Escola de Bordils - 6è (Bordils)

COMENTARI DÍPTICS (ESPAI I PERSONA)

SHER: VIATGE ENLLOC

                                             Les dues  imatges tenen molta relació:

                                                      Els colors, blanc, negre, marró i gris.

                                                      La neu.

                                                      Semblen llocs propers

                                                      Les dues es veuen molt nítides.

                                                      No hi ha gaires ombres.

                                                      Transmeten  tranquil·litat, sensació de fred

                                                                  Són plans oberts però la segona és més tancada

                                               La jaqueta de la senyora destaca molt.

                                                Laia i Roger

 

ARTHUR Olivia, Isfahan 2007

Pensem que la fotògraf va fer les fotografies des d’un balcó o finestra d’un altre bloc de pisos i que va esperar al capvespre perquè hi hagués molts llums encesos, els tons càlids serveixen per unir les dues fotografies. La llum està ben aconseguida.

La primera fotografia és nítida i en canvi  la segona,  la fotògraf la va fer en  flou, potser és perquè la persona està en moviment. Pensem que vol que la noia representi algú desconegut, podria ser qualsevol de les  persones que hi ha a les altres finestres.

Hi ha un canvi d'escala  gran,  un pla obert i l’altre més tancat.

Sembla que hagi plogut, la llum ens diu que és el capvespre, és maco veure algunes llums enceses i altres apagades.

 

Biel Feliu i Sofia

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

VISIONAT DE DÍPTICS (ESPAI I PERSONA)

DEPARDON    Raymond Maurice Clément 2007

La llum de les fotos està ben triada. Depardon va col·locar el senyor de tal manera que la llum li toqués a la cara.

La fotografia del tractor té més llum perquè sembla que hi ha un portal o una finestra i el pla es més obert.

La primera foto és un primer pla  del senyor, suposem que quan era jove feia de pagès.

Mentre que en el retrat el rostre que es troba en primer pla és  nítid i el fons es veu flou, en la  fotografia de l’espai que hi ha el tractor es veu quasi tot nítid.

El retratat  no mira a la càmera, sembla que estigui trist, amb la mirada perduda i pensativa.

A les dos fotos predominen els colors càlids, marrons,  groc, vermell..

Ariadna i Narcís

 

CASTRO PRIETO    J. Manuel Maremagnum 2007

La primera fotografia està feta a través d’un vidre, en picat, el fotògraf és a dalt d’un edifici, se sap perquè es veuen uns llums en el cel. Pensem que poden ser els llums d’una oficina molt gran.

La segona imatge, el port de Barcelona, és molt bonica, perquè al fons hi ha boira, que fa que es vegin les siluetes de l’estàtua de Colom i edificis. Pensem que el fotògraf estava dret quan va fer la fotografia.

Les dos fotografies són plans oberts i les imatges estan nítides. Els colors són blaus, verds, blanc, grisos a les dues fotos.

Estan fetes a hores diferents. La segona imatge, s’ha fet a primera hora del matí, per la boira, per la llum i per què es veu tot molt tranquil.

Ens sembla que el senyor està trist i ensopit, li agrada està sol.

Al principi ens ha costat trobar la relació de les dues fotografies. Hem suposat que és el Port de Barcelona i un carrer de la mateixa ciutat, que és on viu el retratat.

 

Júlia i Sandra

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

QUÈ ÉS PER TU EL CINEMA?

Comencem el curs amb unes preguntes inicials que ens han enviat des de l’associació  A Bao A qu  i n’hi ha una que hem pensat que seria interessant compartir-la amb vosaltres. A classe hem posat en comú el que  havia contestat cada un i aquí  ho podeu llegir:                          

Què és per tu el cinema?

Imaginar, crear, recordar, inventar  històries,...  emocions, vivències.

Amb el cinema puc expressar el que no puc fer per escrit o parlant, m’ajuda a expressar-me tal com sóc, és una  manera de sentir emoció, curiositat, imaginació...

Un treball o una passió, que em serveix per recordar moments importants, emocionants...

És gravar una pel·lícula o un curt, cal tenir present: so, fotografia, enfocament, color, llum, moviment, muntatge, visionar, efectes especials.... Cal un bon treball en equip, decidir, posar-se d’acord, entendre’ns...

És una manera ràpida i sensacional d’aprendre en un sol “Clic”, de descobrir espais, llocs, cultures, persones....

És una passió  i  una manera d’aprendre, pots aprendre a fer cinema, a veure cinema i a aprendre fent cinema. Facis el que facis  pots  gaudir del cinema.

Cinema en curs és un projecte que faig a l’escola i que m’encanta, em sento important, especial i diferent.

Sabem que som onze centres educatius que durant aquest curs farem les mateixes pràctiques de cinema en curs i ens  agradaria que ens expliquéssiu també què és per a vosaltres el cinema.

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

Presentació a la Filmoteca

Esperem que us hagi agradat el curt. A nosaltres ens ha entusiasmat gravar-lo i creiem que ha valgut la pena fer aquest gran esforç.

