Les nostres gravacions amb càmera lleugera van partir de l’estímul dels visionats de fragments que es corresponien amb les categories que anàvem treballant. Vam vincular la categoria escollida a un determinat estat emocional que anàvem concretant amb el treball de grup.
La gravació de la categoria del moviment afectiu respecte al personatge, va ser força complexa sobretot en el pla en què vam establir un gir de 90 graus respecte el protagonista; aquest pla consistia a situar-nos darrere del personatge i anar girant fins arribar al seu rostre i fer un gir de 90 graus al seu voltant.
Vam tenir moltes complicacions afegides com per exemple la llum del sol que cremava gairebé tot el pla i que vam resoldre baixant la persiana. Vam obtenir un pla més tènue i matisat pel que feia a la llum i el gir el vam aconseguir en una posició una mica incòmode: el càmera es va acotar una mica per no fer soroll amb els peus i també perquè la càmera no es mogués tant. L'altre pla va ser molt mes senzill perquè teníem la càmera fixa en un punt i no l'havíem de moure i gravàvem des d'una posició en què es veia la classe i el centre d'atenció era el protagonista ja que es trobava al mig del pla.
Ens va agradar molt gravar-ho i ens vam divertir fent aquest gir, encara que va haver-hi moltes complicacions ens va sortit bastant bé. El fragment de Gerry ens va impactar especialment.
Amb la categoria de canvis d'escala vam pensar molt el lloc que ocupa el personatge en l’enquadrament, la distància entre la càmera i el personatge i si calia modificar l’òptica. A partir de L’estiu d’en Kikujiro ens va agradar la idea de gravar el personatge des de diferents distàncies respecte la càmera.
Que bonic el fragment d'Ou on es veu una noia allunyada del tot en picat i després ens en mostra un 1er pla!!! Després de tots aquests visionats i dels pros i contres, vam partir d'una noia que arribava nova en una ciutat i la seva situació emocional era de por, tristesa per deixar tots els seus records enrere.
Finalment vam decidir gravar una noia que entra nova a l’Institut i totes les emocions que aquest fet li despertava. A l'hora de crear els plans primer vam dir que gravaríem un pla en picat de la noia però després ens va semblar que era millor gravar un pla on l’Institut es veiés molt gran i ella en comparació molt petita. Teníem molt clar que volíem mostrar el seu rostre en el moment d’arribar a l’Institut, per això vam optar pel moment que obre la porta i ho veu tot nou. Volíem un pla en el qual la llum del sol donés de ple a la cara de la noia però el pla quedava cremat, llavors vam situar la noia a un altra porta i així es veia el fons en claror i la noia fosca. Sense adonar-nos-en va entrar en joc una altra categoria des d’un altre espai a través del vidre, on el personatge obre la porta i entra a l'Institut. Quan vam fer el primer pla de l’actriu el fons quedava flou. A més a més en el pla que es veu la noia hi ha un pla en tancat.
El grup que vam treballar la categoria en tancat vam inspirar-nos en el fragment de Ningú no sap . Ens agradaven els plans al detall com quan enfocava la boca del nen que trucava a la mare, o plans tancats de la seva cara que ens van fer sentir tristesa i preocupació per estar sol i haver de fer-se càrrec dels seus germans petits.
L’estat emocional que volíem transmetre era sobretot nostàlgia i cert sentiment d’alegria en tornar a recordar un moment del passat. Per trobar els plans vam pensar en accions quotidianes que poden passar-nos a nosaltres o en general als adolescents. Ens va venir al cap gravar una noia que a partir d’una foto recorda moments amb els seus amics i això li provoca alegria i nostàlgia a la vegada. Pensa que aquests moments no tornarien.
Primer vam decidir fer un pla de les mans amb la foto, després amb la càmera sense trípode perquè volíem crear una sensació d’estar molt propers al personatge . Després apartava la mirada cap a la finestra i deixava de somriure. Aquesta localització ens va agradar molt per la llum que entrava a la finestra.
La categoria d’aproximacions progressives ens acosta al personatge per transmetre’ns el seu sentiment d’una manera molt propera creant un vincle entre la càmera i el personatge, com en els visionats de fragments especialment Als nostres amors on el director s'acosta molt al rostre de Suzanne per mostrar-nos que cada vegada estava més trista.
Hem volgut transmetre la nostàlgia i tristesa que sent el personatge perquè no podrà tornar a veure els seus companys de tota la vida i pel fet que haurà de començar una nova vida i deixar enrera tots els seus amics. Ho volíem mostrar, quan el personatge surt per última vegada de l'Institut i es veu que li costa de deixar-lo enrera. Una manera de transmetre-ho a l'espectador era mirar-lo per última vegada.
Vam decidir gravar el 1r pla que era dins l’Institut l’últim perquè els altres plans eren fora de l’Institut i els havíem planificat tenint en compte la llum segons les hores del dia. Respecte al primer pla, vam començar en una direcció en diagonal perquè es pot veure la protagonista sortint i mirant l’Institut amb enyorament. Aquest pla un cop el vam veure a l’ordinador era un pèl fosc però ens va agradar perquè en canvi la sortida era molt il.luminada i ens transmetia que la decisió ja la tenia clara.
La nostra experiència amb aquest treball de categories ens ha agradat perquè hem pogut decidir com expressaríem les emocions a través de plans que hem pensat nosaltres mateixos i que hem comparat amb directors que ho han fet molt abans que nosaltres i ens han agradat tant que hem intentat d’imitar a la nostra manera.
