Abbas Kiarostami

Escola Rafael Alberti (Badalona)

Estrena de 'No'

No

Hola!

Som els nois i noies de 6è de l’escola Rafael Alberti i ens fa molta il·lusió a presentar-vos el nostre film, que hem anomenat “NO”. Esperem que us hagi agradat.

Vam posar-li aquest títol perquè el protagonista rep molts “no”: la seva mare li diu que no hi ha diners i que no es pot posar la camisa; la seva mestra li diu que no va d’excursió; fins i tot s’enfada amb els amics. El títol, com la història, comença de manera negativa, però la vida no és sempre “negra”, també hi ha alguns moments “blancs”, com els bons moments amb els amics o quan la mare li arregla la camisa.

 

El guió

Inicialment, ens vam plantejar idees al voltant de tenir una situació econòmica difícil. Es va llançar la idea de què el protagonista tingués un jersei nou que la seva mare vol reservar i que ell es vol posar sí o sí. Vam pensar que aquesta seria una història senzilla que ens permetria centrar-nos en com explicar-la, en posar en pràctica el que estàvem veient en els visionats. Ens interessava especialment el problema econòmic que tenia aquest personatge, perquè ens permetia parlar dels seus sentiments i emocions.

Elements importants en la construcció del personatge han estat els seus estats d’ànim, el seu comportament, influenciats per la seva economia i el seu entorn. Especialment rellevants han estat les seves emocions quan se li trenca la camisa i les relacions amb la seva mare, amb la seva professora i amb els amics.

 

Els visionats

Hem planificat les seqüències a partir dels fragments que hem visionat i de les categories que il·lustraven.

Ara coneixem directors i pel·lícules que no havíem vist mai a la televisió o al cinema.

Inspirar-nos en aquests fragments ha estat una forma d’aprendre cinema i d’aprendre a expressar-nos.

A partir de la nostra idea pel guió, el Pablo ens parlà d’una pel·lícula d’Abbas Kiarostami, titulada On és la casa del meu amic?. Aquesta pel·lícula també parteix d’una idea molt senzilla: un noi s’emporta la llibreta del seu amic i li ha de retornar perquè pugui fer els deures. Veure fragments d’aquesta pel·lícula ens animà a continuar amb el treball de guió.

Elephant, de Gus Van Sant, ens va inspirar per fer un traveling. Vam gaudir molt rodant-lo. Tot i les dificultats de rodar un pla com aquest, estem molt satisfets del resultat. Finalment no el vam muntar a la nostra pel·lícula, perquè vam decidir que no aportava allò que volíem a la pel·lícula.

35 Roms, de Claire Denis, ens inspirà per mostrar el pas del temps a través del món i explicar que l’Adrián s’ha quedat sol a l’escola mentre que la resta dels companys han marxat d’excursió.

Ningú no sap, de Hirokazu Kore-eda, ens inspirà el treball de la relació entre els termes sonors i els termes visuals en el pla en què els amics estan d’esquenes, berenant. Sentim el riu i no té tanta importància la conversa.

Una categoria que vam decidir treballar especialment va ser el valor del rostre. En els moments a la casa, s’han treballat molt els primers plans.

En els moments en que l’Adrián ha deixat els seus amics i es queda sol, pensant en el que farà, hem mostrat l’emoció ocultant la mirada o filmant d’esquena.

Aquí ens vam inspirar sobretot en Als nostres amors, de Maurice Pialat, en Ningú no sap d’Hirokazu Kore-eda i en Esperant la felicitat, d’Abderrahmane Sissako.

Una altra categoria que hem treballat especialment i que ens vam proposar compartir amb el nostre centre agermanat han estat els elements interposats.

A la primera seqüència de la nostra pel·lícula, en el moment que el nostre protagonista surt de casa, ens vam inspirar en El lloc de treball d’Ermanno Olmi, tenint com a elements interposats els cotxes que hi ha davant de casa.