Ha estat una bona experiència, hem treballat en equip, hem creat, hem escoltat, ens hem posat d’acord sense votar, hem pres decisions, les hem compartit, ens ha ajudat a descobrir espais molt bonics del nostre entorn i també ens hem emocionat.

Vam començar el nostre curt aportant idees de diferents històries/temes i conjuntament anàvem imaginant imatges que ens van ajudar a acabar de decidir.

 Després de definir el personatge i les seqüències havíem de començar la concepció global i va anar molt bé que mentre la fèiem anàvem visionant extrets.

Durant tot el  curs, hem estat visionant extrets, per aprendre a fer cinema, i ens ha ajudat a trobar idees pel curt final.

Per exemple:

A la seqüència 3, quan el personatge és a casa dels avis i volem ensenyar el seu entorn, on viu i la seva família, ens vans inspirar amb el que va fer Claire Denis en un extret de “35 roms”

L’extret de  “Persona”  d’Ingmar Bergman, s’assembla a un pla de la seqüència 4, pel pla que estava a casa els avis de nit en el llit, que tanca a poc a poc el llum i es queda de perfil.

En aquesta mateixa seqüència, quan el personatge no pot dormir,  vam filmar espais buits igual que Yasujirô Ozu a “Contes de Tòquio .”

El pla en què el  personatge es posa el jersei i marxa corrents, està inspirat en una seqüència que el director Semih Kaplanoglu va gravar en la pel·lícula “Mel”, quan en Yusuf  veu la seva mare parlant  amb altres persones, i sent que el seu pare ha mort.

També ens hem inspirat en el tràveling de “ 400 cops”, quan l’Antoine corre cap el mar, en François Truffaut  va decidir fer aquest  pla augmentant la velocitat de manera progressiva. El mar, era per l’Antoine, un lloc molt fort emocionalment.

Nosaltres hem fet servir aquesta idea per quan el nostre personatge marxa del seu espai  preferit corrent, amb direcció a casa del pare, un moment també fort emocionalment.

També vam gravar un pla inspirat en l’extret “Un estiu amb Monika”,  del director Ingmar Bergman, que ens va suggerir  un tràveling molt difícil que el final entre discussions i raonaments, hem decidit treure’l del curt.

Ens agradaria destacar que durant quatre dies de la setmana de St. Jordi vam dedicar moltes hores al rodatge, no ens esperàvem haver de gravar fins a quarts de dotze de la nit.

Durant el rodatge, en alguns moments ens quedàvem paralitzats de tantes hores gravant, ens sentíem insegurs a l’hora de decidir algun pla, altres vegades ens venien tants plans al cap, que no sabíem quin escollir. 

Alguns dies per culpa del temps hi van haver escenes que no pensàvem fer-les amb pluja però ens vam adaptar i ens hem adonat que al final hi ha quedat bé per ajudar a mostrar l’estat d’ànim del personatge.

Una altre experiència del rodatge que mai havíem viscut va ser gravar de nit i sopar a l’escola!

Després del rodatge, en petits grups tocava muntar el curt, estàvem molt il·lusionats, veuríem els plans que havíem gravat per primera vegada.

Era força difícil,  havíem de: decidir, ordenar,  ajustar, renunciar…escollir de cada pla quina presa aniria més bé i quin tros de la presa triàvem. Era important tenir en compte el que l’script havia apuntat al quadern de rodatge.

El curt ens va quedar massa llarg i vam haver de sacrificar alguns plans del món i un  tràveling que no ens havia quedat prou bé perquè la càmera es movia, ens va saber molt de greu ja que aquest pla ens havia costat molt de gravar.

Quan vam tenir el curt muntat amb el  so ajustat només quedava la música.

A classe de música, vam anar tocant diferents instruments i escrivint quina sensació creaven i per a quina escena del curt podia servir.

Teníem un contrabaix, dos guitarres normals i una elèctrica, una flauta travessera, un saxo, la flauta melòdica, el carrilló i altres instruments de percussió com els bongos, el djembé, els esquellerincs,...  i nou alumnes de la classe disposats a tocar-los.

Va ser complicat trobar les melodies i buscar amb quins instruments les podíem tocar perquè alguns eren greus i altres aguts i estaven afinats en diferents tonalitats. Vam gravar melodies molt boniques però no totes les vam poder posar en el curt.

També calia trobar en quins plans posàvem cada música i amb el grup que havíem composat i tocat, vam mirar diferents opcions de llocs on col·locar les nostres músiques, fins trobar la que ens va semblar millor. Finalment, al visionar el curt amb la música ja posada amb tota la classe tothom hi va estar d’acord.

Creiem que ha estat bé compondre i tocar la música perquè fem el curt més nostre.

Estem orgullosos i també  contents d’haver pogut participar en aquest projecte i haver viscut una experiència com aquesta que potser mai més tornarem a viure.

Aquest any, hem après fent cinema.

Volem donar moltes gràcies a la assosiació A Bao A Qu i a la Meritxell per haver-nos ajudat en aquest projecte cinematogràfic. 

