Escola de Bordils - 6è (Bordils)

FILMIN "SER Y TENER"

SER I TENIR de NICOLAS PHILIBERT

L’última setmana de desembre ens va arribar un regal, quina sorpresa! Podríem començar a veure pel·lícules gratuïtes a Filmin. De la selecció que teníem, nosaltres  vam triar  “Ser y tener”,  pel·lícula dirigida per Nicolas Philibert i estrenada el 2002.

Aquesta pel·lícula és un film documental que ens mostra una escola rural i unitària francesa, amb alumnes de diferents edats i un sol mestre. Aquest s’estima molt als  nens i és l’últim curs que treballa ja que quan s’acabi es jubilarà.

Durant la pel·lícula, hem vist què fan a classe, com s’ajuden i algun conflicte entre els alumnes. També ens ensenya com fan els deures a casa i com ajuden a les seves famílies. Ens han agradat molt els plans del món que hi ha ja que ens ajuda a conèixer l’entorn d’on viuen, també quina meteorologia tenen i ajuda  a conèixer el seu context. Encara que pensem que alguns plans són massa llargs.

Hi ha una seqüència molt maca en què els nens són a l’escola i no fan les coses bé, el mestre té molta paciència, no és gens autoritari i els hi explica les coses molt bé.

Alguns plans del principi, ens han recordat  la correspondència de José Luis Guerin a Jonas Mekas.

Ens ha sorprès que no hi ha molta música, però ens ha agradat  quan l’utilitza.

Quan el mestre ensenya als nens com és el número 7, hi ha dues panoràmiques, és un moment molt maco, igual que  el pla d’un arbre, és un pla molt obert i molt bonic. El director ha volgut que es  veiés molt aquest  arbre. Es  sent el so de la natura, els ocells, el vent. Ens transmet tranquil·litat,  hi ha molta llum, els colors són tons de verd i de la natura.

Ens hem sentit identificats  amb els nens més grans d’aquesta escola que el pròxim any aniran a l’ institut perquè això és el que ens passarà a nosaltres el proper curs. Ens ha fet pensar i recordar quan nosaltres érem petits; trapelles, juganers, entremaliats, moguts...

Alguns no han vist cap relació entre el títol i la història que explica, però uns altres pensem que no cal tenir moltes coses per aprendre i ser feliç.

El final és obert, et venen moltes ganes de saber què passa llavors, sembla que la pel·lícula no acabi i et permet pensar com seguiria.

Ens pensàvem que el nen del cartell era molt entremaliat però després de veure  la pel·lícula és tot el contrari, és tranquil. Si en el cartell el nen no hi fos i només hi hagués el títol no ens haguessin vingut tantes ganes de veure-la, la imatge és important pel cartell d’una pel·lícula, a nosaltres va ser el que ens va fer decidir a triar-la.

En general ha estat bé. Nosaltres la recomanaríem perquè així tenim l’oportunitat  de veure com es treballa a escoles diferents de la nostra i com es pot gravar per ensenyar-ho.

 

Nora, Paula, Anna, Enric, Emili, Bruno i Pau B

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

ELS QUATRE-CENTS COPS

Els alumnes de l’Escola de Bordils, tot i no haver anat a Barcelona a veure la pel·lícula “Els 400 cops” de François Truffaut,  hem buscat una estona a la classe per veure-la juntament amb els companys de 5è.

Després de veure-la, la recomanaríem per  alumnes de cicle superior perquè el tema no és gaire adequat per a nens més petits ja que és bastant dur i hi ha algunes escenes complicades d’entendre. Ens ha anat bé veure-la, està carregada d’emocions/situacions emocionals i, ara que estem treballant en el curt, ens ha servit de molt per adonar-nos de com el director aconsegueix expressar-les. En aquesta pel·lícula hi ha molts aspectes a comentar ja que  tant la situació del personatge com la manera com està filmada, donen molt de joc. És un film molt emotiu, trist i  mostra una vida complicada plena de dificultats. Hem notat que el director ha pensat molt en com és el personatge, una persona no sempre és bona, tot depèn de les persones amb qui es relaciona, el que fa, com és el que l’envolta,... Aquesta pel·lícula ens ha ajudat a reflexionar, a entendre que no tothom és sempre igual i que no tot es fa amb mala intenció; les mentides de l’Antoine no eren per dolenteria sinó perquè l’ajudaven a defensar-se, pensem que si l’Antoine no tingués tants problemes, segurament seria molt bona persona ja que el que fa ho fa per sobreviure.

