Escola de Bordils - 6è (Bordils)

FILMIN "LE QUATTRO VOLTE"

“Le Quatro Volte” és un film italià de Michelangelo Frammartino, es va estrenar l’any 2010 i va ser la millor pel·lícula europea de l’any 2011.

Després d’haver vist la pel·lícula i haver llegit la sinopsis, sabem que el significat del títol són quatre vides entrellaçades entre sí però que són completament diferents les unes de les altres; la del pastor, la de la cabreta, la del pi i la del carbó vegetal. Quan un mor, neix l’altre. (Amb aquest ordre).

Aquesta pel·lícula podria estar a la categoria “Pas del temps amb el món” ja que és un pas del temps en aquest poble i hi ha plans amb el mateix enquadrament però gravats a diferents hores del dia. Hi ha forces panoràmiques i algunes al mateix lloc que d’altres. Hi ha plans del món, tràvelings i retrats. En aquest film, el director aconsegueix expressar les emocions i fer que entenguem el que vol dir-nos sense diàleg.

“Le Quattro Volte” és un cicle de la vida ambientat en un poble petit, de pagès i força antic. En aquesta història, els personatges són figurants, els protagonistes són l’espai i el dia a dia d’aquest poble.

L’escena que m’ha agradat més ha estat quan al final, uns senyors estan construint una carbonera i al costat n’hi ha una altra que treu fum, és molt bonic ja que el fum va fent aparèixer i desaparèixer la carbonera que estan construint, com un element interposat. (AINA)

El meu pla preferit és quan el pastor s’asseu a terra, a l’ombra d’un arbre a reposar i li toca una mica de llum a la cara, també m’agrada pel joc que fan les ombres de l’arbre a terra i a sobre del senyor. (ENRIC)

 

Trobo interessant l’escena en que neix la cabreta ja que aquesta és una de les quatre vides entrellaçades. Tots tres són plans tancats, tant de la cabreta petita com de la gran. (PAU.B)

Recomanaríem “Le Quattro Volte” per a nens a partir de Cicle Superior perquè és difícil d’entendre per a nens més petits i se’ls hi faria pesada. És una pel·lícula molt interessant que tracta del cicle de la vida.

Aina, Enric i Pau B

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

VIVÈNCIES RODATGE FILM FINAL

COM UNA CINEASTA!

Mentre estàvem gravant, em sentia com una autèntica cineasta donant indicacions a l’equip. Era un pla filmat a la manera de Javier Rebollo a “La mujer sin piano” , llum fosca que dóna força al pla i transmet la sensació que la noia estigui  trista, dolguda, desanimada, camina poc a poc, la música que està entre mig, sembla que hagi superat alguna cosa, el personatge ens va apareixent i desapareixent del pla gràcies a les poques llums que hi ha al carrer i als cotxes.

 I... a mesura que anava gravant, m’anava sentint el pla més meu.

El fet de fer de director, era un paper molt important, una part important de la feina estava a les meves mans, si la presa no sortia bé, s’havia de tornar a repetir, era cansat i pesat. Ens havíem d’esforçar al màxim. Aquest moment va ser molt interesant i alhora esgotador!

Tura

SENSE LLUM

Estàvem gravant l’últim pla de la seqüència al roure, hi sortia l’avi i el protagonista. Ens havíem entretingut amb els altres plans, ja es ponia el sol i ens estàvem quedant sense llum. Els directors d’aquell pla, s’estaven posant cada cop més nerviosos, l’equip li posava pressió. Tants nervis van fer que ens oblidéssim de fer el protocol de rodatge i el protocol de claqueta. Jo feia de sonidista, havia de gravar el so de quan el protagonista s’aixecava. Com que estaven tant ocupats, vaig haver de decidir el so tota sola, no sabia què havia de captar, em sentia insegura, el que sentia era el que volien els directors? Estava nerviosa i impacient, desitjant que aquell pla s’acabés i valoréssim que havia anat bé. Només vam poder fer una presa, dolenta, perquè llavors el sol es va pondre. Per sort, vam poder tornar-hi un altre dia!

Anna

SILENCI AL ROURE

 

Quan estava assentat contemplant el roure mentre els del grup  muntaven el trípode, buscaven el pla, trobaven els sons, apuntaven  a la graella de l’escript,... Tothom estava concentrat amb la feina i no deien res, moment de tranquil·litat i jo em sentia relaxat, calmat,... Escoltant  el piupiueig dels ocells, el frec de l’herba amb l’herba, el brunzit de les mosques, dels mosquits, de les abelles, el so dels grills, el so del vent,... Moment de silenci que sempre recordaré !

