Hirokazu Kore-eda

Escola Rafael Alberti (Badalona)

Estrena de 'No'

No

Hola!

Som els nois i noies de 6è de l’escola Rafael Alberti i ens fa molta il·lusió a presentar-vos el nostre film, que hem anomenat “NO”. Esperem que us hagi agradat.

Vam posar-li aquest títol perquè el protagonista rep molts “no”: la seva mare li diu que no hi ha diners i que no es pot posar la camisa; la seva mestra li diu que no va d’excursió; fins i tot s’enfada amb els amics. El títol, com la història, comença de manera negativa, però la vida no és sempre “negra”, també hi ha alguns moments “blancs”, com els bons moments amb els amics o quan la mare li arregla la camisa.

 

El guió

Inicialment, ens vam plantejar idees al voltant de tenir una situació econòmica difícil. Es va llançar la idea de què el protagonista tingués un jersei nou que la seva mare vol reservar i que ell es vol posar sí o sí. Vam pensar que aquesta seria una història senzilla que ens permetria centrar-nos en com explicar-la, en posar en pràctica el que estàvem veient en els visionats. Ens interessava especialment el problema econòmic que tenia aquest personatge, perquè ens permetia parlar dels seus sentiments i emocions.

Elements importants en la construcció del personatge han estat els seus estats d’ànim, el seu comportament, influenciats per la seva economia i el seu entorn. Especialment rellevants han estat les seves emocions quan se li trenca la camisa i les relacions amb la seva mare, amb la seva professora i amb els amics.

 

Els visionats

Hem planificat les seqüències a partir dels fragments que hem visionat i de les categories que il·lustraven.

Ara coneixem directors i pel·lícules que no havíem vist mai a la televisió o al cinema.

Inspirar-nos en aquests fragments ha estat una forma d’aprendre cinema i d’aprendre a expressar-nos.

A partir de la nostra idea pel guió, el Pablo ens parlà d’una pel·lícula d’Abbas Kiarostami, titulada On és la casa del meu amic?. Aquesta pel·lícula també parteix d’una idea molt senzilla: un noi s’emporta la llibreta del seu amic i li ha de retornar perquè pugui fer els deures. Veure fragments d’aquesta pel·lícula ens animà a continuar amb el treball de guió.

Elephant, de Gus Van Sant, ens va inspirar per fer un traveling. Vam gaudir molt rodant-lo. Tot i les dificultats de rodar un pla com aquest, estem molt satisfets del resultat. Finalment no el vam muntar a la nostra pel·lícula, perquè vam decidir que no aportava allò que volíem a la pel·lícula.

35 Roms, de Claire Denis, ens inspirà per mostrar el pas del temps a través del món i explicar que l’Adrián s’ha quedat sol a l’escola mentre que la resta dels companys han marxat d’excursió.

Ningú no sap, de Hirokazu Kore-eda, ens inspirà el treball de la relació entre els termes sonors i els termes visuals en el pla en què els amics estan d’esquenes, berenant. Sentim el riu i no té tanta importància la conversa.

Una categoria que vam decidir treballar especialment va ser el valor del rostre. En els moments a la casa, s’han treballat molt els primers plans.

En els moments en que l’Adrián ha deixat els seus amics i es queda sol, pensant en el que farà, hem mostrat l’emoció ocultant la mirada o filmant d’esquena.

Aquí ens vam inspirar sobretot en Als nostres amors, de Maurice Pialat, en Ningú no sap d’Hirokazu Kore-eda i en Esperant la felicitat, d’Abderrahmane Sissako.

Una altra categoria que hem treballat especialment i que ens vam proposar compartir amb el nostre centre agermanat han estat els elements interposats.

A la primera seqüència de la nostra pel·lícula, en el moment que el nostre protagonista surt de casa, ens vam inspirar en El lloc de treball d’Ermanno Olmi, tenint com a elements interposats els cotxes que hi ha davant de casa.

Els nois de Fengkuei, de Hou Hsiao-hsien, ens inspirà en la seqüència en la que els amics estan tirant pedres al riu, però els veiem a través de la barana del pont.