Els nois de Fengkuei, de Hou Hsiao-hsien, ens inspirà en la seqüència en la que els amics estan tirant pedres al riu, però els veiem a través de la barana del pont.

En el moment en què l’Adrián deixa als amics enfadat, vam fer una panoràmica de seguiment, inspirats per Blue Gate Crossing, de Chih-yen Yee; però en comptes de transmetre alegria, volíem transmetre les emocions de ràbia, tristesa, amargura i preocupació.

 

El rodatge

Una de les regles compartides a l’hora de fer la pel·lícula era que alguna de les seqüències s’havien de construir amb plans del món.

En el procés de planificació del film, vam tenir en compte els plans del món que havíem anat "recollint" al llarg del curs. Aquests plans ens van servir per plantejar-nos localitzacions, les hores del dia en què les volíem gravar, el treball de llum i, fins i tot, en l’elecció dels actors.

A la nostra pel·lícula, el món juga un paper important a l’hora de marcar el pas del temps i per recolzar els estats emocionals del protagonista. Per exemple, quan l’Adrián està castigat, plou. No havíem programat un rodatge amb pluja. Però vam tenir la sort de què va ploure mentre rodàvem a la casa i vam decidir filmar alguns plans del món amb una llum i un so que la meteorologia feia especials.

Durant el muntatge vam decidir utilitzar aquests plans per a fer que l’emoció ressonés al món.

La casa, per a nosaltres, ha estat un espai important i alhora difícil.

Teníem una casa preciosa, amb molta llum, molt ben decorada, amb molts miralls i amb unes vistes magnífiques; que no s’assemblava al que havíem imaginat per al nostre personatge.

Així que vam decidir mostrar-la en plans de detall, molt propers, de manera que l’espai íntim del nostre personatge quedés més aviat a la imaginació de l’espectador. Va haver-hi moments en què vam haver de tapar les finestres perquè no hi entrés tanta llum.

El so dins la casa també ha estat especial. El primer aspecte va ser que a la casa hi ha una nena petita que anava parlant mentre rodàvem i que era molt difícil que entengués que necessitàvem silenci. Va ser així com va aparèixer la germana petita de l’Adrián: primer la vam sentir i després vam decidir que l’havíem de veure a la pel·lícula.

Quan muntàvem vam veure que el so de la màquina de cosir resultava especial i va anar adquirint un cert protagonisme, ja que ens dona l’oportunitat de fer present a la mare sense veure-la. Ens fa saber que és a prop, cosint.

També vam dedicar un temps a treballar els termes sonors, ajustant nivells de so, sobretot en els moments en què els personatges parlen a la classe i a la casa.

Una altra regla compartida ha estat la d'explorar la llum i les hores del dia en un mateix espai

Aquesta regla s’acompleix principalment al riu, on vam rodar de matí (jugant amb els amics), de tarda (berenant), al vespre (els aspersors) i de nit (al pont).

La casa també va ser un espai que vam poder filmar de matí i amb pluja. La tarda i la nit les vam simular tapant finestres, ja que la casa tenia molta llum. En els moments en què simulàvem la tarda o la nit, vam fer ús de la llum artificial.

A l’escola també vam rodar algunes escenes al matí i d’altres a la tarda. En canvi en d’altres moments vam haver de preparar el rodatge perquè semblés que era una altra hora del dia (l’arribada de l’excursió a la tarda, en realitat es va rodar al matí, buscant el lloc on toqués menys sol).

Especialment difícils van ser els plans rodats amb tota la classe, perquè hi havia molts actors que coordinar i vam necessitar una bona estona per a explicar a tothom què havia de fer, aconseguir que deixessin de mirar a càmera, trobar on col·locar el micro perquè no es veiés però tot es sentís bé...

La seqüència de la baralla dels amics també va resultar difícil, però molt divertida. Era un pla molt llarg i el vam haver de repetir bastant perquè ens equivocàvem i dèiem “camiseta” en comptes de “camisa” o estiràvem de la màniga que no era o ensopegàvem i quèiem a l’aigua...