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

LA MÚSICA DEL FILM FINAL

Quan vam tenir el curt muntat amb el  so ajustat ens faltava la música.

A classe, amb la mestra de música, vam anar tocant diferents instruments i escrivint quina sensació creaven i per a quina escena del curt podia servir.

Teníem un contrabaix, dos guitarres normals i una elèctrica, una flauta travessera, un saxo, la flauta melòdica, el carrilló i altres instruments de percussió com els bongos, el djembé, els esquellerincs,...  i nou alumnes de la classe disposats a tocar-los.

Va ser complicat trobar les melodies i buscar amb quins instruments les podíem tocar perquè alguns eren greus i altres aguts i estaven afinats en diferents tonalitats. Vam gravar melodies molt boniques però no totes les vam poder posar en el curt.

També calia trobar en quins plans posàvem cada música i amb el grup que havíem composat i tocat, vam mirar diferents opcions de llocs on col·locar les nostres músiques, fins trobar la que ens va semblar millor. Finalment, al visionar el curt amb la música ja posada amb tota la classe tothom hi va estar d’acord.

Estem orgullosos del treball fet.

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

DESPRÉS DEL RODATGE

Marc

El meu primer dia de rodatge del curt va ser al Ter. Allà vaig ser sonidista, director, càmera, … i des d’aquell moment vaig saber que m’agradava molt ser director.

Aquesta localització és molt important perquè és el lloc preferit del personatge i és on fa el canvi. Arriba molt trist perquè havia vist que el pare feia les maletes, però arriba a la conclusió que ha de tornar a casa per veure’l. 

Aquella tarda vam veure com el sol s’anava ponent i va ser molt bonic, hi havia molt de silenci i  tranquil·litat. Tot l’equip de rodatge contemplava el paisatge, estàvem meravellats!!

Fer de director va ser molt interessant perquè has de buscar el pla, l’òptica l’enfocament i l’iris. Jo vaig ser director a un dels plans del món. Em vaig sentir com si fos un director de cine de veritat i quan l’he vist muntat he pensat que ens havia quedat molt bé.

De tornada cap a l’escola vam veure la lluna entre els arbres i vam pensar que l’havíem de gravar. Quan la vam gravar en un pla lleuger va ser molt bonic. Després vam anar cap a l’escola a sopar amb el grup de rodatge que seríem a la nit.

Gravar els carrers del poble de nit va ser diferent, divertit, silenciós, una mica estrany, bonic, tranquil, una mica fantasmagòric... mai havia estat fins tan tard al poble. 

Només es sentia el so d’un ocell semblant a un mussol, el xot,. A mi em va tocar fer de sonidista en alguns plans de nit als carrerons i no em va entusiasmar, no sentia gaires sons, havia d’estar molt atent i demanar que tothom estés quiet i amb silenci. Vaig trobar que era molt diferent dels plans que havíem gravat  a la tarda al riu.

Mohamadou

He fet d’actor a la seqüència 4  i a la 7 i em va agradar molt ser-ho .

 Quan feia de sonidista se sentien molt els ocells, la respiració d’en Martí, les fulles  i l’aigua. Estava dret aguantant la perxa, molt quiet i escoltant molt perquè sortís tot bé.

Feia molt bon temps però hi havia molts mosquits i ens picaven, era molt difícil fer d’actor per què no podies moure’t ni rascar-te. Vam haver de fer tres preses, penso que vam tenir sort però se’m va fer lent, sobretot el pla dels mosquits.

Quan vaig gravar la posta de sol era molt maco, es veia com cada vegada anava baixant i veiem el reflex a l’aigua, em va agradar molt. Se sentien molts ocells i tot era natura.

Va ser molt bonic i divertit anar a gravar al riu és la millor vivència de cinema en curs que he tingut.                                                                             

També quan amb el meu grup vam gravar la lluna i uns carrers del poble a la nit. 

Irina

Nit, l’única vista que es veia en el cel, eren els núvols enfosquits i la claror de la lluna sense estrelles.

Tots intentàvem no fer gaire soroll, havíem d’evitar despertar al veïnat, el carrer Montserrat no es veia ni una ànima, tot estava desert i silenciós. El so era molt bonic es sentia una mena d’ocell piular, el xot..  Feia de claqueta i ho tenia difícil, ho havia de fer fluix, per tant no em sentien, però no podia pujar el  volum de la meva veu.

Quan després em va tocar fer de sonidista, tot  anava molt bé, fins que va passar un cotxe i va començar a petar el so. Ah sí! També va venir un gos molt encuriosit per la perxa i l’equip de so, s’anava refregant per les cames i jo no sabia què dir, fins que va arribar el punt en el que vam tallar. Ufff! En aquell moment  vaig sentir com si m’haguessin tret un pes de sobre.

Aquest, per a mi, va ser el millor dia de la gravació!

Martí

Fer d’actor, va ser una feina difícil,  cansada i amb algun moment d’avorriment, perquè havia d’esperar que busquessin el pla, que muntessin l’equip de so, esperar-me mentre ells feien l’enfocament, buscaven l’iris ... i en algun pla haver d’aguantar fins a vuit o nou   preses.