 

ESPAIS I SENSACIONS QUE S’HI VINCULEN (des del punt de vista de l’Antoine)

Casa seva: inseguretat, intranquil·litat, tristesa, incomoditat, por, fredor, soledat.

Escola: injustícia, incomoditat, inseguretat, despreci, inhòspit, incomprensió, avorriment. Ciutat: llibertat, felicitat, acompanyat, integrat, comoditat, despreocupació, independència. Menys quan la furgoneta el porta a l’internat (pla molt emotiu): tristesa, abandonament, incertesa...

Internat: enyorança, desconfiança, desig de llibertat, desil·lusionat...

Platja: il·lusió, llibertat, alegria, felicitat, emocionat, lleugeresa...

TÍTOL

No són 400 cops com bufetades, sinó 400 cops emocionals. 400 cops és una manera de dir moltes vegades, té un sentit figurat. 

“400 cops” és una frase feta francesa que vol dir: “passar-se de la ratlla”. 

PERSONATGES

Relació amb els pares: freda, distant, poc comunicativa, no sincera, desatenta, interessada. El pare passa a mostrar-se despreocupat a sever, mentre que la mare és molt egoista.

Relació amb el mestre: el mestre es mostra poc reflexiu, poc comunicatiu, no s’interessa per allò que pugui passar/interessar als seus alumnes. Relació basada en l’autoritarisme (mestre) i la submissió (de l’Antoine). 

QUÈ PODRIA AJUDAR A L’ANTOINE A SUPERAR AQUESTS COPS?

Li diria...

... que penses en les coses bones que els seus pares han fer per ell, ni que fos una vegada (ser positiu).

... que intentés parlar amb els pares.

... que comptés amb mi per qualsevol cosa (dormir, menjar, suport emocional...).

... que  cal buscar a algú (adult) que pugui ajudar-lo a parlar amb els seus pares i l’ajudaria a trobar-lo.

LA MÚSICA

La música té un paper molt important perquè t’ajuda a entendre l’emoció de les escenes i del personatge : quan se l’emporten a l’internat, quan se n’escapa i arriba a la platja, a les fires, ..

 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Filmem 'A la manera de...'

Tallers Documentals

Quan ens van demanar a classe per fer un pla inspirat en qualsevol pel·lícula del catàleg de Filmin, dubtava entre ‘Un estiu amb Mònica’ i ‘La solitud del corredor de fons’. Pensant en l'entorn de què disposava per anar a gravar em va semblar més adient inspirar-me en ‘La solitud del corredor de fons’ ja que està ple d'espais envaïts per la naturalesa.

L'espai que vaig escollir no em va costar gaire triar-lo, em semblava perfecte perquè és com un racó natural, i a més, el trajecte gravat ja està marcat per un caminet.

Així que vaig començar a gravar càmera amb mà, però em vaig trobar amb certs problemes. Per exemple, el so ambient no lligava amb el pla ja que aquest espai està al costat d'una escola i just a aquella hora plegaven els nens. Per aquest motiu en editar-ho vaig decidir fer-ho sense so.

També a l'hora d'editar-ho vaig posar-hi blanc i negre perquè no m'agradava gaire com començava ja que al principi és com si tota la pantalla fos plena d'elements (arbre gran) i quan començo a caminar se'n van tots de la pantalla de cop. A més també vaig afegir aquest blanc i negre per dissimular al principi que faig com un salt, que és quan pujo l'esglaó de la vorera.

Natacha González

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Rodatge 'A la manera de...'