Al final estem molt satisfets amb els resultats.

 

El muntatge

Vam començar fent un tràveling inspirat en Elephant, de Gus Van Sant. Va ser una bona experiència i estem molt contents amb els resultats, però en muntar vam veure que aquesta seqüència no aportava res a la pel·lícula i la vam eliminar.

En el muntatge hem fet molta atenció al so. Hem tingut cura dels termes sonors. Hem ajustat els nivells del so ambient perquè recolzessin les imatges i les distàncies que mostraven. I sobretot hem treballat molt en els moments en què parlava cadascú.

Hem introduït elements que no hi eren durant el rodatge, com per exemple el so de la màquina de cosir que acompanya pràcticament tots els plans a la casa i que ens diu que la mare és a prop.

Va ser divertit enregistrar el so per a la discussió de l’inici, que va ser un moment que vam idear durant el muntatge i que vam gravar per separat (en realitat els actors ni tan sols es van veure per discutir).

Durant el muntatge hem descobert la importància d’aquest treball: de la presa de decisions en aquest procés en depèn el resultat final de la pel·lícula. Durant el muntatge hem anat fent, desfent, retallant i escollint, hem vist com la nostra pel·lícula anava creixent i canviant, agafant un ritme que la feia cada cop més interessant.

 

Aprenentatges

Del cinema hem après què és un tràveling i una panoràmica, hem agafat una càmera i els hem fet nosaltres mateixos.

Una cosa que ens ha agradat molt és aprendre com funciona un equip de rodatge i posar-ho en pràctica.

L’experiència de fer d’actor ha estat al·lucinant i repetiriem sense pensar-ho.

Més enllà del cinema, hem après a treballar en grup, a compartir les idees, a explicar-les, a defensar-les, a ampliar-les i a millorar-les.

Hem après a respectar-nos, a valorar el treball dels altres i a acceptar suggeriments.

Hem pres decisions i ens n’hem responsabilitzat.

 

Agraïments

Volem agrair a la nostra companya i a la seva família que ens deixessin entrar a casa seva per construir la “casa de l’Adrián”.

Volem donar les gràcies al nostre cineasta, Pablo García, per ensenyar-nos a veure i a fer cinema, per comprendre i animar les nostres decisions i per la seva paciència i dedicació.

Volem donar les gràcies a A Bao A Qu, per fer possible el projecte Cinema en curs. 

Escola Ítaca (Barcelona)

visionat FIVE

Els nens i nenes de cicle inicial de l’escola Itaca, hem visionat  una escena de la pel·lícula Five, d’Abbas Kiorastami.

Mirem el fragment de la pel·lícula i en el segon 42 fem un tall.

Ens imaginem que pot passar després:

- Hi ha un tsunami.

- Hi ha una tempesta i la gent que pren el sol marxa corrents.

- Passa un ocell volant.

- Uns dofins juguen a pilota amb uns nens.

- Surt l’aleta d´un tauró.

- Passa un cranc per la sorra.

- una nena pesca un peix.

- Un senyor està fent surf.

- Surten uns ànecs que van a buscar peixos per menjar.

- Moltes onades arriben al poble i la gent s’ofega.....

Continuem el visionat i veiem que surten ànecs, és produeix un riure col·lectiu.

Ens sorprèn i parlem que una mateixa pel·lícula  pot tenir diferents desenllaços, tot depèn de la imaginació de cadascú...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escola Congrés-Indians (Barcelona)

Visionat "El pa i el carrer"

El pa i el carrer és un curtmetratge d’Abbas Kiarostami de l’any 1970 que ha estat recurrent a la nostra escola al llarg dels tres cursos que duem a terme el projecte “Petit cinema en curs” a la nostra escola.

L’hem vist un cop a l’any amb els mateixos infants i sempre hi veuen coses noves, es parla de coses diferents i es destaquen elements que havien passat desapercebuts als primers visionats. Veure’l amb ells, cada curs, és com una espècie d’avaluació de com anem creixent i com es va transformant la nostra mirada: la dels infants i també la dels adults. I és que, a mida que posem el focus en els processos visuals dels nens i les nenes, els infants ens van descobrint un món més ric i ple de meravelles.

