Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

El niño de la bicicleta

Tallers Documentals

EL NIÑO DE LA BICICLETA

La pel·lícula “El nen de la bicicleta” m’ha semblat un bon film amb grans interpretacions i amb una direcció a darrera realment impressionant.

La història es refugia en un drama francès, creat per Jean-Pierre i Luc Dardenne, on es vol plasmar l’esperit d’humanitat i, al cap i a la fi, de vida. El film explica la història d’en Cyril, un nen d’uns dotze anys, que després que el seu pare el deixés en una mena d’orfelinat provoca a Cyril la necessitat de buscar-lo desesperadament i es troba accidentalment amb Samantha que li permet quedar-se amb ella els caps de setmana. Entre ells dos es crea un vincle molt especial, però Cyril no reconeix l’afecte que Samantha té per ell, tot i necessitar-lo desesperadament per calmar la seva ràbia. En Cyril ens dóna grans lliçons al llarg de la pel·lícula, lliçons d’humanitat, de força, d’autosuperació. Però Samantha, tot i no tenir el paper tan marcat com en Cyril, ens dóna la gran lliçó del perdó, de l’amor incondicional i de la fortalesa.

I és que és això el que la pel·lícula ens acaba mostrant. L’amor, el dolor, el perdó, la ràbia, sentiments que podem extreure a cada minut o, fins i tot, a cada segon d’aquest film. La interpretació del jove protagonista és simplement admirable, les expressions, les gesticulacions, el caminar... Impressionant. El fet que quasi tota la pel·lícula estigui corrent, o amb la seva bicicleta que tant l’identifica, crea un ritme molt marcat que no fa res més que crear-nos intriga. El so també és un clar protagonista d’aquesta història, que utilitza la música per entendrir-nos en els moments més impactants. Però el que més vull destacar és la fuga de llums i colors tan enigmàtica que se’ns mostra durant aquesta hora i mitja, cosa que crea una mena de suspens amb una dolçor força insòlita, però que ens transmet una immensitat de sentiments que són realment impossibles d’explicar.

En definitiva, estem davant d’una gran pel·lícula amb grans valors, amb un ritme perfecte on tens la sensació que res hi sobra, ni els moments més quotidians, ja que la utilització del so, a vegades monòton però tan real, la de la llum, inexplicable en la meitat dels plans, o simplement la del diàleg tan consistent, fa que arribem a enamorar-nos del protagonista i la seva història.

Júlia Torres 

Cultura Audiovisual

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Un estiu amb Monica

Tallers Documentals

UN ESTIU AMB MONICA

Un Estiu amb Monica és una pel·lícula de l’any 1952 dirigida per Ingmar Bergman, amb títol original Sommaren med Monika.

La protagonista s’enamora fugaçment d’en Harry, un repartidor en una petita empresa de ceràmiques. Es van conèixer en un petit cafè, l’inici de tota aquesta història amorosa. Amb els ulls tapats per una tela anomenada Monica, en Harry (un noi molt tímid), es deixa convèncer de pressa a fugir de la seva vida, gràcies als encants de la noia. Van cap a les platges en una petita barca, on vivien refugiats del món l’un sobre l’altre, però a poc a poc es veuran enfonsats en problemes, ja que la diversió i el seu paradís s’acabarà molt d’hora. 

L’evolució del seu amor durant la pel·lícula és un fet sorprenent, també reflecteix la situació d’aquells temps. Temps de pobresa on la vida quotidiana era molt sorollosa, escandalosa i caòtica, mentre la fugida simbolitza un viatge a la serenitat, la calma i la intimitat.

Buscant per Internet he trobat una anècdota que em va cridar molt l’atenció, el film va ser prohibit als menors de 16 anys en la seva estrena, ja que havia estat presentat com un film eròtic.

Isabel Pérez

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Tallers Documentals

NINGÚ NO SAP

La pel·lícula “Ningú no sap” em va semblar un gran film per destacar, ja que té un transfons argumental que fa que no puguis moure la vista de la pantalla. 