Tallers Documentals

En el moment en què ens van suggerir saber fer un pla 'A la manera de…', és a dir, inspirat amb algun dels films que estàvem visionant a Filmin, vam pensar en basar-nos en 'Ningú no sap', ja que a totes dues ens va marcar la fortalesa i la dolçor que ens transmet aquest film tan impressionant.Quan ens vam posar a pensar, ràpidament va sorgir la idea de reproduir els plans finals, pels sentiments que ens va fer sentir i perquè vam pensar que podríem fer plans de gran intensitat emocional. D’una manera natural vam imaginar-nos aquests plans als espais del poble on vivim. El pont de Sant Vicenç ens va il·lusionar com a primera localització i el tren dels Catalans que passa pel nostre poble pels trajectes. Ràpidament vam escollir un dia de rodatge i vam demanar ajuda a la mare de la Marta perquè ens gravés el tràveling frontal al pont. Quan el vam finalitzar, vam anar a gravar el pla del tren passant per les vies, assegurant-nos prèviament de l’hora en què passaria. Just uns 3 minuts abans que el tren passés es va posar a ploure, cosa que li va donar una tristesa afegida al pla. Podríem dir que la sort i l’espontaneïtat, el dispositiu i l’atzar, segons José Luis Guerin, van ser els nostres aliats. Finalment vam anar cap al tren i vam pensar els plans que faríem intentant dialogar al màxim amb la pel·lícula original. Però quan vam disposar-nos a gravar els plans, ja s’havia fet fosc. L’endemà vam haver de tornar a agafar el tren, així que vam necessitar dos dies de gravació. En els plans del tren vam utilitzar un trípode, i una de les dues buscava el pla mentre l’altra feia d’actriu per tal de trobar l’enquadrament que buscàvem. Va ser engrescador explorar i intentar de descobrir alguns dels recursos de la manera de gravar d’aquest cineasta japonès, en concret, Hirokazu Kore-eda. Per totes aquestes experiències i emocions, animem a tothom a crear un pla personalitzat basat en algun film que l’hagi captivat.

Marta Serran Grauvilardell i Júlia Torres Ubach

Institut Castellet - 4t d'ESO (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Ningú no sap és una pel·lícula del director japonès Hirokazu Kore-eda. Aquesta pel·lícula és molt profunda,  ens desperta molts sentiments i transmet molts valors.  

Personalment el que m’ha despertat a mi, ha sigut aquesta responsabilitat que tenim tots en aquesta vida, responsabilitat sobre coses nostres de les quals ningú més podrà encarregar-se, com una mare dels seus fills. En aquest cas tan extrem, l’Akira comença a agafar aquesta responsabilitat, esperant que la mare torni, però aquest cop no ho farà. Així de mica en mica l’Akira haurà d’agafar força i saber controlar la seva situació familiar.

Però com tot en aquesta vida, aquesta pel·lícula ens mostra la part positiva dels problemes, la unió que mantenen els germans. Encara que van patir una mort molt dura, la unió fa la força i envers la seva situació van estar units encara que fos difícil. 

Gràcies a aquestes pel·lícules som conscients del que som i el que tenim, molts cops ens queixem de les nostres vides, de les nostres famílies però hi ha gent vivint situacions com aquesta ja que aquest film està basat en fets reals. En relació al treball de llum m'ha agradat la manera com et fa notar el pas de temps dins de la casa. Amb els canvis de llum, la nena dibuixant i el sol damunt del rostre de l'Akira. El pla de l'Akira a la cabina telefònica  el trobo molt especial perquè no li veiem la cara però ens fa sentir les seves emocions. El treball del flou en alguns plans també m'ha emocionat. Quan l'Akira sap que la mare té una nova família, veiem els seus germans desenfocats.

Isabel Pérez

    

Institut Milà i Fontanals (Barcelona)

Els 400 cops

Dimarts 17 de febrer vam anar a l’institut francès a veure “Els 400 cops”, una pel·lícula de François Truffaut. És una pel·lícula en blanc i negre i en francès, la vam veure subtitulada en castellà.

   

 

Els fragments que més ens han agradat són:

  • Quan un company de classe de l’Antoine intentava escriure i no podia perquè no sap  escriure amb tinta, es tacava les mans i els fulls, els arrencava i al final s’ha quedat sense fulls (Usman)

  • El dia que l’Antoine i el seu amic René no van a l’escola, amaguen les motxilles i se’n van al cinema, a una fira on l’Antoine puja a una atracció que gira molt ràpid. Després es troba a la seva mare pel carrer amb un altre home, es miren però no parlen.(Mariana)

  • Quan l’Antoine està al reformatori, el seu amic va de visita però no el deixen entrar, la seva mare sí que entra a veure’l. (Amine)

  • Quan l’Antoine s’escapa del reformatori, comença a córrer, la càmera el segueix des d’un angle lateral fins que arriba a la platja, ell es gira, mira a càmera, queda un pla tancat de la seva cara i s’acaba la pel·lícula.(Fàtima)

  • En la mateixa escena descrita abans, quan va corrent per la platja i es veuen les seues petjades a la sorra.(Zihad)