Recordo que el que els hi neguitejava la primera vegada era el tema del color. Deien:

És blanc perquè ha nevat!!

I encara que li destaquessis que el protagonista no anava vestit per la neu ells ja havien trobat la seva explicació i els hi era més que suficient.

Aquesta vegada algú també ha elaborat la mateixa hipòtesi, però el conflicte de la roba del personatge principal ha fet que algú hagi elaborat altres teories:

La meva àvia m’ha explicat que, quan era petita, les pel·lícules eren en blanc i negre. Aquesta pel·lícula segurament és de quan la meva avia era petita.

Els infants de P4 i P5 s’han fixat molt, en aquesta ocasió, en l’objecte que duu a sota el braç el protagonista i ha generat molta polèmica:

És un coixí!

És un cartró!

És una carpeta com la que duu la meva cosina a l’escola!

No, no és una llibreta!

I l’atenció ha anat variant d’aquest objecte a l’element que xuta el nen protagonista mentre camina pel carrer:

És una pedra!!

No, no és una pedra perquè les pedres no giren d’aquesta manera!

Sí, sí que és una pedra perquè, cada vegada que la xuta, aixeca pols.

Jo he sentit el so d’una llauna.

Sí, jo també ho he sentit, és una llauna.

Alguns infants reclamen que tornem enrere per escoltar el so. Ja és un procediment habitual quan visionem algun curtmetratge o fragment: anem endavant, anem endarrere, aturem el visionat, parlem, discutim i continuem. Pels infants més experimentats els hi resulta més important entendre allò que veuen i la discussió que es genera al voltant d’aquesta comprensió que no pas el fet de veure quelcom a una pantalla.

Així doncs, tornem a passar aquest fragment i alguns donen la raó a la companya que ha sentit la llauna:

Sí, ara he sentit el so de la llauna!!

I d’altres afegeixen matisos:

Doncs a mi m’ha semblat, pel so, que era una llauna que tenia dins una pedra.

I d’altres encara van més lluny:

Doncs jo crec que és una llauna que dins tenia un pare Noel que xutava una pedra.

Davant d’aquest comentari tothom calla i continuem endavant.

El nostre protagonista es troba amb un gos que li barra el pas, borda i el nen tira enrere mentre el gos l’observa.

Però el gos que l’ha bordat i el que ara el mira no és el mateix. Aquest és de color marró.

De color marró??? Si el curt és en blanc i negre!!! Però l’adult calla i deixa parlar als companys i companyes:

Jo també penso com ella. Aquest és marró. Sí, sí!!

I jo també ho penso!!!

Tirem enrere i ara molts canvien d’opinió, però la nena que ha dit que el gos es marró continua fixa a la seva postura. Ja ningú li discuteix i algú suggereix:

Potser ella el veu amb colors. Cadascú mira a la seva manera.

Sembla que aquesta explicació serveix a tothom. Continuem amb el visionat, l’infant sembla que no troba cap solució per passar per davant del gos. Passa molta estona, està trist o avorrit??

Està avorrit i té son perquè badalla. Mira, jo de mirar-lo, també he badallat.

De cop, la música ens suggereix que passarà alguna cosa i al fons d’un carrer apareix una figura.

És un nen!

És un pare!

És un nen-pare!

Sí, sí és un nen-pare!!!

L’adult pregunta en què consisteix un nen-pare i l’infant que ha tingut aquesta idea respon:

Doncs és un nen que també és un pare al mateix temps.

L’adult pregunta si algú ha vist mai un nen-pare i sembla que ningú l’ha vist mai, però l’infant respon:

No l’hem vist mai, però podria existir.

El “nen-pare” s’apropa i algú diu:

És un avi!!!

No, és una àvia!!

Nooooooooo, és un avi-àvia.