La història es refugia en un drama japonès, creat per Hirokazu Kore-eda, on la força de quatre nens surt a la llum per culpa de l’abandonament de la seva mare en un piset de Tokio. Per la qual cosa aquests nens són obligats a lluitar per sobreviure sense cap mena de supervisió adulta. El missatge de la pel·lícula, tot i ser trist, per mi és positiu. Ja que la figura, per exemple, del protagonista Akira, ens transmet fortalesa i vitalitat, adjectius que a un nen de la seva edat encara no se’ls podria atribuir. Ja que és molt dur haver de fer-se càrrec dels teus tres germans sense tenir un suport on recolzar-te. Els dubtes i indecisions que es crea el mateix protagonista són expressats de manera especial mitjançant la llum, el so, o simplement l’expressió d’aquests petits grans actors. La pel·lícula dura unes dues hores i mitja, però el diàleg és molt limitat perquè el que el director ens vol mostrar és la importància de la llum, del so, o de, per exemple, l’expressió d’un dels nens quan l’Akira els  porta el regal de Nadal.

M’agradaria destacar que la majoria dels plans són interiors, pel fet que els nens no podien sortir de casa per no ser descoberts, ja que perdrien la casa. Però quan l’Akira sortia al carrer seguia havent-hi una mena de foscor especial que ens feia sentir encara més intrigats. El moment que vull recalçar és el aquell en què tots els germans surten al carrer per primera vegada. La fluïdesa enigmàtica del so i de la claror d’aquell munt de plans em van semblar simplement perfecta. Els somriures, les rialles, els salts, els canvis de pla, el moviment de la  càmera, la resplendor que acabava de néixer... Personalment crec que se’ns mostra la felicitat que sentien d’una manera màgica i pictòrica. Però el film també té moments durs, consistents. Cosa que fa que el ritme de la pel·lícula canviï d’una manera molt suau, sense variar realment de temàtica, sinó afegint-hi un punt més de dolçor i tendresa, que finalment aboca a la tristesa. 

En definitiva, la pel·lícula és realment impressionant, té plans molt interessants i el so sempre està present en el pla, mentre que el guió queda en un segon pla per no treure-li importància a la imatge que nosaltres veiem, que al cap i a la fi, és el que fa que ens enamorem d’aquest gran film. 

 

Júlia Torres 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Tallers Documentals

 NINGÚ NO SAP

Director: Hirukazu Kore-edaAny: 2004 Idioma: Japonès 

 

ARGUMENT:La pel·lícula està basada en fets reals, i explica la història d’una família de Tokio, al Japó. La mare, Keiko decideix canviar de pis i llogar-ne un altre. Té quatre fills, tots de pares diferents, i tots cinc viuen dins la mateixa casa. Però només el més gran de tots, l’Akira pot sortir al carrer. Els més petits tenen totalment prohibit cridar, fer soroll o fins i tot sortir al balcó. L’Akira és l’encarregat de fer-ho tot durant el dia perquè la seva mare sol arribar molt tard a casa. Tot d’un plegat es desperten un dia i la mare els havia deixat una nota on s’acomiadava amb uns quants diners per passar el  mes. De tant en tant va tornant a casa, beguda i cansada, però al cap d’un temps els deixa totalment sols, i l’Akira se n’adona. Es veu obligat a fer de pare i de mare dels seus tres germans petits, la Kyoko, en Shigeru i la petita Yuki. Té cura de les feines de casa, del menjar, i es reparteixen algunes tasques amb la germana més gran, la Kyoko que ja comença a sospitar que la seva mare no tornarà mai més.

Els diners es van esgotant, i l’Akira es veu obligat a demanar-ne als pares dels seus germans, tot i que no són gaire d’ajuda. Les setmanes van passant i cada cop tenen menys diners per les necessitats bàsiques, o sigui que els tallen la llum i l’aigua i es veuen obligats a anar a rentar-se en una font del parc. La situació arriba a ser tan traumàtica que els nens es desesperen i comença a millorar quan troben una noia que passarà molt temps amb ells i els ajudarà a tirar endavant.

Cap al final, la pelí·lcula fa un gir extraordinari. La petita Yuki mor al caure des d’una cadira i els seus germans queden consternats. L’Akira i l’amiga dels nois, que és més gran que ell la decideixen enterrar en un descampat a la vora del riu per on hi passen els avions diàriament, el somni que tenia la petita Yuki abans de morir.

