Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Visionat "El pa i el carrer"

El pa i el carrer és un curtmetratge d’Abbas Kiarostami de l’any 1970 que ha estat recurrent a la nostra escola al llarg dels tres cursos que duem a terme el projecte “Petit cinema en curs” a la nostra escola.

L’hem vist un cop a l’any amb els mateixos infants i sempre hi veuen coses noves, es parla de coses diferents i es destaquen elements que havien passat desapercebuts als primers visionats. Veure’l amb ells, cada curs, és com una espècie d’avaluació de com anem creixent i com es va transformant la nostra mirada: la dels infants i també la dels adults. I és que, a mida que posem el focus en els processos visuals dels nens i les nenes, els infants ens van descobrint un món més ric i ple de meravelles.

Recordo que el que els hi neguitejava la primera vegada era el tema del color. Deien:

És blanc perquè ha nevat!!

I encara que li destaquessis que el protagonista no anava vestit per la neu ells ja havien trobat la seva explicació i els hi era més que suficient.

Aquesta vegada algú també ha elaborat la mateixa hipòtesi, però el conflicte de la roba del personatge principal ha fet que algú hagi elaborat altres teories:

La meva àvia m’ha explicat que, quan era petita, les pel·lícules eren en blanc i negre. Aquesta pel·lícula segurament és de quan la meva avia era petita.

Els infants de P4 i P5 s’han fixat molt, en aquesta ocasió, en l’objecte que duu a sota el braç el protagonista i ha generat molta polèmica:

És un coixí!

És un cartró!

És una carpeta com la que duu la meva cosina a l’escola!

No, no és una llibreta!

I l’atenció ha anat variant d’aquest objecte a l’element que xuta el nen protagonista mentre camina pel carrer:

És una pedra!!

No, no és una pedra perquè les pedres no giren d’aquesta manera!

Sí, sí que és una pedra perquè, cada vegada que la xuta, aixeca pols.

Jo he sentit el so d’una llauna.

Sí, jo també ho he sentit, és una llauna.

Alguns infants reclamen que tornem enrere per escoltar el so. Ja és un procediment habitual quan visionem algun curtmetratge o fragment: anem endavant, anem endarrere, aturem el visionat, parlem, discutim i continuem. Pels infants més experimentats els hi resulta més important entendre allò que veuen i la discussió que es genera al voltant d’aquesta comprensió que no pas el fet de veure quelcom a una pantalla.

Així doncs, tornem a passar aquest fragment i alguns donen la raó a la companya que ha sentit la llauna:

Sí, ara he sentit el so de la llauna!!

I d’altres afegeixen matisos:

Doncs a mi m’ha semblat, pel so, que era una llauna que tenia dins una pedra.

I d’altres encara van més lluny:

Doncs jo crec que és una llauna que dins tenia un pare Noel que xutava una pedra.

Davant d’aquest comentari tothom calla i continuem endavant.

El nostre protagonista es troba amb un gos que li barra el pas, borda i el nen tira enrere mentre el gos l’observa.

Però el gos que l’ha bordat i el que ara el mira no és el mateix. Aquest és de color marró.

De color marró??? Si el curt és en blanc i negre!!! Però l’adult calla i deixa parlar als companys i companyes:

Jo també penso com ella. Aquest és marró. Sí, sí!!

I jo també ho penso!!!

Tirem enrere i ara molts canvien d’opinió, però la nena que ha dit que el gos es marró continua fixa a la seva postura. Ja ningú li discuteix i algú suggereix:

Potser ella el veu amb colors. Cadascú mira a la seva manera.

Sembla que aquesta explicació serveix a tothom. Continuem amb el visionat, l’infant sembla que no troba cap solució per passar per davant del gos. Passa molta estona, està trist o avorrit??

Està avorrit i té son perquè badalla. Mira, jo de mirar-lo, també he badallat.

De cop, la música ens suggereix que passarà alguna cosa i al fons d’un carrer apareix una figura.

És un nen!

És un pare!

És un nen-pare!

Sí, sí és un nen-pare!!!

L’adult pregunta en què consisteix un nen-pare i l’infant que ha tingut aquesta idea respon:

Doncs és un nen que també és un pare al mateix temps.

L’adult pregunta si algú ha vist mai un nen-pare i sembla que ningú l’ha vist mai, però l’infant respon:

No l’hem vist mai, però podria existir.

El “nen-pare” s’apropa i algú diu:

És un avi!!!

No, és una àvia!!

Nooooooooo, és un avi-àvia.

Apa!!! Això no existeix!!!

Doncs si existeix un nen-pare, pot existir un avi-àvia.

El cas és que l’avi-àvia s’apropa i els espectadors acaben concloent:

És un avi!!!

És un avi-lladre perquè porta alguna cosa a l’oïda que serveix per robar (el personatge duu a l’orella una espècie d’audiòfon).

