Institut Castell d'Estela (Amer)

MÉS PARANOID PARK

Tallers Documentals

Jo també he mirat Paranoid Park i us afegiré algunes idees respecte al que diu el Stefano.

El protagonista del film és un adolescent, l'Alex, els seus pares s'estan divorciant i té un germà petit. Va a l'institut i té novia. Un amic seu amb el que fa skate li proposa anar a Paranoid Park, un skate park on es reuneixen tot tipus de personatges per fer skate.La pel·lícula fa salts en el temps, comença amb el moment clau on interroguen a l'Alex. A patir d'aquí tornem al passat on ell ens explica el que va passar. Però amagant-­nos el que va passar de veritat. Llavors el personatge evoluciona i reflexiona, fins que ens retorna al passat i ens explica l'escena del tren i el que succeeix. La pel·lícula acaba en el punt on comença, en l'interrogatori.És una pel·lícula de plans lents, i no hi ha molt diàleg. Escoltem els pensaments del protagonista, però no ens ho rebel·la mai tot des d'un principi, és com si nosaltres estiguéssim dins el seu cap. Juga molt amb l'àudio, a ralentir la imatge en alguns moments i també amb l'enfocament. La música també juga molt de paper en la pel·lícula, per marcar-nos com se sent l'Alex.M'ha agradat força, hi ha moments en els que et té pendent esperant i esperant i, poc a poc, et va descobrint la trama.

Diana Fuentes

Institut Quatre Cantons (Barcelona)

Fotografies sota la pluja

Tallers Documentals

Divendres 16 de gener va ser un gris dia de pluja. Vaig aprofitar per anar a captar alguns dels increïbles moments que produeix aquesta

La pluja em transmet nostalgia, tranquil·litat i de vegades inclús tristesa; sentir com cau la pluja em relaxa.

Crec que la meteorologia ajudaria molt a enfocar el documental. Ja que el lloc escollit ha estat "La Escocesa" tindríem la possibilitat de transmetre en aquest un ambient de tristesa, "records", etc. La llum també és un factor imprescindible. En la meva opinió estaria realment bé anar diversos dies a l'hora blava i gravar. Els capvespres i les nits també serien interessants ja que transmeten les emocions que he mencionat anteriorment.

No penso que el documental hagi d'estar enfocat tan sols en un àmbit trist; crec que la idea principal és aquesta però que de la mateixa manera podríem afegir fragments de dies completament assolellats i "feliços". Una de les meves idees era gravar un plànol del mar un dia de pluja i un dia de sol; li donaria un contrast captivant.

A continuació he adjuntat diverses imatges que he fet aquestes darreres dues setmanes.

Erika Martín

Institut Castell d'Estela (Amer)

Le Havre

Tallers Documentals

Fins al moment he mirat força pel·lícules a Filmin i per començar us voldria explicar algunes coses del film Le Havre.

Le Havre del director Aki Kaurismäki, és una pel·lícula sobre un home que viu, amb la seva dona i el seu gos, al poble de Le Havre a Normandia, i que treballa com a netejador de botes. Un dia, dins d’un contenidor de càrrega del port, descobreixen un grup d'immigrants africans i, un dels nens que hi ha a dintre s'escapa. Aquest nen, buscat per la policia, es troba a en Marcel (el netejador de botes) i aquest, ajudat pels seus veïns fan tot el possible per amagar-lo i ajudar-lo a anar a Londres on l'espera la seva mare. A part de tenir un argument molt interessant i commovedor, la pel·lícula m'ha agradat molt per com ha estat feta a nivell tècnic i estètic. Té uns colors molt vius i estudiats, amb el blau com a protagonista. Gairebé en totes les escenes apareix algun element blau, ja sigui a les parets, les portes o els objectes. També té una llum molt especial que dóna juntament amb el tractament del color, una unitat i un caràcter que es manté en tota la pel·lícula. Encara que té un caire optimista, realment és una crítica a la nostra societat. Aquesta crítica la veiem en molts moment de la pel·lícula, per exemple en l’escena on un policia està a punt de disparar, sense reflexionar ni un segon, cap al nen que s'escapava, o quan al diari apareix la noticia de que estan buscant un nen com si fos un terrorista. També defensa la moral humana davant les lleis, ja que una sèrie de persones ajuden al nen sense dubtar-ho ni un moment sabent que estava prohibit, i fins i tot el policia al mirar als ulls el nen acaba fent cas als seus sentiments i no al seu deure. 

En definitiva, per tots aquests motiu m'ha agradat molt aquesta pel·lícula. 

