Institut Narcís Monturiol (Barcelona)

Estrena de 'El silenci'

El silenci

 

Hola, som el grup d’alumnes de 4t d’ESO de l’institut Narcís Monturiol.

Per construir el guió del nostre curt ha estat molt important tot el treball que prèviament hem realitzat al llarg del curs. Des dels plans del món i els minuts Lumière, fins el rodatge i el muntatge de les Primeres seqüències. La situació emocional de l’Àlex estava clara: el malestar, la incapacitat de compartir-lo, la falta de confiança amb uns pares que l’utilitzen com a moneda de canvi... Però no ens posàvem d’acord en la història que volíem explicar. Què és el que calla l’Àlex?  

“L'Àlex és una noia que està vivint i patint el procés de separació dels seus pares. Viu en silenci el conflicte tant a casa com fora, i per més que els seus amics i amigues proven d’animar-la i incloure-la al grup, ella es manté absent al seu món propi, resistint-se a compartir l’angoixa. Sembla que el viatge que han organitzat plegats aconsegueix que l’Àlex surti del seu aïllament i es convenci de que cal mirar endavant. Però quan arriba l’hora de tornar, tot sembla molt més difícil, i torna el silenci.”

Finalment, vam decidir que una estructura narrativa amb salts de temps, a partir del viatge dels amics, paral·lela al desordre mental de l’Àlex, seria la millor manera d’abordar-ho. Per aquesta decisió ens va ajudar molt el visionat de Paranoid Park de Gus van Sant a la primera sessió de Pantalla Alternativa dels Joves Programadors d’UJAC.

Les localitzacions que hem triat ens han servit, per una part,  per expressar i reforçar l’estat emocional de l’Àlex i ens han permès aprofitar i recuperar moltes de les idees desenvolupades durant el primer trimestre en el rodatge dels plans del món:

La casa, al barri de la Vall d’Hebron, on l’Àlex sent les discussions i la fredor entre el seu pare i la seva mare,  i el terrat on ella s‘aïlla i des d’on es veu part del barri i la muntanya de Collserola.

El local de la Joventut Alternativa de Montbau (JAM) on manté, encara que en la distància, la relació amb el seu grup d’amics.

El tren, que ens ha permès acompanyar el recorregut emocional de la protagonista, els seus records.

La  platja de Ribes Roges,  a diferents hores del dia, que ens ha permès mostrar l’evolució del personatge, la seva capacitat de tornar a connectar amb la naturalesa i el amics, de gaudir, de carregar-se d’energies per afrontar la situació a casa seva.

 

Pel que fa a les tries en relació a les regles del joc:

Hem començat amb un tràveling al tren i al llarg de tot el curt, especialment a la platja, hem rodat i muntat diversos Plans del món, per fer un pas del temps a través del món (molts inspirats per Llums al capvespre de Kaurismaki). Un dels plans del món, el de la lluna al caure la tarda a la platja, té una història especial: vam tenir la sort de que un núvol travessés, i al Tono, que forma part del grup de joves programadors (UJAC), li va recordar el film Un perro andaluz de Luís Buñuel. També els primers plans del pare i la mare estan molt influïts de Retrats que vam fer durant el primer trimestre.

La categoria triada conjuntament amb el grup de cinema en curs de l’Institut de Castellet ha estat Filmar d’esquenes per intensificar el primer pla. Hi ha dos moments del film en què hem treballat a partir d’aquesta categoria. A la platja, quan la mare truca al mòbil i l’Àlex torna a caure al seu aïllament, i sobretot, a la seqüència nocturna de casa, on després d’un seguiment amb càmera en mà de l’Àlex la descobrim plorant. Els fragments que ens han inspirat han estat Els amants de la nit, de Nicholas Ray; Retrat d’una noia de finals dels anys 60 a Brussel·les, de Chantal Akerman, i De jueves a domingo, de Dominga Sotomayor, així com Elephant de Gus van Sant.

La regla del joc dels canvis de llum segons les hores del dia, i mostrar un mateix espai amb ambients diferents, un dels quals una nit, finalment l’hem treballat a diferents moments del film: a la platja, on passa el dia, l’hora bruixa i finalment cau la nit, i a la casa de la protagonista, tant a la porta com a l’interior.