En el moment en què l’Adrián deixa als amics enfadat, vam fer una panoràmica de seguiment, inspirats per Blue Gate Crossing, de Chih-yen Yee; però en comptes de transmetre alegria, volíem transmetre les emocions de ràbia, tristesa, amargura i preocupació.

 

El rodatge

Una de les regles compartides a l’hora de fer la pel·lícula era que alguna de les seqüències s’havien de construir amb plans del món.

En el procés de planificació del film, vam tenir en compte els plans del món que havíem anat "recollint" al llarg del curs. Aquests plans ens van servir per plantejar-nos localitzacions, les hores del dia en què les volíem gravar, el treball de llum i, fins i tot, en l’elecció dels actors.

A la nostra pel·lícula, el món juga un paper important a l’hora de marcar el pas del temps i per recolzar els estats emocionals del protagonista. Per exemple, quan l’Adrián està castigat, plou. No havíem programat un rodatge amb pluja. Però vam tenir la sort de què va ploure mentre rodàvem a la casa i vam decidir filmar alguns plans del món amb una llum i un so que la meteorologia feia especials.

Durant el muntatge vam decidir utilitzar aquests plans per a fer que l’emoció ressonés al món.

La casa, per a nosaltres, ha estat un espai important i alhora difícil.

Teníem una casa preciosa, amb molta llum, molt ben decorada, amb molts miralls i amb unes vistes magnífiques; que no s’assemblava al que havíem imaginat per al nostre personatge.

Així que vam decidir mostrar-la en plans de detall, molt propers, de manera que l’espai íntim del nostre personatge quedés més aviat a la imaginació de l’espectador. Va haver-hi moments en què vam haver de tapar les finestres perquè no hi entrés tanta llum.

El so dins la casa també ha estat especial. El primer aspecte va ser que a la casa hi ha una nena petita que anava parlant mentre rodàvem i que era molt difícil que entengués que necessitàvem silenci. Va ser així com va aparèixer la germana petita de l’Adrián: primer la vam sentir i després vam decidir que l’havíem de veure a la pel·lícula.

Quan muntàvem vam veure que el so de la màquina de cosir resultava especial i va anar adquirint un cert protagonisme, ja que ens dona l’oportunitat de fer present a la mare sense veure-la. Ens fa saber que és a prop, cosint.

També vam dedicar un temps a treballar els termes sonors, ajustant nivells de so, sobretot en els moments en què els personatges parlen a la classe i a la casa.

Una altra regla compartida ha estat la d'explorar la llum i les hores del dia en un mateix espai

Aquesta regla s’acompleix principalment al riu, on vam rodar de matí (jugant amb els amics), de tarda (berenant), al vespre (els aspersors) i de nit (al pont).

La casa també va ser un espai que vam poder filmar de matí i amb pluja. La tarda i la nit les vam simular tapant finestres, ja que la casa tenia molta llum. En els moments en què simulàvem la tarda o la nit, vam fer ús de la llum artificial.

A l’escola també vam rodar algunes escenes al matí i d’altres a la tarda. En canvi en d’altres moments vam haver de preparar el rodatge perquè semblés que era una altra hora del dia (l’arribada de l’excursió a la tarda, en realitat es va rodar al matí, buscant el lloc on toqués menys sol).

Especialment difícils van ser els plans rodats amb tota la classe, perquè hi havia molts actors que coordinar i vam necessitar una bona estona per a explicar a tothom què havia de fer, aconseguir que deixessin de mirar a càmera, trobar on col·locar el micro perquè no es veiés però tot es sentís bé...

La seqüència de la baralla dels amics també va resultar difícil, però molt divertida. Era un pla molt llarg i el vam haver de repetir bastant perquè ens equivocàvem i dèiem “camiseta” en comptes de “camisa” o estiràvem de la màniga que no era o ensopegàvem i quèiem a l’aigua...

Al final estem molt satisfets amb els resultats.

 

El muntatge

Vam començar fent un tràveling inspirat en Elephant, de Gus Van Sant. Va ser una bona experiència i estem molt contents amb els resultats, però en muntar vam veure que aquesta seqüència no aportava res a la pel·lícula i la vam eliminar.

En el muntatge hem fet molta atenció al so. Hem tingut cura dels termes sonors. Hem ajustat els nivells del so ambient perquè recolzessin les imatges i les distàncies que mostraven. I sobretot hem treballat molt en els moments en què parlava cadascú.