  • En aquesta mateixa escena és bonic quan de cop descobreix el mar i se sent el soroll de les onades (Sehar)

  • L’escena en que corre per la carretera i la càmera el va seguint fins que arriba a la platja i avança fins a mullar-se el peus (Nadia)

  • L’Antoine va a casa d’en René i quan estan sols juguen i fumen fins que arriba el seu pare i s’ha d’amagar darrere una cortina. (Mercè)

  • La mare li diu a l’Antoine que baixi la brossa, quan la baixa, la llum es tanca, queda tota la pantalla negra i després s’engega una altra vegada.(Nadir)

  • El tràveling final m’ha agradat molt perquè m’ha recordat a la pel·lícula La soledat del corredor de fons de Tony Richardson que he vist al Filmin (William)

  • El tràveling inicial que ens mostra la ciutat de París.

  • L’Antoine s’ha escapat de casa i te gana i roba una ampolla de llet, abans de fer-ho passa comprovant la situació per a que no l’enxampin.(Adriana)

  • El final de la pel·lícula és impressionant, amb tot el camí fins arribar a la platja, és un final molt intrigant, deixa a l’espectador amb ganes de saber que passarà després. (Adrian)

 

Cinema en curs

Projecció d’'Els quatre-cents cops' de François Truffaut a l'Institut Francès de Barcelona

Aquest matí, set grups del programa anual de ficció de Cinema en curs han assistit a la projecció de Els quatre cents-cops de François Truffaut (1959) a l’Institut Francès de Barcelona. Assisteixen alumnes de 6è a 1r a Batxillerat de l’Escola Els Xiprers, l’Escola Montserrat Solà, l’Escola Rafael Alberti, l’Institut Castellet, l’Institut Júlia Minguell, l’Institut Milà i Fontanals i l’Institut Narcís Monturiol.

El director de l’Institut Francès ens ha donat la benvinguda i ens ha explicat que cineastes com Agnès Varda o Mia Hansen-Løve, visionats als tallers, han presentat i projectat els seus films a la mateixa sala.

El film s’ha projectat en 35 mm i ha arribat en 6 llaunes. Més de 3.000 metres de pel·lícula!! 

Aquestes són algunes fotografies del projector i la pel·lícula.

Després de la projecció s’ha iniciat un diàleg molt fructífer sobre diverses qüestions: el final del film, el títol, el valor documental del film i la seva potència emocional, la construcció dels personatges i en particular, dels pares, el guió i el rodatge, la música...

Al bloc, es publicaran nous comentaris i reflexions sobre la pel·lícula.

Cine en curso Madrid

Visita a la Filmoteca Española y proyección de "La soledad del corredor de fondo" en el Cine Doré

Los alumnos de Cine en curso Madrid de 4º de E.S.O del Colegio Montserrat y del Colegio Lourdes visitaron el Palacio de Perales, sede de la Filmoteca española. Aquí recorrieron las diferentes instalaciones como el museo del cine, las salas de visionado, la fototeca y el almacén de películas.

Luego se dirigieron hacia el mítico Cine Doré y disfrutaron de la proyección de "La soledad del corredor de fondo" de Tony Richardson. A continuación se pueden ver algunas fotografías de la visita.

 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Filmin: A la manera de... "Ningú no sap"

Tallers Documentals

Dintre de les pràctiques que estem duent a terme al 1r. curs de cultura audiovisual de l'INS Castellet, hem decidit compartir aquesta seqüència de plàns inspirats en la pel·lícula "Ningú no sap". Estan interpretats i realitzats per la Marta Serran i la Júlia Torres.

Institut Castell d'Estela (Amer)

Escenes de The Loneliness of the Long Distance Runner

Tallers Documentals

Com que tots els del nostre grup hem anat mirant la pel·lícula The Loneliness of the Long Distance Runner (1962) del director anglès Tony Richardson, basada en la novella d'Allan Sillitoe del mateix títol, hem pensat que estaria bé comentar les escenes que ens hagin agradat més. Aquí en teniu els comentaris:

Stefano Rosso:

The Loneliness of the Long Distance Runner és una pel·lícula dirigida per Tony Richardson ambientada a l’Anglaterra dels anys 60. En aquesta pel·lícula es contempla la història d'un jove en el context d’una societat separada en classes socials molt diferenciades. La rebel·lió del personatge el porta a actuar d’una certa manera davant les autoritats i la gent rica. La pel·lícula reflecteix la societat del moment i especialment el conjunt de joves que intenten destacar i fer-se notar davant l’autoritat, per mantenir els seus principis ideològics.

