ja que vam haver d’enquadrar-lo amb precisió per tal que no sortissin dins l’enquadrament elements que no ens semblaven importants ni estètics. A més el vam haver de repetir bastants cops perquè volíem que el carrer estigués desert mentre rodàvem, però algunes vegades els veïns passaven per davant.La llum del fanal de la font del centre de la plaça i dels diferents fanals situats en un lateral del carrer pel qual circulàvem, feien un joc molt interessant contrastant la foscor de la nit amb la seva intensitat i brillantor.

Si parlem d’alguna seqüència més difícil de gravar destaquem el de l'assaig dels nens que va ser molt entretingut i gratificant tot i les dificultats. Els nens estaven en constant moviment i ens resultava difícil mantenir un pla fix i a més a més havíem de canviar contínuament l’enfocament, l’iris. Els plans de la seqüència de l’assaig infantil van donar cos al nostre film a mesura que l’anàvem muntant.

 

Què hem après

Durant tot aquest curs, des de l’inici d’aquesta matèria, hem après que el treball en equip és una un treball més ric tal com ho ha estat aquest a través de la responsabilitat, el diàleg i l’entusiasme. Hem après a relacionar-nos intensament amb les persones que ens envolten. Ens hem mogut per molts llocs entrevistant, demanant, fotografiant persones que no coneixíem i altres molt properes com els nostres propis avis o pares.

Hem après que la paciència i la dedicació són capaces de fer néixer  un sentiment de realització personal intens. Gràcies a aquest documental hem donat valor al fet  que informar-nos ens ajuda a crear i trobar diferents maneres d’explicar la història. A posar rostre i paraules a petits trossets d’aquesta vida que tots compartim.

 

Veus d’Escola

Esperem que us hagi agradat el nostre film. Per nosaltres ha estat una  experiència  fantàstica cursar la  matèria optativa de Cultura Audiovisual i poder rodar un documental estretament lligat amb l'escola de la manera com ho hem fet.  A continuació ens agradria presentar-vos el nostre treball. 

El nostre treball s’ha centrat en la recerca i rodatge d’un film documental sobre els mestres d’escola de l’època de la República (1931-1939). Quan va acabar la guerra civil l’any 1939 la tasca de molts d’aquests mestres es va veure interrompuda. Expedients, depuracions, empresonaments, van acabar amb un projecte innovador d’escola. Nosaltres ens hem centrat en la figura de Josep Vigatà que va ser mestre de Les Escoles Nacionals Graduades de Sant Vicenç  del 1931 fins l’any 1939. Destaquem la seva tasca com a mestre que deixa una gran empremta entre els exalumnes de l’escola pública de Sant Vicenç de Castellet. Josep Vigatà va ser traslladat a  Burgos durant cinc anys l’any 1941, separat de la seva dona, Montserrat Salafranca, també mestra  i la seva filla Ino.

 

Guió

La idea del guió va sorgir a partir de la proposta que l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet va fer a L’Institut. Es tractava de treballar un tema vinculat a la memòria històrica del poble. Els  professors ens van proposar el tema de l’escola per l’empremta que havien deixat  alguns dels seus mestres. Vam fer un treball de reflexió personal previ, que consistia a imaginar individualment  imatges vinculades amb el tema. Vam posar-ho tot en comú, la primera pluja d’idees, i vam crear la primera imatge del que seria el nostre documental i vam decidir la classe de documental que volíem. Després d'una tarda intensa de pluja d'idees vam decidir quin tipus de documental volíem fer. Es tractava de saber si volíem un film més personal, emocional o de documentació històrica. Vam decidir que volíem un film més vivencial i poètic,  volíem fer cinema documental. Teníem clar que havíem de  narrar les vivències a través dels testimonis de la gent. Ens agradava la idea de transmetre emocions i sensacions per apropar-nos a la realitat d'espais i persones. A partir d’aquí ja vam estructurar-lo i vam començar a cercar tot el que era necessari per desenvolupar el guió.