És l’avi del nen i l’ajudarà.

Però sinó es parlen i tampoc l’ha dit “Hola” ni l’ha donat un petó. Com ha de ser el seu avi???

El nen protagonista segueix a l’avi-lladre, però quan sembla que passaran per davant del gos, l’avi-lladre gira cap a l’esquerra i el nen es queda tot sol davant del gos. Llavors, decideix passar i li tira al gos un objecte (un tros del pa que duu sota el braç) i el gos, en comptes d’atacar al nen,  el comença a seguir tot content.

Li ha tirat un tros de coixí!!

No, era menjar i l’ha tret de la butxaca.

Tots i totes estan d’acord amb aquesta última afirmació i continuem el visionat. I el protagonista arriba a una casa que sembla que és la seva.

Uix, la mare no li deixarà que es quedi el gos!!!

Es quedarà a fora perquè sinó potser taca el pis.

I, efectivament, el gos es queda a la porta tot trist, però, de cop i volta, apareix una figura al fons que sembla un nen.

És el nen que torna a buscar el gos!! Ha sortit per la porta de darrere.

No, és un altre nen, que no ho veus?? Té el cabell molt diferent.

Noooo, és el mateix nen!!!

El nen que no sabem si és el mateix o és un altre passa per davant del gos i el gos el borda i sembla que el vol atacar. El nen s’espanta i un bol que porta a la mà sembla que li caurà...I així acaba el curt.

L’adult pregunta:

El curtmetratge es diu “El pa i el carrer”. Hem vist el carrer?

Sí!!!

I hem vist pa???

Noooooooooooooo!!!!

I llavors algun infant diu:

La pel·lícula hauria de dir-se “El carrer i el gos”.

O “El nen i el carrer”.

O “El nen i la pedra”, però el “El pa i el carrer” no s’hauria de dir perquè no surt pa.

Sí que surt, quan li tira el menjar al gos.

Ah! Sí! Era pa!!!El gos menja pa i per això es fa amic del nen!!!

Un cop dit això, ens comencem a preparar per anar als ambients i acomiadar-nos. De cop la nena que pensava que el nen que surt al final era el mateix nen del principi demana la paraula:

He canviat d’opinió. El nen que surt al final és un altre nen. M’he fixat en el pentinat i en la roba i és un altre.

També demanen la paraula els nens que deien que l’infant del final és un altre nen que el de la resta del curtmetratge:

Jo també he canviat d’opinió. El nen del final és el mateix que hem vist tota l’estona que torna a buscar al gos.

Sí, jo també penso això. Ha convençut a la mare per quedar-se’l i ha sortit per entrar-lo a la casa.

I amb aquest canvi d’opinió respectiu vam marxar cap a casa.

 

Totes les imatges han estat extretes de la pàgina Mubi , si voleu veure el curtmetratge complet ho podeu fer clicant aquí

Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Visionat i selecció del material de la sortida pel barri

Ja fa setmanes us vam explicar com va anar la sortida dels infants de P4 i P5 de l’escola Congrés-Indians pels voltants del barri (Els edificis i espais arquitectònics del barri des de la mirada dels infants) i, tot i que fa molt de temps de tot plegat, volem fer exercitar una mica la nostra memòria per tal de no deixar aquesta experiència en un raconet agafant pols.

Uns dies després de la sortida, vam visionar les fotografies que havíem realitzat. Vèiem les fotos realitzades per l’adult on es veien els infants en plena acció i, després, vèiem les que havien fet ells mateixos. Cada imatge o, gairebé cada imatge, anava associada a molt records:

Aquesta foto la vaig fer jo. Me’n recordo!! Com els altres cridaven no vaig poder fotografiar els ocells.

I aquesta la vaig haver de repetir dues vegades perquè no m’agradava com havia quedat la primera.

Mentre anàvem veient  algun infant es preguntà:

I això que és?? Jo no ho vaig veure. Em puc apropar?

Un altre infant li respon:

Això estava just al costat de la torre alta!!

    

    

Un cop havíem fet el visionat ens traslladàvem a l’ “Atelier” per seleccionar cadascú les imatges en paper que volia endur-se a casa. L’única condició era que les havien d’enganxar de forma endreçada en papers blancs. Alguns escollien les fotografies que havien fet ells, però d’altres les que més li agradaven o, alguns altres, les que trobaven que guardaven alguna relació per la forma o pel color. L’ “Atelier” estava en plena efervescència i se sentia com els infants anaven treballant molt concentrats:

Passa’m la pega!!

Isabel, necessito un altre paper. 

    

    

De cop i volta algú preguntà:         

Se li pot afegir algun dibuix?

I l’adult li va respondre:

I tant!! I també li pots afegir paraules!!!