Al nostre film hem volgut treballar a fons els primers plans de la nostra protagonista. Ens hem inspirat molt directament per Ingmar Bergman, i hem rodat a la seva manera, fent molta atenció a la pell i a la mirada, sobretot a partir de Persona i Un estiu amb Monika. Portàvem una impressió dels plans al quadern de rodatge, que consultàvem per composar els nostres.

Tant a la platja com, molt literalment, a la JAM, hem treballat els passatges entre personatges inspirats directament pel fragment de Los condenados, de l’Isaki Lacuesta. Va ser emocionant poder-li explicar personalment a la sessió que va fer al cicle Pantalla Alternativa d’UJAC, a l’auditori de Sant Martí.

També hem treballat els passatges entre el personatge i el món quan l’Àlex surt de casa, a partir de La nostra música de Jean-Luc Godard.

La seqüència del lavabo és una de les més intenses emocionalment: vam planificar en tancat i amb la càmera en mà, a la manera de Cassavetes a Una dona sota la influència, i intensificant emocionalment el so de les onades, sobretot a partir de El lloc de treball d’Olmi i el film Paranoid Park, que ens ha inspirat per l’efecte de so. També hem emprat el recurs de la intensificació del so a la seqüència de l’esmorzar, on el so de les culleretes i de mastegar menjar esdevé eixordador enmig del silenci tens i irrespirable de l’atmosfera familiar, i a la platja, on el so de les ones ho cobreix tot.

I els elements interposats treballats sobretot a la platja per generar una relació especial entre l’espectador i el grup d’amics.

La música la interpreten dues companyes del nostre institut, la Júlia, del grup de cinema en curs, que ha interpretat una peça de J. Porret amb el clarinet, i la Laia López, de 2n d’ESO que ha interpretat una peça seva al piano, que és la que acompanya la seqüència  a la platja.

El rodatge ha estat una experiència molt especial i inoblidable. A les primeres seqüències ja havíem practicat la rotació de càrrecs, havíem experimentat l’emoció que se sent quan es dóna per bo un pla havíem pres algunes decisions en equip. Però ens ha sorprès la complexitat i la intensitat del rodatge: hem treballat en un ambient carregat de sensacions, estrès, cansament, il·lusió, ganes de superació.Perquè no ens conformàvem amb que un pla quedés bé: havia de ser creïble, impactant, vertader…. I d’alguns plans, com els que rodàvem amb els amics, n’hem hagut de fer moltes preses.

També en ha agradat molt -i a vegades ens ha sorprès- el funcionament dels grups de rodatge. Durant el curs hem hagut de treballar molt les nostres diferències i no ens ha estat gens fàcil prendre decisions. Però els  grups de rodatge sempre han funcionat molt bé. Davant de les dificultats no previstes i de les oportunitats que un canvi de llum o una proposta de rodar càmera en mà ens suggeria, tothom s‘hi ha posat amb ganes.

Hem après moltes coses de cinema, també durant el muntatge. Ens ha agradat sentir-nos com a cineastes de veritat; ara ens agrada i ens interessa molt més el cinema i  sentim molta satisfacció del curt que hem planificat i dirigit i que esperem que us hagi agradat.

Volem donar les gràcies a tothom que ha fet possible aquesta experiència. Especialment a la gent d’A Bao a Qu per impulsar i sostenir aquest projecte, i al Pep i la Isabel per la seva manera d’acompanyar-nos durant tot el procés.

Institut Narcís Monturiol (Barcelona)

Estrena 'El sol sempre torna'

El sol sempre torna, realitzat pels alumnes de 4rt d’ESO de l’Institut Narcís Monturiol.

 

PRESENTACIÓ A LA FILMOTECA

Som  alumnes de 4t d’ESO de l’institut Narcís Monturiol. Ens acompanya la nostra professora de música, Isabel Ribera, i el cineasta, Pep Garrido i us volem presentar el nostre film final: “El sol sempre torna”

Per fer el guió vàrem pensar en emocions relacionades amb la fi de l’ESO, l’estiu amb els amics, separacions de pares, relacions personals... Tot eren emocions molt properes. Finalment vàrem decidir centrar-nos en la fi de l’estiu, quan s’acaba el somni i torna la rutina.

“ El Sergi i l’Elena han passat un estiu molt especial que mai oblidaran, s’ entenen molt bé i tenen molta confiança. Quan l’Elena li diu al Sergi que ha de marxar, ell es tanca en banda, i no ho vol acceptar. Però després reflexiona i comprèn que no hi pot fer res, que tot acaba i que la trobarà a faltar, , però pot ser feliç igualment.”