Pol

 

UNA PARTIDA ANORMAL

Vam decidir gravar un pla  on l’avi i el personatge jugaven a cartes, optarem per rodar l’escena a casa de l’avi. Un cop allà i, havent comentat la nostra idea, vam començar a planificar com seria el pla. Els dos protagonistes es van posar tant en el personatge que, abans i després del rodatge, seguien jugant envoltats de càmeres, mestres, nens, cineastes... que comentaven com havia anat el pla, ells seguien jugant i rient, mentre els altres amb rostre seriós esperàvem  per començar a gravar de nou. Va ser molt divertit, ja que normalment, si penses que et veuran més de cinc-cents nens, tot el teu poble, i tothom qui vulgui de tot el món, hauries d’estar tens, però no, ells no, no ho estaven gens.

Albert

TOT BÉ FINS QUE....

 

Era fosc, només ens faltaven tres  seqüències per fer i ens en anàvem, em tocava fer  de director i com que el pla era en un cotxe i era molt tancat, només hi cabíem el protagonista i jo. Vam començar a filmar, estava replet de nervis perquè no sabia si quedaria bé o malament, però de cop i volta, un cotxe va fer llums... va quedar espectacular! Ja feia segons que estava gravant  i no sabia si tallar o continuar, finalment vaig tallar. Em van dir ” –Però, deixa-ho més estona... “, vam haver de repetir el pla. Aquell dia vaig aprendre una cosa, sempre és millor gravar durant més estona que menys!

Bruno

 

LA NIT

Ja s’havia fet fosc i vam aprofitar per gravar els últims plans. Tot l’equip de rodatge havia entrat en un carreró humit i amagat, semblava que el món s’havia quedat parat. Recordo que em va tocar fer de sonidista,  no ho controlava gaire, poques vegades havia fet aquell càrrec, em sentia un inexpert. Vaig agafar la perxa i em vaig posar els auriculars; aquell espai es va transformar. Sentia tots els sons de la nit, m’entraven d’una manera única, em sentia lliure, relaxat i, per sobre de tot, un privilegiat. 

Guillem

RODATGE A LA FOSCOR

 

Era un dia de primavera, el sol començava a pondre’s, jo em sentia enfredolida. Entrada la nit, un grup d’alumnes vam anar a gravar pels carrers de Bordils, tot era fosc i silenciós, no hi havia ningú. Estava nerviosa i neguitosa, era el primer cop que rodava de nit. El poble era tant diferent al de dia... sense ambient, amb molt de silenci, sense llum, sense cotxes ni motos,... La nit em produïa intriga i por, no podíem parlar fort i el cel era negre, negre com la gola d’un llop...

Nora

 

MALEÏDA TACA!!

Una tarda, aproximadament cap a les set, vam anar al roure del pla de les Arenes. Buscàvem l’hora en que el sol es ponia rere les muntanyes. El pla era preciós, i jo feia de càmera, havia de controlar amb l’ajuda de les indicacions de la directora, que el pla sortís perfecte. De cop i volta ens vam adonar que hi havia un problema gros! Una enorme taca provocada per la llum del sol ens espatllava el pla, i per això vam haver de repetir la pressa tantes vegades com va caldre!, provar com ho podíem tapar amb la claqueta va ser un cansament per tots! Finalment, vam aconseguir que aquella maleïda taca s’esfumés!!!

Paula

PRESES I MÉS PRESES!

Un divendres a la nit de rodatge, estàvem gravant a la meva habitació, el protagonista estava estirat al llit. Va ser molt còmic, el personatge estava en una postura força incòmode i per nosaltres divertida; cada vegada que començàvem a gravar, ens venia un atac de riure i havíem de tallar. No ens podíem aguantar. Just en el moment en que el protagonista es girava i mirava a càmera, esclatàvem a riure, no sabíem perquè però ens enriolàvem. Finalment, vam aconseguir concentrar-nos, i ens va sortir la presa bona; això sí, després de molts intents! Quan vam visionar el curt a la classe i vam veure el pla, em vaig sorprendre de com de bé havia quedat  i de la fantàstica actuació d’en Pol ja que mirar a càmera és difícil. També recordava el dia del rodatge, la paciència que va tenir en Pol, aguantant-se el riure presa rere presa sense queixar-se, mentre nosaltres rèiem i dèiem -Tallem! Tornem a repetir!-. Era l’únic que s’aguantava mentre filmàvem, però quan paràvem la gravació, esclatava a riure igual que nosaltres. Aquell dia va ser intens ja que vam haver de rodar fins a altes hores de la nit.