El pla més difícil per a mi va ser un tràveling que havia d’anar al ritme del cotxe, tothom donava ordres i jo no sabia per qui eren, si per la conductora o per mi, sort que al final ens vam organitzar i la Meritxell donava ordres a la conductora i la Laia a mi.

En la seqüència del riu vam gravar alguns plans al capvespre, els mosquits em picaven les cames i havia d’aguantar la picor, rascar-me dissimuladament i se’m va fer molt llarg la gravació d’aquests últims plans al riu. 

En un dels plans més fàcils no sé per quina raó em va venir un atac de riure i vaig haver de mirar fixament un objecte de la cuina per no distreure’m, em va funcionar a la perfecció.

Quan em feien repetir algun pla depenent de quins plans era m’ho agafava bé però algun pla quan em deien de tornar a repetir per dintre el meu cap passaven coses ben dolentes però no les deia en veu alta. Perquè ja sabia que el meu càrrec implicava tenir paciència.

El pla que em va venir més de gust gravar va ser l’últim.

El meu avi també va actuar en el curt, estava molt content, tot i que el principi tenia por que arribés tard o que actués malament...

En algun pla em va fer pena no poder ajudar als companys, com per exemple en el del tràveling.

Quan vam haver acabat el curt em vaig sentir una mica trist perquè m’hi trobava bé fent d’actor.

Emma

L’últim dia de rodatge, vam fer dos plans del personatge a darrera el vidre, el del rostre i un pla de detall de la mà. Amb la Paula vam fer de directores i de càmera. Juntes  vam triar l’enquadrament, l’enfocament, l’iris. Va ser un bon treball de parella, vam haver de decidir i posar-nos d’acord juntes. Em va agradar!

Necessitàvem  un vidre moll de gotes de pluja, vam omplir una galleda i vam esquitxar-lo. A més volíem que es veiés el reflex del tren. Aquesta idea la vam recuperar de les primeres seqüències perquè un grup ho havia gravat i com que ens va semblar molt interessant la vam tornar a filmar.

Vaig  estar molt nerviosa, però també contenta. Havíem d’esperar el moment  just per començar a gravar. Ens vam confondre forces vegades perquè ens deien: Que ve el tren, que ve el tren! Nosaltres filmàvem i resulta que no venia. El so fort dels cotxes feia que ens confonguéssim encara més! Havíem de tenir paciència i estar ben coordinats.

Em vaig sentir molt bé filmant aquell pla, va ser molt especial i trobo que ha quedat molt bé en el muntatge.

Per mi va ser un dia  molt divertit, vam anar a sopar a l’escola! Va ser com una celebració pel fet d’haver acabat el curt. M’ho vaig passar molt bé.

Aina

Plovia i plovia, tots estàvem a sota dels paraigües refugiats de la pluja. Vaig començar fent de sonidista, em vaig posar el auriculars i no parava de sentir les gotes d’aigua que queien a poc a poc sobre el paraigua, es sentia el vent, el moviment de les branques, les fulles, les gotes d’aigua a terra...

Plovia i parava, plovia i parava... i anava fent, a l’estació vam gravar  un so ambient i vam haver de treure el paraigua de sota la perxa per què no es notés el so de les gotes a sobre el paraigua.

Més tard en el  pla de la carretera vaig fer de directora i em sembla que no se’m dóna gaire bé, però em va anar bé. Era un pla molt complicat havíem de decidir el moment  en què començàvem a gravar i que en  aquell moment passessin cotxes, el final ens en vam sortir amb el que el càmera i jo volíem.

A l’hora de muntar va ser molt divertit, però el que em va saber més greu va ser que haguéssim de tallar el tall que m’agradava més on hi passàvem més cotxes. En el muntatge casi sempre s’ha de triar, es grava molt i no li podem posar tot.

Crec que el meu grup de rodatge, érem un bon equip on tots ens ajudàvem i també ens enfadàvem però vam treballar bé.

Núria

 Era divendres, un dia plujós, feia molt mal temps i era l’últim dia de rodatge però per mi el primer.

Estava nerviosa, l’equip de rodatge no era el de l’escola i no sabia com funcionava, quan m’ho van explicar ho vaig entendre de seguida.

Primer vam gravar un pla a través del vidre, volíem que hi hagué gotes de pluja i se’ns va acudir agafar una galleda plena d’aigua i cada 15 segons més o menys mullàvem el vidre fent veure que plovia i com que jo en aquell moment no havia de fer el meu càrrec que era claqueta, ajudava a tirar l’aigua. Quina bona idea!

Un dels plans més importants del curt, era quan el personatge prenia una decisió molt important. Vam gravar el tràveling amb un cotxe, tot el grup de rodatge estàvem a dins menys l’actor i la persona que feia les fotos. Com que no hi havia so el director podia donar ordres, el personatge havia de caminar al ritme del cotxe, ens va costar molt gravar aquest pla, en aquell moment em vaig adonar que rodar era un feina molt difícil però també divertida.