 

Totes les localitzacions que hem triat són de barris del districte Horta-Guinardó propers al nostre, i ens agraden molt. Pensem que hi funcionen molt bé.

Ens sentim especialment satisfets del rodatge als búnkers del Carmel. Vàrem tenir la sort d’arribar-hi molt aviat i la llum del moment i el descobriment d’algunes noves localitzacions ens va permetre afegir nous plans no previstos, que després van ser molt emocionants al muntatge. 

 

Quant a les regles del joc, des del començament, ens han servit per construir el nostre guió i pensar amb quins plans les expressaríem:

  • Pel que fa a filmar a casa del protagonista, varem decidir que l’espai tindria dues funcions: 

- la de ser el  “refugi” del Sergi, del seu intens estat emocional,

- i també l’espai on exercir la seva responsabilitat de tenir cura del seu germà.

 

  • Ens hem inspirat en les categories de l’apartat “Ocultar/Mostrar el rostre” en alguns dels moments més intensos emocionalment del film.

- Quan l’Elena li diu al Sergi que marxa, a la segona seqüència,  vàrem decidir treballar la categoria “Mostrar l’emoció ocultant la mirada”, i ens va inspirar molt especialment el final de “La Promesa”, dels germans Dardenne

- A la seqüència dels búnkers, quan vam pensar el pla detall de la mà, ens vam inspirar en el fragment del final de “Ningú no sap”, de Hirokazu Kore-eda,

- I pels “passos del temps”, varem tenir molt present “Llums al capvespre”, de l’Aki Kaurismaki.

- A la seqüència, del Sergi a casa, havíem planificat al menjador unes “Aproximacions Progressives”, però en el muntatge varem veure que no funcionaven gaire i varem conservar la idea de filmar a partir de la categoria “D’esquenes”, amb el Sergi mirant per la finestra.  

    

  • Hem fet també molta atenció a les Distàncies Sonores al llarg del film

- A la primera seqüència varem decidir “ocultar la conversa” intensificant el so ambient.

- En el seguiment del Sergi amb càmera en mà, a la tercera seqüència, els passos  els vam gravar en wild track i després els varem muntar (amb molta feina!) per fer-los coincidir amb la imatge. Varem decidir pujar-los de volum per “Intensificar emocionalment el so”. L’efecte del seguiment en càmera en mà i el so intens connecta amb el desordre emocional del Sergi.

- També varem optar per la categoria d’”Intensificació emocional del so”, amb el so dels dibuixos animats, alegre i esbojarrat, que contrasta amb l’ànim decaigut del Sergi; i el so del rellotge, que accentua l’espera i la solitud del Sergi.

 

Amb la música, havíem planejat fer un joc de volums i intencions La cançó es titula: “Ames meurties” del grup Hypnoss, que es tracta, com bé diu el títol, d’Ànimes Mortes. Aquesta cançó la varem trobar en una pàgina web de música lliure de drets. Quan la professora de francès ens va traduir la lletra, varem veure que connectava perfectament amb l’emoció del Sergi.

- Les altres dues músiques del film són improvisacions de dues alumnes, la Sofia  i la Marina, una d’elles tocada a quatre mans.

- Varem treballar la categoria “Portar al primer terme el so llunyà” a la segona seqüència, en el diàleg entre el Sergi i l’Elena: per fer-ho, varem haver de gravar tota la conversa  en un wild track.

- I per rodar el trajecte final del Sergi, a la darrera seqüència, varem voler treballar les “Variacions de l’ambient sonor”. Cadascun dels espais que el Sergi recorre té un so que li és propi, i que envolta l’emoció del Sergi, que torna a connectar amb el món i a reconciliar-se amb ell mateix. 

 

El rodatge i el muntatge del film final ha estat una experiència especial, molt emocionant, el millor de tot el treball que hem fet al llarg del curs. Ens hem sentit molt bé en els tres grups, que han funcionat . Hem hagut de ser molt curosos en la planificació de tots els detalls, i molt pacients sempre. Hem hagut de prendre decisions, a vegades difícils. Durant el rodatge i, especialment, durant el muntatge.

Hem aprés molt i sabem que la nostra la mirada vers el cinema ha canviat ja per sempre.

Gràcies a tothom! Especialment a la Núria i les Laies d’A Bao a Qu i al Pep, el nostre cineasta.