L'escena que he decidit comentar és  la què Colin Smith el personatge principal surt a córrer al matí per entrenar. Aquesta escena m’ha agradat tan estèticament com tècnicament. En l'escena es veu com surt al matí a córrer pels camps que hi ha als afores del centre. En aquesta escena es destaca la posició de la càmera que és distant i allunyada del personatge reflectint potser el que està pensant. En l'escena no hi ha cap diàleg però no n’hi trobem a faltar, ja que el moviment i posició de la càmera ens fa entendre que el personatge s’està distanciat se sent lluny del món i una mica desconnectat de la seva situació actual com a pres.

Link on es pot observar la escena: http://goo.gl/zlnlr5

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Judit Rodríguez:

El fragment triat, i el que m'ha agradat més de la pel·lícula La soledat del corredor de fons, és el final. Crec que és el fragment més important i el que dóna un gran significat a la pel·lícula. A l’escena final ens trobem en Colin corrent la cursa que el pot impulsar cap a la seva llibertat i cap al món professional. Durant aquesta, veiem fragment que ja hem vist de la pel·lícula que ens fan veure com ell va recordant la seva vida alhora que pensa en el seu futur i això el fa entrar en un conflicte intern sobre el que ha de fer. Això ho fan barrejant els moment de córrer amb música d'orquestra de fons amb veus en off i imatges curtes. A poc a poc veiem com ell va avançant posicions fins col·locar-se al capdavant. En el moment que els corredors ja arriben al tros final tots els espectadors comencen a animar. Ell va amb molta avantatja però a poc a poc va frenant fins a aturar-se. Aquesta combinació de fragments del final és el que t'ajuda a entendre el significat de la pel·lícula i el perquè ell decideix no acabar la carrera. Les frases de diferents persones properes a ell o persones important i la frase "No seré un conillet d'índies" deixa veure com ha conclòs aquesta lluita interna que té com a final el fet que ell ha decidit seguir els seus ideals i pensaments, per contraposició a la satisfacció personal que li podria haver donat guanyar la carrera. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Erna Toepfer:

El tros que he escollit de la pel·lícula "La soledat del corredor de fons" és el tros final en què el protagonista, Colin Smith fa la cursa contra una escola privada. He escollit aquest fragment perquè va ser el que més em va impressionar i més desconcert i tensió va causar. Trobo molt interessant la manera en què, mentre en Colin està corrent, comença a haver-hi un joc entre present i passat, com va recordant moments de la seva vida que han sigut forts per a ell o que l'han marcat i d'aquesta manera se situa l'espectador més proper del protagonista. Aleshores vas veient com aconsegueix avançar al corredor capdavanter de l'escola privada, i està a punt d'arribar a la meta, veus les cares dels espectadors i les seves expressions animant-lo combinades amb l'expressió de Colin i els seus records. Quan està a punt d'arribar, tots aquests records el fan reflexionar i aleshores comença a dubtar de si realment ha d'arribar fins a la meta o no i comença a aturar-se. Finalment s'atura del tot, mentre l'altre corredor l'avança i mira al director del reformatori somrient, demostrant que ho podria haver fet però ha decidit no fer-ho, perquè en realitat no sap ben bé el que vol i alhora critica la societat en la què viu per això s'adona que realment guanyar la cursa no és l'important sinó seguir fidel als seus ideals. Aquest tros em va causar força tensió perquè veus que comença a aturar-se i a dubtar i al principi no entenia ben bé perquè ho feia però després amb alguns dels seus records ja vas veient la raó perquè ho fa i veus que potser en realitat té raó.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arnau Pascasi

El jove Colin smith és detingut per la policia per un robatori en una fleca i és condemnat al reformatori de Ruxton Towers. Les circumstàncies en les que ha de viure allà són molt dures, però a en Colin, li encanten les curses de llarga distància i se li donen bastant bé i es per això que els policies del reformatori es fixen en el jove, aquests li diuen si vol participar en una cursa que es fa contra un col·legi privat i li donen l’oportunitat de sortir abans del reformatori si guanya la carrera i, a part, la seva victòria en la cursa representaria un gran ascens en el prestigi del reformatori. Però, quan arriba el dia de la competició Colin rebutja la victòria, tot i anar primer para a pocs metres de la línia de meta. Els policies no els fa gràcia el que fa Colin i es queda sense la possibilitat de sortir abans del reformatori.