Alguns infants, que es trobaven en un moment de molta emoció pel que fa a la lectura i escriptura, van mirar a la mestra amb els ulls ben oberts i van començar a dir:

Jo escriuré “Canòdrom”.

I jo “flor” i “porta”!

Doncs jo “dos balcons”.

I algun infant, que encara no havia acabat de fer la distinció entre l’escriptura i el dibuix però sentia que volia deixar una petjada personal en el seu recull de fotos, va dir:

Doncs jo dibuixaré un cargol!!

 

Després de la febre de la pega, els infants van traslladar els llapis senzills, els llapis de colors, les gomes i les maquinetes disposats a personalitzar la seva selecció. No se sentia molt de xivarri, perquè la concentració era màxima: escriure una paraula és quelcom complex que requereix gran atenció. Alguns demanaven ajuda a la mestra, però gairebé sempre apareixia un company o una companya que acabaven resultant més ràpids i eficaços que el propi adult. Alguns copiaven, altres ho intentaven per ells mateixos i d’altres miraven el que feia la resta d’infants. 

    

    

I van fer reculls molt diferents. Alguns amb un parell d’imatges ja en tenien prou, d’altres van decidir fer un llibre i, alguns altres, un collage!! La qüestió és que, quan ja va ser l’hora d’anar cadascú al seu ambient, ningú volia deixar-se la seva obra: la imatge abstracta que veien a la pantalla era quelcom seu, particular i propi que no volien  abandonar en un racó oblidat. 

    

    

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

INNISFREE de José Luís Guerín

Aquest extret ens mostra una situació emocional molt forta, la separació de dos amics. La distància entre els personatges i la càmera  serveix per mostrar els sentiments dels nois i la noia. 

El principi de l’extret es grava amb un tràveling lateral, després canvia de pla i d’enquadrament, és més  tancat, la càmera es posa a davant  i el director decideix fer flou el fons i a ell nítid. Comença un altre tràveling en què la distància entre   la càmera i el personatge es manté  fixa, però  quan es gira i marxa, la càmera continua movent-se a la mateixa velocitat i direcció i es van allunyant, la distància va augmentant, com també l’amistat dels amics. Tot forma un fil elàstic, d’anada i tornada.

Quan la parella marxa es sent una música alegre, dura molt poc. També hi ha moments de silenci, el so ambient és bonic perquè sentim les passes trepitjant les fulles seques,  les campanes, els ocells…

L’extret és molt fàcil situar-lo a  la tardor, pels arbres i  les fulles seques.          

Aina i Núria

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

“Mel”, de Semih Kaplanoglu

Aquest extret ens ha agradat molt i per això l'hem volgut comentar per penjar al bloc.

Entre la càmera i el personatge a vegades hi ha molta distància i en alguns moments poca. Quasi tots els plans són generals, pensem que el director volia transmetre solitud, tristesa i ensenyar-nos on vivia en Yusuf. Sembla que quan està content s’apropi a la càmera i en canvi quan està trist s’allunyi. Quan el protagonista es va acostant a la càmera passa d’un pla obert a un de tancat i al revés quan en Yusuf es distancia més de la càmera el pla és més general.

Hi ha un canvi emocional fort en el moment que arriba de l’escola molt content, l’hem vist corre, de cop surt de mig els arbres  i es para prop de la càmera per escoltar la mala notícia que estant donant a la seva mare, decideix marxar, corre, s’allunya de la càmera, tant que s’endinsa al bosc, és fosc.

Alguns cops el pla comença  buit, en Yusuf entra i de mica en mica es va allunyant.

 La llum és la d’un dia de pluja i ennuvolat.

 El so està bé perquè se sent la pluja, els ocells, les passes quan s’allunya o s’apropa.

Emma i Paula

Escola de Bordils - 6è (Bordils)

EL CIRC ( Charles Chaplin, 1928)

 

En aquest extret hi ha diferents plans amb molts canvis d’escala (pla general, pla sencer, pla mig,...). El director ha filmat els diferents plans per mostrar diferents emocions.

Quan el moment és més emotiu ens mostra en Charlot de més a prop, amb un pla tancat i quan els carruatges se’n van, fa un pla general per veure que no hi ha ningú més, i que està sol.  La pols que aixequen els carros quan se’n van fa que la solitud del personatge sembli més gran, queda ell sol al mig de la pols.

En canvi quan està parlant amb els senyors del circ és un pla sencer,  més tancat.

Suposem que aquesta seqüència la van  gravar al matí, perquè la llum és clara.

La música, en les pel·lícules és molt important, pot ser tranquil·la, trista, alegre,... segons l’estat d’ànim del protagonista i a les pel·lícules antigues i mudes, com ho és aquesta encara és més important, ens ajuda a entendre el que passa.                                                                        

Irina i Rita

Pàgines