 

Sé que l’argument és un pèl llarg, i he fet un redactat força complet, però ho he cregut convenient. Aquesta película és d’una humanitat corprenedora que ens fa tergiversar el nostre món, almenys el meu. El director ha sabut plasmar una historia basada en fets reals en una pel·lícula magistral en només 140 minuts.Els diàlegs no són el punt fort d’aquest film, no n’hi ha en excés, però a vegades aquesta “manca” de paraules té el poder d’endinsar-nos més i més en la pel·lícula.En l’obra mestra de Kore-eda la llum ens ajuda a comprendre molts moments i, a vegades, a endevinar sentiments. Tot i ser un drama m’agradaria destacar la falta de dramatització per part dels actors i dels guionistes. Han sabut transmetre l’horror  de l’abandonament sense ni una llàgrima ni un plor.

Un altre dels punts forts d’aquesta pel·lícula a parer meu, és la banda sonora. Potser  no és la millor, però tots els que l’hem vist ens vé al cap una de les últimes escenes, on Akira i l’amiga tornen amb tren tots bruts després d’anar a observar els avions. De cop comença a sonar una cançó en japonés magnífica que té un significat esfereïdor (i que podem comprendre gràcies als subtítols). La llum jugant amb les cares dels nens, amb la seva roba i el cel i els sol que brillen més que mai. És, segurament una de les meves escenes preferides.

 

Seqüència escollida

Ha sigut difícil triar una sola seqüència que m’agradés dins d’aquest film, n’hi ha tantes que m’arriben al cor…

Potser la que destacaria sobretot és una on el segon germà més petit, Shigeru està jugant a algun tipus de joc de cartes davant de la televisió apagada. Seu en una banda on té les cartes parades i n’agafa una de les de la pila d’agafar, fa una cara tota contenta i la deixa al mig conforme ja ha tirat i li toca al contrincant. Després s’aixeca de terra, dóna la volta, seu a l’altra banda i fa exactament el mateix procés.

Juga sol. Un nen de potser 6 anys que té la maduresa de jugar sol, i la desgràcia de no poder sortir de casa, anar a l’escola, jugar amb nens i ser feliç.

 

Potser hauríem d’aprendre tots d’en petit Shigeru.

 

Marta Serran

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Experiències amb FILMIN: "Un estiu amb Mònica"

Tallers Documentals

Hem estrenat el regal que ens van fer Cinema en Curs i Filmin. Us deixem amb un comentari sobre el film "Un estiu amb Mònica", de l'alumna Natacha González, de 1r. de batxillerat.

UN VERANO CON MÓNICA

Un estiu amb Monica és una pel·lícula sueca de 1953 dirigida per Ingmar Bergman. El seu argument gira entorn de la fuga d'una parella a través d'un viatge en barca que, en un principi, resulta idíl·lic, fins que comencen els problemes.

Aquesta pel·lícula expressa a la perfecció les sensacions de dos bojos enamorats amb una  enorme força expressiva. Simplement es van escapolir al camp i tot va sorgir amb una gran rapidesa. Entre tots dos sembla existir una espècie de bombolla amorosa en cada pla, en cada mirada. Tot això ho podem percebre a través de la pantalla. L'entorn bucòlic, l'escuma de les ones...Cada pla ens descobreix un fantàstic joc d'ombres. S'aventura en un món on els protagonistes són el blanc i el negre, que, amb la combinació d’altres factors, com, la llum del sol, el contrast dels núvols i el cel, les ombres, el fum..fan una  barreja insuperable de lleugeresa i intensitat. Ens envolta en un blanc i negre que no se sap si és bell o tenebrós. Com la història, no se sap mai  si és meravellosa o terrible. Però això sí, cal remarcar les emocions i els gestos dels seus personatges, que formen una  composició molt harmònica.

Gairebé sense música, podem adonar-nos del que el director ens vol transmetre a través dels personatges, i ho aconsegueix encaixant meravellosament cada concís so amb el pla adequat. Per exemple, en l'escena en què la Monica va a un bar sola, quan comença a fumar, hi ha un primer pla que  s'encaixa amb el so d'un motor de cotxe, així ,interpretant que se'n va. El fort so del vent, quan estaven abraçats. El de la naturalesa allunyats de la civilització. El de les seves rialles en el seu món aïllats...