Hem introduït elements que no hi eren durant el rodatge, com per exemple el so de la màquina de cosir que acompanya pràcticament tots els plans a la casa i que ens diu que la mare és a prop.

Va ser divertit enregistrar el so per a la discussió de l’inici, que va ser un moment que vam idear durant el muntatge i que vam gravar per separat (en realitat els actors ni tan sols es van veure per discutir).

Durant el muntatge hem descobert la importància d’aquest treball: de la presa de decisions en aquest procés en depèn el resultat final de la pel·lícula. Durant el muntatge hem anat fent, desfent, retallant i escollint, hem vist com la nostra pel·lícula anava creixent i canviant, agafant un ritme que la feia cada cop més interessant.

 

Aprenentatges

Del cinema hem après què és un tràveling i una panoràmica, hem agafat una càmera i els hem fet nosaltres mateixos.

Una cosa que ens ha agradat molt és aprendre com funciona un equip de rodatge i posar-ho en pràctica.

L’experiència de fer d’actor ha estat al·lucinant i repetiriem sense pensar-ho.

Més enllà del cinema, hem après a treballar en grup, a compartir les idees, a explicar-les, a defensar-les, a ampliar-les i a millorar-les.

Hem après a respectar-nos, a valorar el treball dels altres i a acceptar suggeriments.

Hem pres decisions i ens n’hem responsabilitzat.

 

Agraïments

Volem agrair a la nostra companya i a la seva família que ens deixessin entrar a casa seva per construir la “casa de l’Adrián”.

Volem donar les gràcies al nostre cineasta, Pablo García, per ensenyar-nos a veure i a fer cinema, per comprendre i animar les nostres decisions i per la seva paciència i dedicació.

Volem donar les gràcies a A Bao A Qu, per fer possible el projecte Cinema en curs. 

Institut Castellet - 4t d'ESO (Sant Vicenç de Castellet)

Parlem de les primeres seqüències

Per construir les primeres seqüències vam triar una situació emocional que situava la nostra protagonista en els moments posteriors a la discussió amb els seus pares. La veuríem sola, pensativa, agobiada, frustrada...

Cada grup vam posar en joc una categoria diferent.

Insistències

Ens vam inspirar en els fragments dels films Als nostres amors de Maurice Pialat (1983) i Ningú no sap de Hirokazu Kore- eda (2004). En ambdós visionats els personatges estan immersos en un procés de reflexió del que els està passant. En diàleg amb el visionat d'Als nostres amors, vam voler que la nostra actriu estigués, també, asseguda en un banc.

A l’hora de fer la planificació vam tenir en compte la relació d'escala, els enquadraments, la llum del dia, els horaris de tren, el lloc i sobretot la situació emocional de la protagonista.

Vàrem triar un banc on el fons fos força ric: les vies, el pas del tren, les muntanyes de Montserrat, el cel i les cases.

En el moment de filmar ens vam repartir els càrrecs: la directora, la càmera, l’script, la sonidista i l’ajudant. Cada vegada que canviàvem de pla, canviàvem de càrrec.

Directora i càmera buscaven el pla amb el Dani, el nostre cineasta, que ens ajudava a solventar els dubtes, i mentrestant les altres companyes preparaven el so i el trípode, i l’script omplia les dades en el full.

Lamyae Chaouch, Sara Cintas, Alba Marcuello i Alba Tey

 

 

Intensificació emocional del so

El nostre grup vam treballar a partir dels visionats: Ningú no sap de Hirokazu Kore-eda i El lloc de treball de Ermanno Olmi.

Quan vam tenir més o menys clara la localització i la planificació de la seqüència, el Dani, el nostre cineasta, ens va ajudar a concretar-la i pensar diferents alternatives per si sorgien dificultats durant el rodatge en alguns dels plans concebuts.

En el rodatge ens va costar fer la panoràmica del primer pla, vam haver de filmar moltes preses perquè costava seguir l'actriu quan sortia corrent. El mateix ens va passar amb el tràveling de seguiment del segon pla, era difícil adequar la velocitat del vehicle amb la de l’actriu. Vam haver de fer un wildtrack de so del segon pla, i també va ser dur. La perxa havia d'estar molt estirada i això feia que el micròfon pesés força i havíem de caminar amb pas curós rere l'intèrpret. Tot això, però, va valdre la pena i estem força satisfetes amb el treball aconseguit.