Aina

FAIG DE DIRECTOR

Estàvem gravant una seqüència  a casa del protagonista, apunt de fer de sonidista, quan, de cop, em vaig trobar fent de director. Estava inquiet no podia triar el pla perquè el protagonista es movia, em sentia pressionat per això mateix de totes formes m’ho passava molt bé. Vaig arribar a trobar l’enquadrament del pla, Just com volia i em vaig sentir molt alleugerit, més tranquil. Orgullós del meu treball vaig donar la càmera al següent director.   Emili

 

 

ENS HA SORTIT RODÓ!

Quan havíem de gravar la sortida d’escola, jo representava l’amic del protagonista. Em vaig quedar a la classe mentre l’equip de rodatge estaven preparant el pla i mentrestant, explicaven el que el protagonista hauria de fer. Quan van acabar, ja era hora de marxar cap a casa i el moment en què el protagonista i jo sortíem de l’escola. Jo no sabia el que havia de fer i em sentia intranquil i desorientat, vaig haver d’improvisar, ja estàvem gravant el pla quan vaig trobar un moment i li vaig preguntar al meu company què havíem de fer. Al sentir les seves paraules em vaig relaxar i tranquil·litzar.

Pau Bancells

TRÀVELING AMB EL COTXE

Estàvem dins el cotxe, havíem de gravar el pla de quan el protagonista sortia de l’escola. Feia de càmera i estava molt nerviosa perquè només teníem una oportunitat, només podíem gravar una presa. Vaig fer tot el possible perquè ens sortís bé, estava molt nerviosa gravant el tràveling, jo havia de donar indicacions a en Pol.  Teníem la sort de gravar sense so i podia dir-li de paraula com havia de caminar, si ràpid o a poc a poc, per tal que el cotxe i el protagonista anessin a la mateixa velocitat. De tant en tant ens sortia del pla i dèiem:- Et perdem, et perdem!! Ell ràpidament reduïa el pas. Sabia que aquest pla seria difícil, sentia papallones a la panxa, volia que ens sortís tot molt bé i va ser així.

Andrea

FENT DE SONIDISTA

 

Feia de sonidista a la cuina del protagonista , escoltava el so. Tots estaven callats, silenci, l’únic que sentia sons era jo:  passes baixant escales, vent, persiana pujant,  motor de nevera, el mastegar de galetes, el moviment d’un plat i d’un got,.... Estava acompanyat amb  l’equip de rodatge, em sentia diferent perquè els altres no podien escoltar  el que jo sentia, també important  perquè tenia la perxa i era l’encarregat de buscar el so, ho havia de fer amb molt de compte perquè els moviments del meu cos no quedessin gravats.  

Hamidou.    

 

QUAN ES VA FER FOSC...

Hi havia una escena en tràveling i jo feia de sonidista, havia d’estar molt atenta  al motor del  cotxe, vaig estar molt concentrada. Era fosc i feia una mica de fred, havíem de portar la finestra oberta, el corrent d’aire que passava feia que cada cop sentís més fred. Tot plegat va valdre la pena perquè el pla va quedar molt maco. Aquell dia m’ho vaig passar molt bé amb els companys de rodatge.

Idoia

MOMENT D’INSPIRACIÓ

La càmera és un objecte gran i molt robust, però molt delicat i pensar que un petit cop o moviment pot espatllar el pla em feia posar molt més nerviós del que ja estava.

Fer de director en un pla del curt va fer que em sentís diferent, pensava: quan surti aquest pla en el curt... quina emoció. La posta de sol em va ajudar a imaginar-me el pla, em va fer reflexionar sobre com podia quedar: un primer pla del protagonista, li tocava la llum del sol a la cara i les ombres de les fulles del roure feien que el pla quedés molt més maco.

Enric

 

QUIN ESTRÉS!

Estava amb el grup de rodatge, en el roure del Pla de les Arenes, gravant un pla. Era el segon d’aquella seqüència, i el primer ja ens havia portat molta feina, el sol ens molestava i el pla quedava cremat. La primera presa, no va sortir bé, vaig pensar: No passa res, segur que la segona serà bona. Però no, va tornar a sortir malament. Jo feia d’escript, començava a sentir-me una mica esgotada, desitjava que la directora digués: - “és bona!” Però no hi va haver manera! Em vaig començar a estressar, a atabalar. M’esforçava en fer bé tot allò que estava a les meves mans,  no fer soroll, no moure’m,... Tot perquè la presa sortís bé, però no. L’equip es va començar a desconcentrar,  no fèiem els càrrecs com tocava, posàvem massa pressió al  director i a la càmera, tothom rondinava... Després em vaig adonar que no era perquè algú fes soroll, o perquè el protagonista no ho fes bé, sinó perquè el sol es ponia i no aconseguíem la llum que buscàvem en el pla. Al final, a la sisena presa vaig sentir: - “és bona!”. Em vaig posar contentíssima, per fi havíem acabat de gravar aquell pla! Va ser d’allò més estressant! 