Apa!!! Això no existeix!!!

Doncs si existeix un nen-pare, pot existir un avi-àvia.

El cas és que l’avi-àvia s’apropa i els espectadors acaben concloent:

És un avi!!!

És un avi-lladre perquè porta alguna cosa a l’oïda que serveix per robar (el personatge duu a l’orella una espècie d’audiòfon).

És l’avi del nen i l’ajudarà.

Però sinó es parlen i tampoc l’ha dit “Hola” ni l’ha donat un petó. Com ha de ser el seu avi???

El nen protagonista segueix a l’avi-lladre, però quan sembla que passaran per davant del gos, l’avi-lladre gira cap a l’esquerra i el nen es queda tot sol davant del gos. Llavors, decideix passar i li tira al gos un objecte (un tros del pa que duu sota el braç) i el gos, en comptes d’atacar al nen,  el comença a seguir tot content.

Li ha tirat un tros de coixí!!

No, era menjar i l’ha tret de la butxaca.

Tots i totes estan d’acord amb aquesta última afirmació i continuem el visionat. I el protagonista arriba a una casa que sembla que és la seva.

Uix, la mare no li deixarà que es quedi el gos!!!

Es quedarà a fora perquè sinó potser taca el pis.

I, efectivament, el gos es queda a la porta tot trist, però, de cop i volta, apareix una figura al fons que sembla un nen.

És el nen que torna a buscar el gos!! Ha sortit per la porta de darrere.

No, és un altre nen, que no ho veus?? Té el cabell molt diferent.

Noooo, és el mateix nen!!!

El nen que no sabem si és el mateix o és un altre passa per davant del gos i el gos el borda i sembla que el vol atacar. El nen s’espanta i un bol que porta a la mà sembla que li caurà...I així acaba el curt.

L’adult pregunta:

El curtmetratge es diu “El pa i el carrer”. Hem vist el carrer?

Sí!!!

I hem vist pa???

Noooooooooooooo!!!!

I llavors algun infant diu:

La pel·lícula hauria de dir-se “El carrer i el gos”.

O “El nen i el carrer”.

O “El nen i la pedra”, però el “El pa i el carrer” no s’hauria de dir perquè no surt pa.

Sí que surt, quan li tira el menjar al gos.

Ah! Sí! Era pa!!!El gos menja pa i per això es fa amic del nen!!!

Un cop dit això, ens comencem a preparar per anar als ambients i acomiadar-nos. De cop la nena que pensava que el nen que surt al final era el mateix nen del principi demana la paraula:

He canviat d’opinió. El nen que surt al final és un altre nen. M’he fixat en el pentinat i en la roba i és un altre.

També demanen la paraula els nens que deien que l’infant del final és un altre nen que el de la resta del curtmetratge:

Jo també he canviat d’opinió. El nen del final és el mateix que hem vist tota l’estona que torna a buscar al gos.

Sí, jo també penso això. Ha convençut a la mare per quedar-se’l i ha sortit per entrar-lo a la casa.

I amb aquest canvi d’opinió respectiu vam marxar cap a casa.

 

Totes les imatges han estat extretes de la pàgina Mubi , si voleu veure el curtmetratge complet ho podeu fer clicant aquí

Escola Riera de Ribes (Sant Pere de Ribes)

Comencem el Racó de Cinema

Som els alumnes de 1r,  2n i 3r de l'Escola Riera de Ribes-

Comencem parlant de que és una meravella i ens hem adonat que la natura és plena de meravelles: arbres, plantes ,flors , animals , el cel ,els núvols..... 

Fem un visionat " FIVE " de Abbas Kiarostami i ens sorprèn molt....... quan ja pensàvem que era una platja buida han sortit ....... SORPRESA !!!!  Millor que ho descobriu!!!!

Desprès fem un treball de composició plàstica: Fem la nostra platja i posem la nostra sorpresa.

Desprès  posem títol, ho exposem i ho expliquem.

 

Subscriu-te al RSS - Abbas Kiarostami