Claudia Alza Blasco, Ainhoa Concustell López, Anna Gómez Vila, Laura López Martínez i Marta Padrós

Passatges entre el món i el personatge

Vam gravar la nostra seqüència a El Pont de Vilomara i Rocafort, a la vora del riu Llobregat.

Ens inspiràrem en un fragment del film Los Muertos de Lisandro Alonso en el qual la càmera feia una panoràmica mostrant el món i el personatge, era un moviment molt complex. El nostre moviment panoràmic era més senzill, però tot i això vam haver de repetir-lo uns quants cops.

L’ambient de rodatge va ser molt bo i gratificant tot i que vam haver de superar certes incomoditats. Per exemple, en el primer pla la càmera estava molt alta i ens costava mirar pel visor, en dos dels altres plans la càmera estava tant al marge del riu que cada vegada que havíem de fer claqueta ens calia fer-la al costat i no davant i això volia dir perdre l'enquadrament.

En el rodatge vam acabar gravant un pla més que no teníem planificat. Va quedar bé, ens va agradar i en el moment del muntatge el vam utilitzar, tant el so com la imatge.

Bianca Ceirano, Ainhoa Herraiz Sanmiquel, Judith López, Raquel Morales i Yaiza Prieto

 

 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Rodatge 'A la manera de...'

Tallers Documentals

En el moment en què ens van suggerir saber fer un pla 'A la manera de…', és a dir, inspirat amb algun dels films que estàvem visionant a Filmin, vam pensar en basar-nos en 'Ningú no sap', ja que a totes dues ens va marcar la fortalesa i la dolçor que ens transmet aquest film tan impressionant.Quan ens vam posar a pensar, ràpidament va sorgir la idea de reproduir els plans finals, pels sentiments que ens va fer sentir i perquè vam pensar que podríem fer plans de gran intensitat emocional. D’una manera natural vam imaginar-nos aquests plans als espais del poble on vivim. El pont de Sant Vicenç ens va il·lusionar com a primera localització i el tren dels Catalans que passa pel nostre poble pels trajectes. Ràpidament vam escollir un dia de rodatge i vam demanar ajuda a la mare de la Marta perquè ens gravés el tràveling frontal al pont. Quan el vam finalitzar, vam anar a gravar el pla del tren passant per les vies, assegurant-nos prèviament de l’hora en què passaria. Just uns 3 minuts abans que el tren passés es va posar a ploure, cosa que li va donar una tristesa afegida al pla. Podríem dir que la sort i l’espontaneïtat, el dispositiu i l’atzar, segons José Luis Guerin, van ser els nostres aliats. Finalment vam anar cap al tren i vam pensar els plans que faríem intentant dialogar al màxim amb la pel·lícula original. Però quan vam disposar-nos a gravar els plans, ja s’havia fet fosc. L’endemà vam haver de tornar a agafar el tren, així que vam necessitar dos dies de gravació. En els plans del tren vam utilitzar un trípode, i una de les dues buscava el pla mentre l’altra feia d’actriu per tal de trobar l’enquadrament que buscàvem. Va ser engrescador explorar i intentar de descobrir alguns dels recursos de la manera de gravar d’aquest cineasta japonès, en concret, Hirokazu Kore-eda. Per totes aquestes experiències i emocions, animem a tothom a crear un pla personalitzat basat en algun film que l’hagi captivat.

Marta Serran Grauvilardell i Júlia Torres Ubach

Institut Castellet - 4t d'ESO (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Ningú no sap és una pel·lícula del director japonès Hirokazu Kore-eda. Aquesta pel·lícula és molt profunda,  ens desperta molts sentiments i transmet molts valors.  

Personalment el que m’ha despertat a mi, ha sigut aquesta responsabilitat que tenim tots en aquesta vida, responsabilitat sobre coses nostres de les quals ningú més podrà encarregar-se, com una mare dels seus fills. En aquest cas tan extrem, l’Akira comença a agafar aquesta responsabilitat, esperant que la mare torni, però aquest cop no ho farà. Així de mica en mica l’Akira haurà d’agafar força i saber controlar la seva situació familiar.