Vam establir en el sac de cinema com ens podíem acostar al nostre objectiu. Calia  buscar espais vivencials, com el solar de l’escola antiga, objectes que s’hi vinculessin directament, els llibres o en aquest cas concret els quaderns impresos pels mateixos alumnes, converses amb exalumnes i el retrat d’aquests, imatges d’arxiu. Finalment vam veure la importància de recollir informació sobre el mestre Josep Vigatà.

 

Documentació

Sobre documentació escrita hem llegit els articles escrits pel mestre Vigatà de la revista Colaboración. En concret   hem treballat i reflexionat sobre 4 articles on ell explica l’aplicació a l’aula de les tècniques Freinet, un mestre i pedagog francès que proposava l’ús de la impremta escolar com un mètode revolucionari d’aprenentatge. També reflexionava sobre com calia que l'escola ensenyés els nens i la força que hi havia de tenir el llenguatge.

Hem reflexionat també sobre documents de l’escola republicana, escrits per un professor de la universitat de Girona, Salomó Marquès, amb el qual ens  vam posar en contacte. Ens va enviar un llibre sobre  mestres de la república i ens va dir que a la Universitat de  Castelló disposaven d’una impremta escolar que finalment no vam poder utilitzar però que vam veure fotografiada.

En relació al mestre Josep Vigatà ens vam posar en contacte amb la família Fontanet Vigatà mitjançant la recerca per Internet. Combinant els cognoms Fontanet i Vigatà va sortir una persona amb un número de telèfon (Neus Fontanet Vigatà), la néta de Josep Vigatà. A través d’ella vam contactar amb la seva mare que és la filla del mestre Vigatà, la Inocència Vigatà Salafranca.

Després d’intercanviar molts correus amb la Neus vam obtenir un material que ha estat fonamental pel muntatge i riquesa del film: material fotogràfic del mestre Vigatà i textos personals. I sobretot la presència de la família com a testimonis d’excepció en els plans de Cal Lladó.

Disposàvem de fotocòpies del quadern que feien els nens Vida Escolar. Estava enquadernat a la biblioteca de Sant Vicenç de Castellet i d’allà vam extreure imatges i textos dels exalumnes de l’escola republicana. Era un quadern de reflexió sobre les pròpies emocions i les dels altres, molt ric en experiències i pensaments.

El contacte amb exalumnes el vam iniciar amb la senyora Paquita que ens va proporcionar altres noms d'exalumnes que també figuraven al quadernet de Vida escolar.

 

Fragments que ens han inspirat

Ens hem inspirat amb els fragments següents:

Amsterdam Global Village de Johan van der Keuken, del 1991: La conversa entre mare i filla.

Ruïnes de Manuel Mozos, del 2009: Espais buits o abandonats. A l'inici, el recorregut pel solar que ens permet imaginar allò que explica el testimoni amb la panoràmica que ens ajuda a situar-nos.

Shoah de Claude Lanzmann, del 1985: Que ens permet portar una persona a l'espai per fer reviure la memòria.

Per recordar (la forja) de Jean -Daniel Pollet, del 1978: Per la veu en of i tràvelings.

Pel tràveling de l'inici que recorda Innisfree: tornada a l'espai i mur de pedra.

 

Un rodatge molt especial i emotiu

El rodatge va ser especialment complex, perquè encara que al principi semblava que ho teníem tot planejat, a l’hora de la veritat vam descobrir que hi havia diversos plans interessants que vam tenir l'oportunitat d’explorar en aquell moment precís i que vam incorporar al rodatge.

Hem tingut molt en compte el joc de llum i colors, hem volgut donar força cromàtica a alguns plans sense cremar la imatge. Els primers plans hi tenien un pes important perquè ens interessaven els gestos dels testimonis, la seva expressió facial. Els plans de detall també: les gúbies per entendre com les feien servir  per dibuixar damunt del linòleum i imprimir-ho amb les impremtes escolars als quaderns Vida Escolar.