 En l’últim pla, per mi el més bonic i  un dels més importants i emocionants, em tocava ser sonidista, plovia i havia de evitar que l’equip de so es mullés. Sentia les gotes de la pluja com queien al terra, les passes del personatge com cada cop s’acostaven més,  havia de seguir el personatge amb el micro, vaig sentir el portal com s’obria i les campanetes de darrere la porta com sonaven, tot plegat  era un so molt bonic i especial. M’havia de col·locar al costat de la porta, això feia que no veiés el pla, tothom comentava que era molt maco i que era un dels que havia quedat millor i jo no ho podia veure. M’agafaven ganes de deixar el micro i anar a veure com era el pla i com estava quedant. La primera presa no va quedar del tot bé, i el vam tornar a repetir, com que em feia tanta il·lusió veure el pla, la Laia ,una companya, em va canviar la seva feina per la meva, ella va fer de sonidista i jo ajudant.

Per mi va ser el millor dia de cinema en curs.

Pere

Al dilluns al matí, quan ja érem a casa l’Emma i vaig veure tot l’equip de rodatge per primer cop gairebé pateixo un atac de cor. Veure tot aquell material, més gran que el que tenim a l’escola i  que l’hauríem de fer anar a la perfecció perquè el curt sortís bé va suposar tot un repte, un repte que havíem d’assolir.

Tot l’equip de rodatge tenia peculiaritats que el nostre material no tenia, com la càmera de gravar que pesava molt, o que al trípode se li podien posar rodes, o que les diferents funcions de la càmera estaven repartides per la càmera.

Primer va ser una mica difícil acostumar-se, però després ens va servir de molt. 

El càrrec que em va agradar més i vaig trobar més interessant va ser fer de director, em va encantar decidir el pla que tocava i anar fent proves amb la càmera, era entretingut anar provant amb tot aquell món ple de possibilitats. Em sentia important al portar la responsabilitat del director a les espatlles.

Un pla complicat va ser el tràveling de dijous a la tarda a casa d’en Pau. El primer problema va ser que el terra no era pla. Sort que hi havia el pare d’en Pau que ens ajudava. Primer ens va donar uns cartrons perquè intentéssim evitar les juntes del terra però no acabava d’anar del tot bé. Llavors va buscar  tres fustes que feien de rails, perquè intentéssim que la càmera no tremolés. Allò ja semblava un pla fet per professionals. Jo feia de director i anàvem fent preses, en total en vam fer unes 10, vaig acabar rebentat. En aquell moment vam demostrar que som un bon equip i que ens coordinem molt bé. Per a mi va ser un pla esgotador, i vàrem haver de treballar molt en equip i va requerir molta paciència.

Una altre anècdota que tinc va ser que el dijous ens vam quedar a sopar a l’escola, va ser una experiència fantàstica!

Gravar un curtmetratge serà un record únic i molt especial!!!

No l’oblidaré! 

Paula

Divendres, segon dia de rodatge per mi!! Bé! Però plans ben diferents, estava molt contenta, gravaríem des de les dos del migdia fins la nit i a més era l’últim dia de rodatge. Vam gravar uns quants plans a casa de l’Emma i en el que vaig passar molts nervis fent-lo va ser el de l’àvia a l’hort, feia de directora, el càrrec que més m’agrada, s’ha de decidir el pla , l’enquadrament, l’enfocament, i la  llum perquè si és una o  una altra canvia molt. Estava nerviosa però també  entusiasmada... Volíem que hi sortís la Xita, la gossa de l’Emma. Ens va costar però ho vam aconseguir! Estava satisfeta de com ens havia quedat.

Arriba l’hora de gravar el tràveling!! Que difícil! Quan el personatge anava bé, el cotxe massa ràpid o el revés... vam arribar a fer nou  preses, el principi bé però al final molta paciència!!

Aquest dia vam anar de casa en casa i només ens faltava filmar l’últim pla del curt. Era un pla emotiu i preciós, tots teníem ganes de gravar-lo, esperàvem aquest pla amb impaciència.

Final del rodatge, felicitat, aplaudiments, rialles, somriures... Ho vam celebrar amb un sopar ple d’alegria i rialles.

Al cap d’ una setmana muntant el curt vam poder veure’l acabat, em sentia feliç, tot aquell temps gravant havia tingut recompensa, van sortir plans molt bonics amb una llum preciosa... Estic molt satisfeta de com ha quedat!

Dani

El que més m’ha agradat és fer de director i càmera, són càrrecs de responsabilitat i molta col·laboració.

Quan feia de sonidista m’havia d’ocupar d’escoltar el so i que no petés, ho havia de sentir bé per després dir-li com es sentia en el que feia l’script. Havia d’estar molt atent i concentrat. Amb els auriculars vaig sentir molt fort el so, era graciós

En un tràveling que vam fer vuit preses , estava cansat, però havia de seguir perquè era el càmera. Va ser una tarda esgotadora i difícil, vam necessitar treball en grup i esforç. Va costar però al final ho vam aconseguir!