Erna Toepfer

Institut Castell d'Estela (Amer)

Paranoid Park

Tallers Documentals

La pel·lícula de Gus Van Sant Parnoid Park explica la història d'un assassinant, que Van Sant ens explica realitzant petits salts temporals revelant-nos poc a poc la informació. La historia està narrada a través d’un personatge principal un noi jove que practica el skate, aquest detall serà una peça clau i decisiva en la continuïtat del film. L’altre personatge principal és un espai que va apareixent durant la pel·lícula, el “Paranoid Park” lloc on tots els skaters de la zona es concentren per patinar, molt proper al lloc de l’assassinat. 

La pel·lícula tracta de la lluita interior del personatge principal de la història que es veu afectat per l’assassinat. Aquesta lluita l’acaba frustrant i busca ajuda en la gent mes pròxima que té. El personatge també té conflictes amorosos que al mateix temps intenta solucionar amb l’ajuda d'amics pròxims. 

A escala tècnica la pel·lícula de Gus Van Sant està repleta de moviments de càmera lents i escenes sense diàleg on la càmera descriu el que està succeint. Al meu entendre la capacitat excel·lent de dirigir de Van Sant es veu en una de les escenes del principi on en un dels plans es realiza un tràveling d’aproximació que avança molt lentament cap al personatge principal en el moment que és entrevistat per un policia. Aquesta escena és molt forta, ja que la llargada del pla és excepcional. Això augmenta la dificultat tècnica per rodar l'escena però també la seva capacitat expressiva. El diàleg hi està molt ben aconseguit, ja que sembla molt natural i totalment improvisat, pocs directors són capaços de realitzar escenes d’aquest tipus i mostra una gran capacitat directiva per part de Van Sand.

Personalment aquesta pel·lícula m’ha agradat molt i estèticament és molt interessant. El que no m’agrada tant és el final, ja que crec que no manté el nivell de la resta de la pel·lícula. En general està molt ben feta tot i crec que trenca algunes regles com l'ús de la càmera lenta en més d’una escena i en seqüències on aparentment no és necessari, però que així augmenta el seu sentit.

Stefano Rosso

Institut Castell d'Estela (Amer)

Tha Loneliness of the Long Distance Runner

Tallers Documentals

Una de les pel·lícules que he vist a Filmin és La soledat del corredor de fons. vull comentar alguns aspectes per compartir idees amb d'altres que l'hagin vist.

Colin Smith és un noi d'una família obrera d'un barri de Nottingham. És rebel, inconformista, deprecia les persones d'alts rangs i no vol viure de la mateixa manera que ho han fet els seus pares. A l'entrar al reformatori per un robatori és seleccionat per compatir com a corredor en un torneig i això el farà reflexionar sobre qui vol ser i què vol fer. En aquesta pel·lícula el més important és el missatge que vol transmetre però sense oblidar tots les elements visuals que amb els plants, la seva velocitat o la música t’acompanyen per anar essent conscient de la situació i pensament del personatge. El director t'obliga a posar-te en el lloc del protagonista i, al mateix temps que ell, pensar què faries en aquesta situació. En el reformatori es troba un conflicte intern, es qüestiona sobre si ha de fer una cosa que li agrada si aquesta, xoca contra els seus principis. A ell li agrada corre, se sent lliure, però si ho fa beneficiarà els interessos d’altres amb els quals no creu. Ell sempre ha rebutjat les persones que es beneficien dels altres, i guanyant la carrera estaria, per un costat, anant contra del que sempre ha pensat, però per l’altre obtindria un benefici individual ja que podria, fins i tot, dedicar-se a córrer professionalment. En el mateix moment que anem veient la progressió i els conflictes del personatge, aquest va recordant la seva vida passada abans d'arribar el reformatori i com es va anar fent un lloc en aquest. Tot això acabarà en un final inesperat que no deixa gens indiferent.

Judit Rodríguez   

Institut Castell d'Estela (Amer)

JA SOM A FILMIN

Tallers Documentals

Ja fa uns dies que els alumnes de Cultura Audiovisual de l'Institut Castell d'Estela som a filmin mirant pel·lícules.

Hem establert que miraríem algunes de les pel·lícules de forma consensuada i d'altres lliurement. També hem marcat de la llista les pel·lícules que poden tenir alguna rellevància de cara a les Proves d'Accés a la Universitat.

Les pel·lícules que hem plantejat veure tots són:

-The Man How Knew Too Much, d'Alfred Hitchcock. 

-Paranoid Park, de Gus van Sant

-Nungú no sap, de Hirokazu Kore-eda.

-La quattro volte, de Michelangelo Flammartino

-Les quatre-cent coups, de François Truffaut.

-Roma città aperta, de Roberto Rossellini.

-The Loneliness of the Long Distance Runner, de Tom Richardson.

A part de publicar articles al bloc intentarem fer resenyes a la revista de l'institut.

I mirarem de llegir els vostres comentaris.

A reveure!

Pàgines