Estel

ESPAI INCÒMODE PER UN DIRECTOR

 

Estàvem gravant l’últim pla de la 8ª escena del curt. Jo era el director i tenia la responsabilitat del pla perquè era l’únic que el podia veure; era meravellós i fenomenal que confiessin amb mi. Estava dins del cotxe assegut sobre els seients plegats i hi havia un ferro que em molestava, em sentia comprimit, xafat, però també segur de poder-ho fer. Vam donar per bona la presa, però necessitava veure-la en pantalla per tenir la seguretat de que havia quedat bé. Ara que he vist el curt em sento tranquil, content i satisfet pel pla que vam gravar i que jo vaig dirigir. Mai oblidaré aquesta experiència cinematogràfica fent de director i cineasta.

Óscar

 

EL CRIT!

Feia de sonidista amb un company, estàvem gravant unes passes en el parc, prop delpavelló, allunyats de l’equip de rodatge, hi havia silenci absolut, poca llum. Sentia un caminar que s’acostava i s’allunyava...  de sobte, un company de l’equip va cridar. Aquell crit va trencar la tranquil·litat i a través dels auriculars es va sentir molt fort.  Vaig pensar que algú s’hauria fet mal, o que ja n’hauria passat alguna de grossa. Ens vam desconcentrar, ja no sabíem si gravàvem o no, i resulta que sí! Ho vam acabar repetint quatre cops! Fer de sonidista de nit va ser molt  emocionant, la foscor i la pau d’aquelles hores   van intensificar  les sensacions.

Mia

PLA DIFÍCIL!

A la seqüència que el protagonista va a casa seva,  jo era el càmera i vaig gravar un pla molt difícil: el cotxe havia de seguir el personatge quan caminava per la vorera i havia d’anar a la mateixa velocitat, aquest tràveling va costar molt.  No paràvem de fer preses perquè no sortia com volíem, pensava que mai acabaríem, estava una mica cansat de gravar, nerviós i amb ganes d’anar a dormir...No m´imaginava que estaríem tanta estona gravant.

 

Pau A.

 

 

 

AMB ELS AMICS

Jo feia de càmera, tot l’equip de rodatge m’ajudava i m’explicava com ho havia de fer perquè dubtava i no tenia clares algunes coses: no sabia on havia de prémer per començar a gravar,  com es feia el zoom,... Em vaig sentir molt bé perquè feia una feina important per mi i per tothom. Va ser una mica difícil trobar el pla, volíem que fos obert, que es veiés com arribava l’avi però també un primer pla del protagonista. 

Georgian

Institut Milà i Fontanals (Barcelona)

Carta als alumnes del Júlia Minguell: proposta de categories compartides

Estimats companys del Júlia Minguell,

Com porteu tot el procés de creació de la pel·lícula? Esteu preparats pel rodatge?

Nosaltres hem hagut de rodar abans la nostra pel·lícula perquè la nostra cineasta Meritxell ha de marxar uns dies. La setmana passada va ser molt intensa, hem compartit moltes hores de rodatge i ens ho hem passat molt bé, tot i haver de matinar molt o passar fred o calor, o també hi ha hagut moments que estàvem cansats. Tot ha valgut molt la pena, estem molt contents de tenir aquesta oportunitat.

Una de les regles del joc per al nostre film final és compartir algunes categories amb vosaltres. Amb les presses, no us hem pogut escriure abans, tot i que teníem les categories pensades. Així que ho fem ara! Hem repassat i analitzat totes les que apareixen a la nostra pel·lícula i entre tots hem decidit proposar-vos aquestes quatre:

  • Fils elàstics: proposem aquesta categoria perquè ens ha agradat molt filmar algunes escenes on la càmera i el personatge s’apropen i s’allunyen. També hem volgut jugar amb llums i ombres inspirant-nos en el fragment de Les harmonies Werckmeister de Béla Tarr.
  • Mostrar l’emoció ocultant la mirada: perquè en aquesta categoria podem saber com se sent el personatge sense veure-li la cara, és una manera molt subtil d’expressar els sentiments. Ho hem fet a la manera dels germans Dardenne en La promesa.
  • Primers plans: ens agrada apropar-nos al personatge d’aquesta manera perquè pensem que ens aporta més expressivitat i informació sobre com està el personatge.
  • Insistències: ens agrada estar molt de temps amb el personatge per poder conéixer-lo millor. Els fragments de referència: Els nostres amors de Maurice Pialat i La senyoreta Oyu de Kenji Mizoguchi.

Esperem que les categories que us hem proposat us ajudin molt a l’hora de pensar la planificació de la pel·lícula. Tenim moltes ganes de saber com va la vostra pel·lícula!! Ja ens explicareu com va el vostre rodatge!

 

 

Pàgines