Pol

Només vaig anar a gravar el divendres però aquest dia també varen passar moltes coses. Al matí tenia molts de nervis i no podia pensar en res més, tots aquests pensaments van canviar quan  vaig començar a fer les feines del meu primer càrrec.

Vaig al·lucinar quan vaig veure la càmera i la resta de l’equip, com la perxa, el trípode…Com que no era el de l’escola, estava una mica insegur, no me’n fiava gaire encara que a mida que el feia servir perdia la por.

Un dels plans més bonics per a mi va ser el personatge a través d’un vidre amb gotes de pluja. Com que no plovia, la Meritxell es va inventar una manera per que semblés que ho feia i jo  pensava que no sortiria bé fins que vaig veure el pla en el muntatge. Havia quedat súper bé!

En aquest  pla  feia de sonidista i sentia el so dels arbres movent-se, els ocells cantant però també sentia els cotxes, els camions...

Després tocava  gravar el tràveling, feia de càmera. Vam arribar a gravar  més de 10 preses,  va cansar molt. Quan portàvem cinc preses vaig començar a pensar que no sortiria bé i em vaig posar una mica nerviós fins que vàrem arribar a la presa 11 i  tots molt contents vam aplaudir.

Només quedava gravar l’últim pla , el més emotiu i vaig dir amb  veu fluixa “ va que ja acabem” i em vaig donar ànims a mi mateix.

L’últim pla va ser súper emocionant, jo feia de claqueta, vam repetir aquest pla dos vegades. Fi de rodatge i molts aplaudiments!!  Vam acabar sopant a l’escola.

De tot el dia de rodatge, la feina que més em va agradar va ser la de sonidista, encara que també em sentia còmode fent  de director, de claqueta, ajudant i foto fixa.    Va ser un dia de rodatge genial!

Gemma

El pla que vam haver de tancar les persianes i els porticons per què el personatge no pot dormir i estar pensatiu, el vaig trobar molt complicat. Ens va costar perquè feia un sol espatarrant i havia de ser de nit.

El matí que va ploure, estàvem tots amb els paraigües protegint el so i la càmera. En un pla que gravàvem sota els arbres, a mi  em va tocar fer d’ajudant i la veritat va ser una mica difícil perquè havia d’aguantar el paraigua en el sonidista , havia d’evitar que es mullés el micro i es fes malbé, i havia d’estar súper quieta perquè si  es sentia malament ho hauríem de tornar a repetir.

Mamassa

Al matí, a casa de l’Emma, vam gravar a l’habitació del seu germà,l’Oriol i vam tardar bastant, vaig trobar que era molt lent perquè havíem de preparar la càmera, la llum, el so, l’enfocament... I jo pensava que aniríem molt mes ràpid per què havíem de gravar molts plans.

Vaig ser la primera de fer de sonidista (tothom havia de fer de tot).

Un altre dia, a la tarda, vam anar a casa d’en Pau, i vam gravar al menjador i a la cuina. Va ser un rodatge difícil, va costar molt perquè vam haver de fer un tràveling però gràcies al pare d’en Pau ho vam aconseguir. Vam fer més o menys unes 12 preses i també  vam tardar quasi unes dues hores.

En Pau i jo vam haver de moure el trípode durant  el tràveling i era molt difícil perquè per moure’l ens havíem de  moure nosaltres, costava perquè el trípode no podia sortir de les fustes , sort que podíem parlar. Mentre ho feia anava pensant, que difícil és fer cinema!

Tot i la feina, en el muntatge hem vist que la càmera es movia i no acabava de  quedar tant bé i ara hem pensat treure`l del curt i posar-lo al blog de Cinema en curs.

Aquesta mateixa tarda  va venir una periodista que va entrevistar a uns quants de l’equip de rodatge, i jo em vaig posar molt nerviosa perquè no sabia què dir.

Ens vam divertir molt però també quan havíem de fer el que ens tocava ens havíem de concentrar.

Va ser molt divertit.    

Florin

El dia que vaig anar el rodatge a casa de l’Emma, l’equip de rodatge érem: Martí,Irina,Emma,Rita,Pere i jo.

Aquest dia hi havia l’avi d’en Martí, en Joan Pruenca, que sap fer  cistells, era la primera vegada que veia una persona fent cistells. A Romania també n’hi ha, he vist fotos,  però no sé com es diuen en romanès. Vaig aprendre també una paraula nova en català ”cistell”.

En l’últim pla, vaig haver de dir a l’avi d’en Martí que parés que anés més a poc a poc, anava molt de pressa, casi tenia el cistell acabat i nosaltres encara havíem de gravar un altre pla.

Quan feia de sonidista vam tenir alguns problemes amb el so, se sentia els tractors que treballaven en uns camps, i els hi vam demanar que paressin, en la primera presa vaig sentir molt el soroll que feien.

Vaig sentir molt bé els dits d’en Joan quan treballava amb els vímets, també com respirava i un altre tractor que estava molt lluny.

Aquell dia vaig fer de càmera,sonidista, i ajudant de sonidista.

Va ser un bon dia de rodatge!