Però com tot en aquesta vida, aquesta pel·lícula ens mostra la part positiva dels problemes, la unió que mantenen els germans. Encara que van patir una mort molt dura, la unió fa la força i envers la seva situació van estar units encara que fos difícil. 

Gràcies a aquestes pel·lícules som conscients del que som i el que tenim, molts cops ens queixem de les nostres vides, de les nostres famílies però hi ha gent vivint situacions com aquesta ja que aquest film està basat en fets reals. En relació al treball de llum m'ha agradat la manera com et fa notar el pas de temps dins de la casa. Amb els canvis de llum, la nena dibuixant i el sol damunt del rostre de l'Akira. El pla de l'Akira a la cabina telefònica  el trobo molt especial perquè no li veiem la cara però ens fa sentir les seves emocions. El treball del flou en alguns plans també m'ha emocionat. Quan l'Akira sap que la mare té una nova família, veiem els seus germans desenfocats.

Isabel Pérez

    

Institut Milà i Fontanals (Barcelona)

Filmem a la manera de Hirokazu Kore-eda

Després de veure el fragment de la pel·lícula 'Ningú no sap' d'Hirokazu Kore-eda, on l'Akira truca a la seva mare, hem decidit sortir a filmar en tres grups.

Cada grup a filmat a la manera de Kore-eda. Uns ens hem fixat més en la llum, altres ens hem centrat en filmar en tancat.

 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Tallers Documentals

Vaig triar de visionar aquest film perquè el títol em va cridar molt l’atenció, però sincerament, no sabia pas quin tipus de pel·lícula em podria trobar, ni de què es podria tractar, ni cap cosa semblant, ja que era un títol peculiar que no tenia cap significat clar per poder-te imaginar quin seria l’argument.  

Aquest film tracta d’una situació quotidiana, en molts dels aspectes com qualsevol altra família, però amb una duresa que colpeix. Són una família estrangera i la figura del pare no existeix ja que la família està formada per una mare i uns fills de diferents pares. Tenen una situació difícil ja de ben petits i una sèrie de problemes econòmics. 

Procedeixen d’un entorn pobre en el qual han de fer el possible per seguir endavant, i tot i els múltiples problemes, intenten seguir. La seva mare podem dir, que és la culpable de tota aquesta situació, ja que un dia com qualsevol altra decideix abandonar-los per marxar a treballar fora. La situació els superava i necessitaven diners. Els va dir que tornaria aviat i així va ser tot i que van ser-ne més dies dels esperats. En tornar, va fer maletes i va marxar de nou dient que tornaria per Nadal, però aquest cop no va ser així. Els fills en aquell moment van perdre l’esperança de poder-la tornar a veure. Aquesta situació va ser la que em va costar més d’assumir de tota la pel·lícula, i la qual, per part meva en cap moment del film puc entendre-la. 

Una de les seqüències que trobo més interessant  és la inicial, quan veiem al tren la mare i el germà gran, acompanyats d’una maleta, en la qual dins hi ha la resta dels germans a qui no  pot veure ningú perquè la mare en presentar-se als amos de la casa en la qual viuran, només  es presenta ella i el fill gran, de manera que els altres no poden ser vistos per la resta de gent. 

En aquest pla hi ha un contrast clar entre la llum fosca de l’exterior i la llum artificial de dins el tren. El so és important perquè no hi ha veu dels actors, sinó que només s’escolta el soroll del tren i ens capta l’atenció i dóna una sensació d’ intriga i inquietud pel que passarà. Excel·lent i potser premonitori del desenllaç final.

La moralitat de la pel·lícula podria ser el fet  que el que més necessiten  no són els diners per estar bé, sinó la figura de la mare, a la qual li donen més importància que a qualsevol alta cosa.

 És un film molt interessant, el recomano. 

  

Queralt Fernández

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Tallers Documentals

NINGÚ NO SAP

La pel·lícula “Ningú no sap” em va semblar un gran film per destacar, ja que té un transfons argumental que fa que no puguis moure la vista de la pantalla. 

