Institut Bellvitge (L'Hospitalet de Llobregat)

Estrena 'Decisions'

Decisions, realitzat pels alumnes de 3r d’ESO de l’Institut Bellvitge.

 

PRESENTACIÓ A LA FILMOTECA

El guió

Vam triar aquesta historia perquè de cara a l’any que ve quasi tots haurem d’escollir el que farem en un futur.

Ens identifiquem amb el personatge, amb els seus problemes i decisions. Des d’un principi sabíem que el personatge té pocs recursos econòmics, problemes amb els estudis i també amb la família. Però també és pacient i amb capacitat de tirar endavant.No hem construït una trama concreta. El que volíem era expressar l’evolució emocional del nostre personatge, que va del nerviosisme, la inseguretat i l’ansietat passant per la preocupació i fins al final, fins a l’esperança i les ganes de tirar endavant gràcies a ella mateixa i a  l’ajuda de l’amiga. 

Aspectes formals

Per acompanyar aquest recorregut emocional del personatge vam pensar que la primera seqüència hauria de tenir molts moviments de càmera i ser molt sorollosa, així com la seqüència final es faria amb plans fixes i un ambient sonor més tranquil i constant. Vam fer tràvelings amb el carro d’Ikea que tenim a l’institut, i diverses panoràmiques, així com canvis d’escala en els plans.

El color de la roba del personatge, la Iris, també havia d’acompanyar els seus estats emocionals. A més de poder destacar en els plans oberts de la primera seqüència.

 

Regles del joc

El moment en que la Iris, el nostre personatge, passa per l'estat de preocupació i reflexió que la portarà a prendre alguna decisió sobre la seva vida vàrem pensar que el millor seria filmar-la a la intimitat del seu espai més personal, la seva habitació. Ho vàrem rodar a casa del Dennis. Vam veure que la llum que entrava per la finestra de l'habitació de Dennis ens ajudaria molt a acompanyar aquest moment.Al final de la primera seqüència, on baixem el ritme i veiem la Iris mirant el tren, en el tràveling d'esquena i en la conversa que té amb la seva amiga al parc vam decidir mostrar l'emoció de l'Iris ocultant parcial o totalment la seva mirada.  

So

En la primera seqüència vam treballar especialment la intensificació emocional del so amb una bona quantitat de wild tracks. A part dels que havíem de fer per als tràvelings per a que no se sentís el carro i les nostres passes, també en vam fer del cascavell que du el personatge penjat al coll, de cotorres, de cotxes, d'ambients de cada localització, etc. Tota la primera seqüència té molta feina en el muntatge del so. En la seqüència de la casa el so es basa en el silenci quan està pensativa i en la música quan necessita escapar del seus pensaments.

 

Muntatge

Vam dedicar 2 dies al muntatge. Hem descartat plans per que de sobte no ens encaixaven en el muntatge o bé no ens donàven allò que esperàvem. Com és el cas d’un pla que vam rodar al mercadillo i vam esperar molt per fer però que finalment no vam incloure perquè era prescindible i no ens acabava de convèncer el que aportava.

Per a alguns plans vam gravar moltes preses. Quan vam muntar la seqüència del personatge a casa  ens va costar triar una de totes les diferents preses que teníem, ja que  n’hi havia moltes de bones i requeria molta concentració decidir en quin moment era millor passar al pla tancat de la seva cara.

 

Fragments i visionats

En tot el procés de desenvolupament i treball del curs i del film hem vist molts extrets de pel·lícules entre les quals ens han ajudat i inspirat especialment:

“Estranys al paradís” de Jim Jarmush, “Elephant”  de Gus Van San i  “Els quatre-cents cops” de François Truffaut per a acompanyar el desplaçament del personatge, adherir-nos a ella, o fer un moviment afectiu de la càmera en els nostres tràvelings.

“El lloc de treball” d’ Ermanno Olmi ,  “La dolce vita” de Federico Felinni o "Ningú no sap" d’Hirokazu Kore-eda per a posar en pràctica  la intensificació emocional del so i mostrar o ocultar la conversa gràcies al so.

“Cafè Lumiere” de Hou hsiao- hsien per interposar elements entre el personatge i la càmera.

“La Promesa “ de Jean-Pierre i Luc Dardenne per a mostrar l’emoció ocultant la mirada,

“Control” d’ Anton  Corbijn per a fer una aproximació progressiva al personatge amb diferents escales de pla.

“Mel” de Semih Kaplanoglu per a deixar que el nostre personatge s’allunyi de nosaltres.

o “Contes de Toquio” de Yasijiro Ozu  per a la nostra digressió on deixem una estona el nostre personatge i observem com la vida continua allà fora, més enllà d’ella el temps transcorre.

 

Què hem aprés

Hem aprés a gravar, a dirigir un rodatge, que fer cinema es un treball molt difícil i molt cansat, però creatiu i divertit.

Hem vist el cinema des d’un altre punt de vista, el del director, el del tècnic de so, el càmera i fins i tot els actors. I fora de la part tècnica també hem aprés a treballar en grup i inclús hem treballat amb gent que mai ho hauríem fet. Hem vist que cal tenir molta paciència i respecte amb els companys.

Esperem que us hagi agradat. Gràcies!