Anna

Vaig gravar un pla a la sortida del col·legi, semblava que havia sortit  bé a la primera presa, però ho vam voler repetir  i me’n vaig adonar que a la segona pressa alguns  nens de l’escola miraven a la càmera, i no ho havien de fer.

També vaig fer de càmera a una altre localització. Em va agradar quan el personatge sortia de darrera nostre, baixava uns esglaons i desapareixia, després tornava aparèixer en un caminet prop del túnel de sota les vies  del tren.

Quan vaig fer de directora, em costava trobar el pla perquè hi havia molts arbres i no sabia com fer-ho, era molt difícil. Finalment l’Edu i la Meritxell em van ajudar, i ens en vam sortir, i ens va quedar un pla bonic. A la primera pressa va quedar bonic però ho volíem tornar a repetir perquè era molt senzill el pla, a la segona pressa li vam demanar al personatge que no caminés en línia recta, ens vam adonar que sinó caminava en línia recte o caminava una mica tort sortia del pla i a la tercera pressa finalment ens va sortir correctament. 

És important mirar bé la pantalla per adonar-te com queda i poder fer una altra presa.

Rita

L’últim pla que vaig gravar va ser el que vam fer a casa d’en Pau i va ser un dels que em va agradar més, un tràveling divertit, però alhora difícil.

Ens vam trobar que el terra era fet de rajols i el trípode amb rodes, que faríem servir pel tràveling trontollava. Per això hi vam haver de posar uns cartrons i amb guix vam marcar el recorregut que havia de fer el trípode amb rodes. No va funcionar. La solució va ser posar-hi fustes que feien la funció de rails.

Volíem fer el mateix que a un  pla de l’extret que vam visionar a classe, “Un estiu amb Monika”, el seu director és Ingmar Bergman, va decidir que la càmera s’aniria apropant a la protagonista fins a acabar en un primer pla. En tot l’extret només hi ha una pla que va canviant d’enquadrament; pla de detall, panoràmica amb pla sencer, i llavors a mica en mica es va apropant a Monika fins a acabar amb un primer pla d’ella. La música que sona és alegre, però per la cara que fa Monika no sembla que ho estigui gaire. Ens va agradar aquest pla i ens va entusiasmar la idea de fer el mateix amb el nostre personatge.

Durant la gravació d’aquest pla jo era sota la taula, estirant un cordill que estava lligat al trípode i que en teoria havia d’ajudar a estirar-lo, tot i que no crec que servís de gaire res. Només veia els ajudants de la càmera que empenyien i estiraven el trípode, el peus de la taula i els d’en Martí.

En aquest pla tenia el càrrec de sonidista però no hi havia so perquè els ajudants de càmera havien de comunicar-se per  anar coordinats.

D’aquest tràveling vam fer nou preses! Al final ja estàvem una mica cansats. A mi em va cansar haver d’anar-ho repetint: “Gravant!”, esperàvem deu segons, “Acció!”, deu segons més i finalment el director deia “tràveling!”.

Un pla que m’hauria agradat molt gravar és l’últim del curt. L’estaven gravant a casa en Pau, al costat de casa meva, sabia que hi serien però em vaig despistar. Em va fer una mica de ràbia no haver sortit de casa abans, així hauria presenciat com a mínim una presa d’aquell pla.

Els aplaudiments em van cridat l’atenció: els meus companys havien acabat de gravar el curt!!!

Brahima

Em va agradar fer de director, càmera, claqueta, sonidista , ajudant i foto fixa. No vaig poder fer d’escript al quadern de rodatge. Em va emocionar fer de tot. Però  al principi no parava de molestar i empipar a la gent que estava gravant. Crec que no ajudava i que no ho hauria de fer més. En un pla em vaig descuidar de fer  la claqueta i vam haver de  repetir un altre cop.    

Quan  gravàvem en el camí al costat de la via del tren, em va agradar fer de director perquè era jo el que decicia el  que havia de fer l’actor i era la primera vegada que ho feia, em vaig concentrar  per poder fer la feina bé.

El  pla que vam gravar a l’estació vaig fer de sonidista, sentia el so de la pluja i havia de vigilar que les gotes d’aigua sobre el paraigua no se sentissin. Era bonic sentir els ocells piulant i la pluja.

Quan vaig fer de càmera, era complicat hi havia molts botons i l’ ajudant em deia què havia de fer. Ens va costar treballar amb parella, no ens posàvem d’acord i la Meritxell ens va recordar què havia de fer cada un.

Pau

En al pla dos de la seqüència 1, havíem de fer un tràveling però com que la càmera es movia quan passava per les juntes de terra vam començar a fer invents. Cada vegada que milloràvem el terra, ficant cartró o marcant línies per no anar de tort em pensava que havíem de gravar i no podíem millorar-ho més però el meu pare tenia una altre idea que encara ens facilitava més el  rodatge.

A l’acabar les millores amb tres fustes que feien de rails i tres persones que empenyien les rodes em vaig esforçar per no haver de repetir el pla moltes vegades. Era un dels que empenyia una roda i intentava no parar-me, quan empenyia el trípode desitjava que cap roda caigués de la seva fusta i no haguéssim de repetir el pla.