La història es refugia en un drama japonès, creat per Hirokazu Kore-eda, on la força de quatre nens surt a la llum per culpa de l’abandonament de la seva mare en un piset de Tokio. Per la qual cosa aquests nens són obligats a lluitar per sobreviure sense cap mena de supervisió adulta. El missatge de la pel·lícula, tot i ser trist, per mi és positiu. Ja que la figura, per exemple, del protagonista Akira, ens transmet fortalesa i vitalitat, adjectius que a un nen de la seva edat encara no se’ls podria atribuir. Ja que és molt dur haver de fer-se càrrec dels teus tres germans sense tenir un suport on recolzar-te. Els dubtes i indecisions que es crea el mateix protagonista són expressats de manera especial mitjançant la llum, el so, o simplement l’expressió d’aquests petits grans actors. La pel·lícula dura unes dues hores i mitja, però el diàleg és molt limitat perquè el que el director ens vol mostrar és la importància de la llum, del so, o de, per exemple, l’expressió d’un dels nens quan l’Akira els  porta el regal de Nadal.

M’agradaria destacar que la majoria dels plans són interiors, pel fet que els nens no podien sortir de casa per no ser descoberts, ja que perdrien la casa. Però quan l’Akira sortia al carrer seguia havent-hi una mena de foscor especial que ens feia sentir encara més intrigats. El moment que vull recalçar és el aquell en què tots els germans surten al carrer per primera vegada. La fluïdesa enigmàtica del so i de la claror d’aquell munt de plans em van semblar simplement perfecta. Els somriures, les rialles, els salts, els canvis de pla, el moviment de la  càmera, la resplendor que acabava de néixer... Personalment crec que se’ns mostra la felicitat que sentien d’una manera màgica i pictòrica. Però el film també té moments durs, consistents. Cosa que fa que el ritme de la pel·lícula canviï d’una manera molt suau, sense variar realment de temàtica, sinó afegint-hi un punt més de dolçor i tendresa, que finalment aboca a la tristesa. 

En definitiva, la pel·lícula és realment impressionant, té plans molt interessants i el so sempre està present en el pla, mentre que el guió queda en un segon pla per no treure-li importància a la imatge que nosaltres veiem, que al cap i a la fi, és el que fa que ens enamorem d’aquest gran film. 

 

Júlia Torres 

Institut Castellet - 1r de batxillerat (Sant Vicenç de Castellet)

Ningú no sap

Tallers Documentals

 NINGÚ NO SAP

Director: Hirukazu Kore-edaAny: 2004 Idioma: Japonès 

 

ARGUMENT:La pel·lícula està basada en fets reals, i explica la història d’una família de Tokio, al Japó. La mare, Keiko decideix canviar de pis i llogar-ne un altre. Té quatre fills, tots de pares diferents, i tots cinc viuen dins la mateixa casa. Però només el més gran de tots, l’Akira pot sortir al carrer. Els més petits tenen totalment prohibit cridar, fer soroll o fins i tot sortir al balcó. L’Akira és l’encarregat de fer-ho tot durant el dia perquè la seva mare sol arribar molt tard a casa. Tot d’un plegat es desperten un dia i la mare els havia deixat una nota on s’acomiadava amb uns quants diners per passar el  mes. De tant en tant va tornant a casa, beguda i cansada, però al cap d’un temps els deixa totalment sols, i l’Akira se n’adona. Es veu obligat a fer de pare i de mare dels seus tres germans petits, la Kyoko, en Shigeru i la petita Yuki. Té cura de les feines de casa, del menjar, i es reparteixen algunes tasques amb la germana més gran, la Kyoko que ja comença a sospitar que la seva mare no tornarà mai més.

Els diners es van esgotant, i l’Akira es veu obligat a demanar-ne als pares dels seus germans, tot i que no són gaire d’ajuda. Les setmanes van passant i cada cop tenen menys diners per les necessitats bàsiques, o sigui que els tallen la llum i l’aigua i es veuen obligats a anar a rentar-se en una font del parc. La situació arriba a ser tan traumàtica que els nens es desesperen i comença a millorar quan troben una noia que passarà molt temps amb ells i els ajudarà a tirar endavant.