Cada so, cada moviment, cada mirada, cada brisa, cada frec, cada posta de sol..ens fa experimentar l'èxtasi fugaç d'un estiu en què tot és possible, i en el que, per tant, tot surt malament.

 

Natacha González

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Històries d'enquadraments II

Tallers Documentals

Des de l'assignatura de cultura audiovisual de 1r. de batxillerat de l'INS Castellet us proposem una segona història realitzades per alumnes basades en un reenquadrament d'un quadre. En aquest cas, tornem a revisar l'obra "Carrer de París, dia de pluja" (1877), de Gustave Caillebotte, però ara ens centrem en el personatge que passeja sol.

 

Dilluns al matí. Era un dia feixuc i no només pel fet de ser dilluns. El cel era gris i monòton. Caminava pel carrer amb el cap ajupit mirant-se en el reflexe que els bassals de pluja creaven sobre el terra de pedres cobria París. Com tots els dies, aquell matí també havia llegit la carta en la que ella es va acomiadar però aquell dilluns en especial, la sensació en llegir-la va ser molt diferent, encara que no sabria dir el perqué.

Minuts més tard hi va caure i va adonar-se que no era un dia més, era un dia especial. Feia un any que no estava al seu costat, que el va deixar sol. No va poder suportar passar ni un segón més en aquella casa, així que va sortir al carrer a corre-cuita i va començar a caminar sense saber a on. El seu cap no parava de donar voltes i no sabia res, excepte que l’enyorava. L’enyorava tant que era capaç de fer qualsevol cosa per tornar a estar amb ella, qualsevol... el problema és que no hi ha res que el pugui fer canviar d’opinió. 

 

Laia Martínez

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Històries d'enquadraments I

Tallers Documentals

Des de l'assignatura de cultura audiovisual de 1r. de batxillerat de l'INS Castellet us proposem diverses històries realitzades per alumnes basades en un reenquadrament d'un quadre. En aquest cas, reenquadrem l'obra "Carrer de París, dia de pluja" (1877), de Gustave Caillebotte.

 

És una pintura de paisatje urbà on podem comprovar les grans avingudes de París. És un bon enquadrament, ja que és un lloc on totes les avingudes porten a un mateix lloc. A més a més, des d'on està posicionat li fa guanyar profunditat.

En aquest quadre, el mateix autor, ens ensenya que amb la perspectiva podem jugar i així i podem donar moltes formes a una fotografia. La pluja fa que surtin els paraigues i aquets paraigues trenquen el joc de línies dels personatges dels edificis. Combina els colors amb el dia plujós ja que predominen els colors foscos, però si mirem bé la fotografia encara podem observar una claror tant en la terra com a les galtes però estava clar que aquesta claror no els acompanyaven ja que no era el seu día, perquè havien discutit amb els senyors Warren.

Els senyors Warren, eran uns senyors de l'alta aristocràcia, ben adinerats, els quals, havien deixat molts diners a la parella i aquesta no podien tornar-se'ls.

Encara que la parella vagi ben vestida, no ens deixem enganyar, ja que l'últim préstec que  van demanar als senyors Warren era per comprar-se aquesta vestimenta.

Necessitaven els diners per camuflar-se ja que havien decidit fugir de París per anar al Regne Unit, un lloc lunyà on no els podrien trobar. Eren molts deutes els que havien de pagar, per tant, van aprofitar aquest día tan plujós...

 

Natacha González

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Ens presentem

Tallers Documentals

Hola a tothom!!!! Sóm els i les alumnes de l'assignatura de Cultura Audiovisual de 1r de Batxillerat de l'INS Castellet, a Sant Vicenç de Castellet. Els nostres professors són la Sabina Salat i l'Alexis Cabrillana. 

Estem molt il·lusionats pel repte que suposa participar en aquest programa, i ben aviat començarem a treballar en el bloc, tot explicant-vos què portem entre mans. Enguany tornarem a repetir l'experiència del documental, que tants bons fruits va recollir l'any passat. 

Una abraçada a tothom!!!

 

 

Pàgines