Quan la Meritxell va dir que ja no l’havíem de repetir més vaig estar molt content i em vaig animar a aplaudir amb alegria perquè ja teníem un altre pla del curt fet. Al final hem decidit no ficar-lo al curt perquè la càmera es movia de costat, llàstima, amb el que ens va costar!!

A mi un dels plans que m’agrada més és l’últim, quan el protagonista es va a acomiadar del pare. Aquell pla em sembla que és el més emotiul de tots. Quan el vam filmar jo estava molt ocupat dissenyant-lo perquè era el director, deia als actors el que havien de fer, movia l’atretzo perquè no destorbés i deia al càmera com havia de ser el pla. Estava molt atabalat pels càrrecs que havia assumit al ser director però quan vaig dir “Acció” em vaig començar a adonar de lo bonic que era i que havia valgut la pena tota aquella feina.

Estava molt nerviós  per si l’havíem de repetir, agoviat per la pluja i cansat per tot el dia de rodatge però  al final, va quedar molt bé i em vaig sentir orgullós. Va ser un bon final de rodatge.

Laia

Era el divendres, un dia plujós i l’últim dia de rodatge. A dos quarts de cinc, tothom va marxar, i a l’escola només vam quedar els que havíem d’anar a gravar. Després d’agafar les bicis ens vam dirigir cap a la casa on havíem de gravar. Ja era el meu segon dia de rodatge del curt, i ja coneixia bastant bé l’equip de rodatge encara que sabia que hi havia moltes coses que encara havia de descobrir.

La càmera pesava més del que recordava i em va ser difícil tornar-me  a acostumar al material. Vam recordar els plans que havíem gravat  a les primeres seqüències i en vam recuperar algun que ens havia agradat i ens semblava que al curt podia transmetre sentiments molt interessants. 

En un moment donat vam haver de fer un tràveling des de el cotxe en el que l’actor estava a fora i havia de caminar a la mateixa velocitat del cotxe. El tràveling havia de ser primer pausat i cada cop més ràpid, ja que és allà on l’actor decideix una cosa molt important de la pel·lícula. En aquest pla jo era la directora, i com que no hi havia so havia d’anar donant ordres a l’actor perquè seguis el ritme del cotxe.  Ens vam atabalar tots una mica fins que ens vam organitzar bé.

Va ser en aquell moment en que em vaig adonar com era de difícil i divertit gravar. 

Lluc B.

A la primera presa del primer pla vaig fer de claqueta  em va agradar molt perquè semblava en Tomàs Molina que quan parla s’ha de posar davant de la càmera.

En el segon pla vaig fer de càmera amb en Pere que feia de director. Va ser divertit decidir junts el pla, era molt bonic, sobretot la llum.

Pel càrrec de càmera era molt pesat perquè va haver de fer 5 preses.

En el pla tres vaig fer de sonidista no vaig haver de muntar L’equip del so perquè ja estàva muntat, Fer de sonidista va ser el que em va agradar més.

Lluc A

La tarda que estàvem gravant al Ban al costat del  riu, vaig fer diferents càrrecs i un que em va agradar especialment va ser el de so perquè si apuntaves cap els arbres senties tots els ocells i altres animals de la natura i si apuntaves cap el riu es sentia l’aigua i alguns animals del que hi viuen, com les carpes que en vàrem veure moltes, i eren ben grosses.

El dimecres després de gravar a la tarda, vam fer un sopar improvisat  a l’escola, va anar bé  per poder parlar tots els de l’equip de rodatge de com havia anat la gravació de la tarda. Després vam continuar gravant els carrers de nit.                                                                                                                                                                                                     El primer carrer que vam  gravar va ser el de  Can Xapa. Els carrers buits i silenciosos de feien una mica de por.

El càrrec que em va agradar més va ser ser el d’escript, va ser divertit perquè es tracta de preguntar als altres com ha anat la gravació i el so perquè  si hi ha alguna cosa que ha anat malament es repeteix el pla les vegades que faci falta.

Edu

El càrrec que vaig fer que em va agradar més va ser el de  càmera. Vaig haver de  fer el balanç de blanc, l’enfocament, l’iris, gravar, etc... també vaig ajudar a muntar el trípode, m’ho vaig passar bé.

És una mica pesat haver de repetir el mateix pla tres cops, però així al final queda millor. Potser a les pel·lícules ho repeteixen trenta o cinquanta vegades.  

És important que tothom estigui concentrat a la seva feina i no empipi.

En el càrrec de so, vaig haver d’esperar uns vuit minuts fins que vaig poder connectar el cable i uns altres tres minuts per començar a gravar. Cadascú havia de fer la seva feina ben feta. També havia d’estar molt  concentrat en el so i dirigir bé el zèppelin per a sentir les passes d’en Martí. La segona presa ens va quedar millor que a la primera.

L’últim càrrec que vaig fer va ser escript, no em va agradar només és mirar i escriure, però és  important per l’hora el muntatge.

Pàgines