Cap al final, la pelí·lcula fa un gir extraordinari. La petita Yuki mor al caure des d’una cadira i els seus germans queden consternats. L’Akira i l’amiga dels nois, que és més gran que ell la decideixen enterrar en un descampat a la vora del riu per on hi passen els avions diàriament, el somni que tenia la petita Yuki abans de morir.

 

Sé que l’argument és un pèl llarg, i he fet un redactat força complet, però ho he cregut convenient. Aquesta película és d’una humanitat corprenedora que ens fa tergiversar el nostre món, almenys el meu. El director ha sabut plasmar una historia basada en fets reals en una pel·lícula magistral en només 140 minuts.Els diàlegs no són el punt fort d’aquest film, no n’hi ha en excés, però a vegades aquesta “manca” de paraules té el poder d’endinsar-nos més i més en la pel·lícula.En l’obra mestra de Kore-eda la llum ens ajuda a comprendre molts moments i, a vegades, a endevinar sentiments. Tot i ser un drama m’agradaria destacar la falta de dramatització per part dels actors i dels guionistes. Han sabut transmetre l’horror  de l’abandonament sense ni una llàgrima ni un plor.

Un altre dels punts forts d’aquesta pel·lícula a parer meu, és la banda sonora. Potser  no és la millor, però tots els que l’hem vist ens vé al cap una de les últimes escenes, on Akira i l’amiga tornen amb tren tots bruts després d’anar a observar els avions. De cop comença a sonar una cançó en japonés magnífica que té un significat esfereïdor (i que podem comprendre gràcies als subtítols). La llum jugant amb les cares dels nens, amb la seva roba i el cel i els sol que brillen més que mai. És, segurament una de les meves escenes preferides.

 

Seqüència escollida

Ha sigut difícil triar una sola seqüència que m’agradés dins d’aquest film, n’hi ha tantes que m’arriben al cor…

Potser la que destacaria sobretot és una on el segon germà més petit, Shigeru està jugant a algun tipus de joc de cartes davant de la televisió apagada. Seu en una banda on té les cartes parades i n’agafa una de les de la pila d’agafar, fa una cara tota contenta i la deixa al mig conforme ja ha tirat i li toca al contrincant. Després s’aixeca de terra, dóna la volta, seu a l’altra banda i fa exactament el mateix procés.

Juga sol. Un nen de potser 6 anys que té la maduresa de jugar sol, i la desgràcia de no poder sortir de casa, anar a l’escola, jugar amb nens i ser feliç.

 

Potser hauríem d’aprendre tots d’en petit Shigeru.

 

Marta Serran

Escola Montserrat Solà (Mataró)

Presentació de 'El meu món és la meva presó'

Els alumnes de 6è de l'Escola Montserrat Solà presentem 'El meu món és la meva presó' a la Filmoteca de Catalunya. Els alumnes de 6è de l'Escola de Bordils ens plantegen comentaris i preguntes.

El film es pot veure en el següent apartat. 

Institut Narcís Monturiol (Barcelona)

Presentació de 'A contracorrent'

Els alumnes de 4t d'ESO de l'Institut Narcís Monturiol presentem 'A contracorrent' a la Filmoteca de Catalunya. Els alumnes de 6è de l'Escola Rafael Alberti ens plantegen comentaris i preguntes.

El film es pot veure en el següent apartat. 

Institut Milà i Fontanals (Barcelona)

Presentació de 'La Solitud'

Els alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Milà i Fontanals presentem 'La Solitud' a la Filmoteca de Catalunya. Els alumnes de l'aula oberta de 3r i 4t d'ESO de l'Institut Joan d'Àustria ens plantegen comentaris i preguntes.

El film es pot veure en el següent apartat.

Escola Rafael Alberti (Badalona)

Presentació de 'Finals de juny, principis de setembre'

Els alumnes de 6è de l'Escola Rafael Alberti presentem 'Finals de juny, principis de setembre' a la Filmoteca de Catalunya. Els alumnes de l'aula d'acollida de 1r, 2n,3r i 4t d'ESO de l'Institut Júlia Minguell ens plantegen comentaris i preguntes.

El film es pot veure en el següent apartat. 

Subscriu-te al RSS - Hirokazu Kore-eda