Vam descobrir plans nous, molt interessants, com ara un primer pla davant d’una porta, que donava sensació de profunditat i llunyania a través d’aquesta.

El pla del solar va ser especialment emotiu de gravar, ja que després d’haver aprofundit en el tema vam saber que era l’espai on estava situada l’escola.

També va ser molt emotiu el moment en què la Paquita, exalumne de l’escola, va entrar en el solar i va començar a recordar com era l'escola quan era petita. La memòria es va omplir de les paraules. 

Un pla molt especial va ser Cal Lladó, pel paisatge i per l'arribada de la Ino a la casa on havia estat refugiada i on el seu pare s'havia hagut d'amagar. Els espais on la Ino va poder retrobar-se amb una part dura de la seva infància eren molt emotius i bonics, veure com va passant el dia a través del món i dels silencis.

Ens va sorprendre molt també poder rodar espais com ara el de les “muntanyes russes”, ja que alguns de nosaltres desconeixíem que hi haguessin espais tan bonics al poble.

 

Tries del muntatge

Els dies de muntatge han estat molt intensos. Des del primer pla a l'últim hem hagut de pensar en quin ordre volíem el material del nostre film. Hem hagut de prendre decisions difícils com per exemple com passàvem d'un pla a un altre i com combinàvem les fotos amb el que explicàvem. Per exemple, en la seqüència de Cal Lladó, el pla de l'arribada de la Inocència i la seva mirada

damunt de les muntanyes havia de muntar-se amb el pla de la mirada de la filla i ella a la casa conversant. Amb el tall es notava el canvi de llum i vam triar fer un seguiment amb la càmera.

Pel que fa al muntatge de la veu en off, ens va servir per situar els plans del món i vam decidir  muntar-la únicament amb els textos i escrits del mestre Vigatà. No vam voler un narrador perquè pensem que amb les converses en teníem prou per entendre correctament el documental. La veu en off ens va ajudar per anar lligant les vivències d'ex-alumnes i familiars.

Amb un cartell al començament hem situat l'època i el poble on van passar aquests fets. 

També ens vam plantejar el muntatge de la música que vam considerar deixar-la pel final, tenint en compte que hi ha moltes veus en els plans i que els moments de silenci ens ajudaven a la reflexió. La música que vam compondre volíem que fos tranquil·la i suau. Vam triar el piano, ja que la Ino recorda que de petita ella havia començat a tocar-lo i ens va agradar la idea d'aquest punt final amb notes musicals que donés continuïtat a uns estudis interromputs.

 

Aprendre de la història

Fent aquest documental, hem pogut conèixer una petita part de la història d’aquest país, un fet real, que ha tingut conseqüències decisives en l'escola posterior. Ens ha impressionat la personalitat d'alguns dels seus mestres i la convicció amb què impartien la seva docència. Sempre convençuts de la importància d'aprendre a partir de la llengua i de l'entorn del nen. Ens ha impressionat la força dels textos vivencials dels alumnes i la reflexió que hi havia. Ha estat una descoberta increïble i un esforç de documentació necessari per fer un documental: primer informar-se del que anàvem a parlar, buscar una breu informació sobre el tema, i després treure més informació mitjançant totes les fonts possibles. Una vegada ja ho teníem tot, havíem de buscar testimonis per corroborar que les fonts que havíem trobat eren certes.  Hem après a tenir paciència i també a treballar amb grup a l’hora de fer els equips de rodatge i muntatge. I sobretot hem après a ser cineastes.

 

Comentaris

Ens gradat moltissim el video del curtmetratge per que espliqueu coses que actualment el de un poble en dansa no sabiem que era tradicció , i veus en escola a sigut una passada molt molt currat i molt ben fet , molt bon traball!