En aquesta pel·lícula hi ha moltes coses interessants a nivell cinematogràfic, com els trossos que barregen en càmera ràpida, com es pot veure en l‘escena del robatori del cotxe i en l’escena de quan entren al reformatori i s’han de canviar de roba. Però el que més m’ha cridat l’atenció es l’escena de l’entrevista amb el policia, al principi de la pel·lícula, com la càmera la posaven al darrera de l’actor quan parlava de manera que semblés que nosaltres estàvem veient el que l’actor veia quan interpretava l’escena i, així ens poséssim més en la pell del personatge, ja que semblava que tu ho visquessis, i quan de cop apareix un primer pla d’en Colin, al fer això, fa que l’espectador no es quedi indiferent i que inconscientment li creï un sensació d’atenció, cap al que està vivint Colin.

Cecília Royo Bonaterra:

Jo voldria comentar que hi ha diversos flash-backs a la películ·la que et fan retrocedir i avançar en el temps. He trobat interessant que en algunes escenes hi afegien càmera ràpida, com a l’escena en què ‘’roben’’ el cotxe que troben obert. Quan es miren entre ells, deixant clar que el robaran, i quan el roben, hi ha càmera ràpida.

També m’ha agradat l’escena en què hi ha una revolta al menjador del reformatori, ja que es queixen del menjar que serveixen. La situació se’ns mostra amb plans dels coberts i les mans que piquen a les taules en le moment que es començaven a revoltar. I quan hi ha l’esclat de la baralla el pla s’obre i veiem tot el menjador per ser conscients del caos de l’escena.

Personalment m’ha agradat molt la pel·lícula. M’ha agradat com el protagonista pensa; com pensa que ell és ell i que ningú el podrà canviar ni a ell, ni a la seva manera de pensar. I quan s’afronta al reformatori no guanyant la cursa, demostra una gran força.

Neret Gelabert:

Com la Cecília, el moment que més m'ha agradat d'aquesta pel·lícula ha set l'escena del menjador, quan tots comencen a picar amb els coberts sobre la taula per queixar-se de la qualitat del menjar. M'agrada aquesta escena perquè podría ser molt simple el fet de picar amb els coberts sobre la taula, però ells ho graven fent un recorregut pels extrems de les taules, fent que es vegi només la superficie d'aquesta i les mans amb els coberts picant. També fan que a mesura que els cops augmenten la grabació va més ràpida. Aquest fet a mi em va donar una sensació de més rebelia, ja que tot semblava una barreja de soroll i imatges passades ràpidament.

 

Montserrat Planella

A mi sempre m'ha agradat l'inici de la pel·lícula, és com si de cop et trobessis cara a cara amb el personatge, tot i tenir-lo d'esquenes i, en pocs segons, et comences a fer una idea del protagonista. De fet comencem a sentir els seus passos quan encara no veiem res, encara som a negre. Després apareix en Colin Smith corrent. No li podem veure la cara però pel moviment, la vestimenta i el tallat dels cabells ja ens imaginem com deu ser. A això cal afegir la veu en off a través de la qual es presenta a ell mateix dirigint-se al públic. Però no parla d'ell directament, parla de la seva relació amb el fet de córrer. Ens dius que només sap que s'ha de córrer, encara que no sàpiga el perquè i que ser el guanyador no és el final encara que la gent cridi, aquesta és, afegeix, la soledat del corredor de fons. Paradoxalment el que ens diu ja ens parla del final, ens anucia què passarà al final. La càmera primer està a una certa distància d'en Colin mentre corre, però després si va acostant fins que sembla que s'hi vulgui atançar per poder veure-li la cara. En aquest moment, just abans de que li intuïm el perfil del rostre s'acaba el pla i apareix una altra imatge, en aquest cas frontal de la cara de Colin, però en una situació molt diferent. Amb el moviment de càmera d'aquest pla descobrim que Colin és un près, enmig d'altres presos. El contrast entre veure en Colin corrent sol lliurement enmig del paisatge hivernal contrasta amb l'interior del furgó policial. Amb dos plans ja som dins la vida de Colin Smith.

https://www.youtube.com/watch?v=XXMS5ZXKvYA

 

Pàgines